iñaki rivera ccoo

International Trial Watch (ITW) és present d’ençà del primer dia a la sala de vistes del judici contra el procés, amb la trentena d’observadors internacionals que fins ara han passat pel Tribunal Suprem espanyol. Després d’un mes i mig de judici, els representants de l’entitat expliquen que entre els observadors internacionals hi ha força unanimitat a considerar-lo un judici polític, en el qual ‘s’afavoreix més l’acusació que no pas les defenses’. Parlem amb un dels portaveus d’ITW, Iñaki Rivera, amb qui fem un balanç de les mancances que han detectat. Al final de l’entrevista, ho aprofita per demanar ajuda en el finançament de la plataforma: ‘No tenim la capacitat econòmica coberta per a continuar fent la feina que fem.’

Comencem per la notícia més recent. Com valoreu que l’advocacia de l’estat vulgui encausar ciutadans del Primer d’Octubre?
—Doncs molt negativament perquè significa una inversió absoluta del procés penal. Aquest intent de convertir les víctimes de la brutalitat policíaca de l’1-O, només es pot entendre, i ho dic entre cometes, com una pura estratègia per a ser utilitzada en altres causes i inventar el clima de violència que es necessita per a delicte de rebel·lió. Espero que aquesta novetat processal no tingui recorregut perquè, hi insisteixo, vol invertir la normalitat del procés penal. I em sembla lamentable que vingui d’un govern del PSOE. És lamentable perquè va en contra de tota una tradició socialista de defensa dels drets humans, i és doblegar-se a les tesis del ministeri fiscal i Vox. És una lamentable utilització penal del sentiment de les víctimes que primer van ser apallissades, després menystingudes i ara només falta que les criminalitzin.

Hi ha força unanimitat entre els observadors, dieu, a considerar que és un judici polític. Per què?
—Sí. A tots els crida molt l’atenció, clarament, que el judici tingui una naturalesa política, que es jutgi una protesta; una manifestació; una concentració, que són les paraules que fan servir. Potser el primer dia que vénen encara estan una mica despistats, però després t’ho diuen, que aquí es jutja una convocatòria electoral; uns altres parlen de la llibertat d’expressió i de manifestacions públiques. I diuen que hi ha una sensació de barreja entre l’exercici de drets fonamentals i la comissió de fets delictius. I, és clar, això els porta a una constatació del caràcter més polític que jurídic del judici. I crec que això ho creuen pràcticament tots.

Entre les vulneracions que assenyaleu del judici oral, quina és la que més us ha sorprès?
—Una és especialment molt greu i se n’ha parlat força: la prohibició de l’exhibició de material videogràfic. Jo vaig ser advocat en exercici durant més de quinze anys i sé perfectament de què parlo quan dic que és una pràctica absolutament habitual. La negativa a aquesta pràctica comporta una devaluació total de la prova. És clar que es practicarà, però no es farà amb tota la materialitat. Marchena diu: ‘Ja arribarà el moment de la prova documental.’ Sí, és clar, ja ho sabem. No faltaria sinó. No és una concessió d’ell, que hi hagi una fase documental. Però llavors les parts no tindran el testimoni davant per a dir-li: ‘Això que diu ara no ho va dir en aquest document o no ho va fer en aquest vídeo.’ Això ja no es podrà fer i la pràctica entre la prova testifical i la documental queda totalment devaluada.

Quina més?
—Sí, una de la qual no es parla prou. L’arma de doble tall que és la retransmissió del judici. Perquè per una banda, reforça un aspecte de publicitat indubtable. Però, per una altra banda, no som ingenus i sabem perfectament que, curiosament, en un rang jeràrquic, del ministre Zoido als últims inspectors, tots han tingut la possibilitat d’escoltar abans el seu superior jeràrquic per la televisió, i per tant, acomodar la seva declaració perquè sigui coherent amb l’anterior. Això vulnera directament la prohibició de la llei d’enjudiciament criminal, que prohibeix textualment la comunicació pel risc de contaminació del testimoni, perquè pot implicar el risc de la pèrdua d’espontaneïtat en el relat. No és casual que una persona parli de ‘tumult’ tantes vegades. Tu no fas servir la paraula ‘tumult’ ordinàriament. I curiosament quan forma part del codi penal per a definir el delicte de sedició. Aquest aspecte d’adoctrinament previ…

Creieu que hi ha un assaig previ?
—No seria rigorós per part meva de dir-ho, però una cosa que sí que hi ha, i és molt més fàcil que tot això, és que presencies les declaracions dels teus caps, de tal manera que quan arribi el teu torn pots acomodar-hi el discurs.

Però s’ha de poder retransmetre el judici, té un gran interès públic.
—Sí, no dic que no. Jo no sóc qui per dir què s’ha de fer. Som observadors. La plataforma visualitza aquesta manca d’espontaneïtat, que és el que la llei i la jurisprudència del Suprem prohibeixen. I un tercer aspecte, que és la situació de cansament acumulat dels presos. Crec que se’n parla molt poc. He vist amb els meus ulls escenes que no es veuen a la televisió: els presos amb la mirada perduda, visiblement fatigats.

La llibertat provisional, a hores d’ara, la descarteu?
—Temo molt que sí.

I que Marchena fes una pregunta a Trapero que no havia pogut fer la fiscalia, com ho han valorat els observadors?
—Ha sorprès molt negativament, perquè és el moment en què, per dir-ho d’una manera prudent, Marchena deixa de ser jutge per adoptar un caràcter de part. I la pèrdua d’imparcialitat és total i absoluta. I això posa en tela de judici la neutralitat i imparcialitat pròpia que ha de mantenir, sempre.

Marchena diu que no tindrà en compte els atestats policíacs dels agents. Però la instrucció es fonamenta en aquests informes. Realment no tenen cap mena de valor en un judici?
—Sí i no. Això és el dret, que no és una ciència exacta. A dreta llei, és a dir, segons què ensenyem als alumnes a la Facultat de Dret, l’única prova admissible és la que es practica al plenari del judici oral davant de la cerimònia dels jutges i les dues parts. És a dir, com si es comencés de zero. Per tant, teòricament, d’un punt de vista legal, formal i processal, la futura sentència haurà de construir un argumentari que només haurà de posar l’accent a l’activitat probatòria practicada durant les sessions del judici. Però tothom s’adona de la importància fonamental que té l’activitat prèvia, és a dir, tota la instrucció. Si no, no s’entendria com s’ha mantingut una presó preventiva tan llarga. El món del dret és ple de ficcions jurídiques. Aquesta n’és una.

Expliqueu-la.
—La ficció consisteix a intentar donar per demostrats uns fets en el judici, com si això fos separat d’un any i mig d’una activitat probatòria prèvia que se separa per l’art de màgia gràcies el bisturí d’un president de sala. I es crea aquesta ficció que no existeix tota la instrucció anterior, i ara comencem de nou. Evidentment ja no ens queda ni un bri d’ingenuïtat per a creure en una cosa semblant. Diguem-ho més clar: a hores d’ara, aquest judici oral no podrà convalidar a posteriori una quantitat impressionant d’irregularitats prèvies fetes durant la instrucció. Aquest intent de convalidar allò que s’ha fet mal fet des del principi, jo crec, sincerament, serà la gran errada d’aquest judici, que serà esmenat en instàncies superiors.

Tinc entès que ni el tribunal ni la fiscalia no s’ha volgut reunir amb vosaltres. Per què?
—No ho sabem, no ens han argumentat res. El cas és que d’ençà que ens vàrem presentar com a plataforma fins que ha començat el judici, ens hem adreçat unes quantes vegades al tribunal. De vegades no ens han respost, de vegades ens han dit que no, com quan ens van dir que ens denegaven de cedir llocs als observadors.

Creieu que us consideren part?
—Bé, jo no voldria respondre això afirmativament.

Vau anunciar que quan sortís la sentència faríeu un informe que seria traslladat entre el gener i el febrer del 2020 a l’Examen Periòdic Universal de les Nacions Unides. Què és?
—Els estats s’han d’examinar cada quatre anys o cinc perquè hi obliguen els tractats internacionals. Ho fan a Ginebra, davant una comissió integrada per membres d’uns altres estats. L’estat examinat, en el cas d’Espanya el gener del 2021, presenta un informe de l’estat dels drets humans i explica com han evolucionat les observacions de fa quatre anys. I l’examen consisteix a veure si les antigues recomanacions de l’ONU s’han complert o no. En aquest examen també hi pot participar la societat civil. Les ONG tenen la possibilitat de presentar l’informe ombra, el shadow report. I de tot aquest material, la comissió examinadora en pren nota i al cap d’un temps dicta la seva resolució i les noves observacions d’aprovació o censura.

És a dir, un pronunciament de l’ONU, és el que es pot aconseguir?
—Sí. Un pronunciament i unes recomanacions, en què volem posar èmfasi. Ara, aquest és un dels tres informes que farà la plataforma. Quan acabi el judici, amb els aspectes positius i de preocupació detectats durant les sessions, i un altre després de la sentència, fet per un equip de quinze catedràtics i professors titulars de dret penal, dret processal i dret constitucional, de les universitats de Jaén, Sevilla, València, Salamanca, País Basc, UB i UAB. I serà un informe de valoració de tot, de la instrucció, del judici i de la sentència. Tot això, requereix, i he d’aprofitar per dir-ho, finançament. La plataforma funciona de manera autònoma i independent d’organitzacions i partits. I de moment no tenim la capacitat econòmica coberta, sincerament, per a continuar la feina que fent, i que és absolutament gratuïta per part nostra. Però les despeses de trasllat i dietes dels observadors les paguem nosaltres. I volem tornar a fer una crida a la ciutadania que si considera que la tasca que fem és important, ens ajudi, perquè el rumor diu que el judici s’allargarà fins al juliol i no tenim la capacitat econòmica per arribar-hi.

Hi ha juristes que dubten que la causa pugui tenir èxit a Estrasburg perquè el TEDH no entra al fons de la qüestió i només té en compte les qüestions processals, les quals, segons que diuen, no s’han vulnerat. També ho creieu?
—En part és així i en part no. En realitat, no és certa ni l’una cosa ni l’altra. El TEDH té una competència absolutament determinada en un instrument legal, que és el Conveni Europeu dels Drets Humans, el tractat de Roma del 1950. Per no embolicar la gent, hi ha un seguit d’articles que parlen de drets fonamentals, no únicament de qüestions processals. I per tant és cert que el tribunal no entrarà a jutjar els fets del 20-S i de l’1-O, perquè no té aquesta competència, però sí que pot entrar a dir si s’han vulnerat els drets fonamentals reconeguts a l’articulat del conveni.  Per una altra banda, si la sentència del Suprem diu que hi ha rebel·lió, en contra del que va dir la justícia alemanya, hi haurà una gran contradicció. I Estrasburg haurà de revisar aquesta contradicció i pronunciar-s’hi. I si a tot això s’hi afegeixen possibles vulneracions de garanties de drets fonamentals, a part les estrictament processals, evidentment tenim problema greu de convalidació d’una possible sentència condemnatòria.

I què podria passar, en cas d’una sentència contra Espanya?
—És una condemna a l’estat perquè ha vulnerat, per exemple, l’article 6 perquè hi ha hagut indefensió material. I quan es condemna s’insta a declarar la nul·litat de tot i a tornar a començar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb