Francesc Xavier Vila: “Ara hem de jugar amb les cartes que tenim”

Entrevista al secretari de Política Lingüística de la Generalitat sobre la sentència del 25% i com fer reversible la situació actual del català

VilaWeb
Assumpció Maresma
01.05.2022 - 08:24
Actualització: 01.05.2022 - 09:20

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Francesc Xavier Vila va entomar la responsabilitat de ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya el juliol passat. Avalat per una carrera brillant en el món acadèmic, catedràtic de sociolingüista a la UB, el seu nomenament va crear expectatives positives i respecte. Ara, a la seva taula, moltes de les dificultats que ell ja havia descrit com a acadèmic. També l’envit de trobar la manera de capgirar les polítiques d’aquests darrers vint anys, que considera que han estat negatives per al català. El seu discurs és concret: la situació del català és diversa, delicada, complexa i reversible. El diagnòstic a remarcar amb un retolador fluorescent és sobretot el reversible. Per poder-ho fer possible i fer aquest tomb cap a bé, no demana fe, sinó canvis d’actitud, canvis d’arguments i molta implicació per part de tothom. Una de les eines per a aconseguir-ho és el Pacte Nacional per la Llengua, que treballa a tota màquina i del qual ha de presentar les propostes a la tardor. Convida tothom a participar-hi, individualment i col·lectivament.

La situació és dura, però, amb perspectiva, hi ha impactat profundament la sentència dels tribunals espanyols del 25%. Utilitzant una paraula seva, la sentència l’ha enfosquida. De moment, la modificació de la llei de política lingüística encara no s’ha votat. Es negocia un consens que es va presentar com a fàcil i que ara per ara no ho és. En aquesta entrevista, parla de quin és el seu punt de vista, especialment sobre com sortir de la situació creada pels tribunals espanyols, però també de més qüestions, com ara del català en el món de la salut, de com la política durant els anys del procés no va cuidar prou la llengua i dels subtítols en castellà del film Alcarràs.

Aquesta setmana s’hauria d’haver aprovat la modificació de la llei de política lingüística al parlament, però no s’ha votat. Quina és la situació?
—És en negociació. Els partits parlen els uns amb els altres i també amb entitats; per tant, esperem que la cosa arribi a bon port i amb la millor solució per a tothom.

Es fa difícil d’entendre que introduir l’aprenentatge en castellà a la llei de política lingüística catalana no sigui per a complir la sentència, com alguna vegada heu dit, sinó per a anar cap a un model més bo.
—No s’introdueix el castellà a l’aprenentatge perquè ja hi és, i això ho sabem tots.

Disculpeu, parlava d’introduir-lo a la llei.
—Jo parlo de les escoles.

Jo, de la llei.
Però jo de les escoles.

La llei i allò que passa a les escoles són dues coses diferents.
—En el marc legal en què ens movem, des de l’any 1994 ja s’havia dit que el català no era la llengua exclusiva de Catalunya.

Entenc això que dieu, però la pregunta és sobre si introduir l’aprenentatge en castellà en la llei pròpia de Catalunya és complir la sentència. Ho matiso concretament.
—Ho plantejo d’una altra manera. Hem de partir del fet que ara no som una república independent i, per tant, dins el marc legal en què ens movem, com a part d’un estat que no solament inclou la legislació catalana sinó les sentències dels tribunals i la legislació espanyola, el català no ha estat mai la llengua exclusiva del sistema educatiu de Catalunya. Des del punt de vista de la legislació, el català no és llengua exclusiva. Des del punt de vista de la realitat social de les aules, crec que no hi ha ni discussió. Tothom sap que el castellà és una llengua que es fa servir als centres educatius de Catalunya. En conseqüència, des d’aquest punt de vista, el fet que la legislació catalana reconegui la realitat no vol dir aprovar, seguir o complir la sentència. Es tracta de mirar de veure de quina manera podem millorar el sistema educatiu dins el marc que podem gestionar.

VilaWeb
VilaWeb

Però, per exemple, l’advocat Benet Salellas ha explicat que aquesta introducció en el marc legislatiu català pot afectar negativament la defensa que se’n faci a Europa.
—Suposo que tothom té clar que cap institució europea no dirà mai: “Podeu fer que tot el sistema educatiu català funcioni exclusivament en català.” No ho dirà perquè no ho pot dir, però sí que ho podria dir algun tribunal d’aquí a uns quinze anys…

O abans…
–… O uns deu anys, però primer s’haurà de fer tot el procediment. S’haurà de passar pels tribunals d’aquí, els tribunals centrals espanyols, després els tribunals europeus. Un cop s’hagi acabat aquest recorregut, ens dirà que efectivament els catalans que ho desitgin tenen dret de tenir l’ensenyament només en català, però això no implicarà que tot el sistema educatiu sigui exclusivament en català. Per tant, entenc que això, tal com demostra el País Basc, ja és possible i no queda impedit pel canvi normatiu que fem.

S’ha acabat per sempre l’ensenyament exclusivament en català a l’escola pública?
—L’ensenyament exclusivament en català a l’escola pública no ha existit mai. Convido a sopar a algú que em demostri que en algun moment d’aquests darrers quaranta anys el català ha estat la llengua exclusiva de tot el sistema educatiu de Catalunya. Això no vol dir que hagi estat la llengua vehicular única d’alguns centres educatius.

Concretem, doncs, llengua vehicular única… Això s’ha acabat per sempre?
—Si no aturem la sentència, s’haurà acabat. Amb el canvi creiem que es pot modificar. Les coses, ara, com estan? Tenim una sentència en ferm que s’ha d’aplicar que ens diu que tots els grups de totes les escoles de Catalunya han de tenir un 25% d’ensenyament en castellà, per norma. Ho decideix el tribunal, que diu que ho fa perquè no hem regulat la presència del castellà als centres educatius de Catalunya. Nosaltres proposem dues coses bàsiques. La primera és dir: quan parlem de llengua d’aprenentatge, de creació i d’assumpció del coneixement, no ens podem quedar només amb el que diu la llengua del docent i de l’alumnat i del manual, perquè hi ha molts més usos que són importants i que s’han de tenir en compte. I crec que tots estem d’acord que, si ho mirem així, la presència del castellà és encara més important de la que diríem si només ens fixéssim en la llengua que parlen els professors. És una evidència que mostra l’estudi del síndic.

—...
—I la segona cosa, lliguem el model lingüístic als resultats partint de la base que el català ha de continuar essent la llengua normal d’ús. Per tant, si hem de jugar amb l’ús d’alguna altra llengua com a vehicular, mirem quins són els resultats dels centres. Amb això ens trobarem que una bona part dels centres educatius que ara tenen un bon coneixement de català i castellà –que existeixen, el sistema educatiu català no és un desastre–, no hauran de modificar el seu projecte lingüístic perquè ho fan bé, i moltes vegades amb el català com a centre de gravetat, com a llengua habitual. És possible que apareguin centres en què els nanos tinguin molt de coneixement de català i poc de castellà. M’agradaria que me’ls ensenyessin, però bé…

Tots sabem que no existeixen.
—Si n’apareix algun, hauria d’augmentar la presència del castellà. I, finalment, sí que hi ha molts centres que fan bona part de l’ensenyament en castellà i que tenen uns resultats millors de castellà que no de català, aquesta modificació ens dóna una eina que ara no tenim per fer que els projectes lingüístics no siguin un paper mullat com fins ara. Perquè encara que ho decretem, fer-ho tot en català ja hem vist que no ho hem pogut complir aquests darrers quaranta anys.

No hem pogut o no ho hem volgut?
—Hi ha una part d’interpretació d’aquesta pregunta que diu que els successius governs potser no hi han volgut posat prou interès, i segurament hi ha una part de raó. Però hi ha una altra part important que s’ha de tenir en compte i és que, en el marc actual, quan un professor de secundària decideix de fer la classe en castellà, quines eines té l’administració per a obligar-lo a canviar? Qualsevol que hagi parlat amb un director sap que dirà que no en té, però imaginem-nos que inspecció obre un expedient o imposa sancions: quin recorregut legal tenen, aquestes sancions? Atès que continuem dins el regne d’Espanya, es porten als tribunals que diuen que el castellà, tal com ha dit el Tribunal Constitucional, és llengua vehicular, i com que vosaltres no l’heu volgut regular, aquest senyor no fa res mal fet. Per tant, el recorregut de les sancions seria curt.

Voleu dir que amb aquest canvi serà més llarg, el recorregut? Es podrà sancionar més si no es compleix la llei?
—El nostre problema bàsic són aquells centres educatius en què una part important dels docents funcionen més en castellà que no pas en català i impedeixen que els seus alumnes arribin al català. Som impotents respecte d’aquests centres. Crec que amb aquest canvi, lligant-ho amb el projecte i amb uns resultats objectius, ens dotem d’una eina que ens farà tenir més incidència, perquè permet de connectar amb una cosa que la major part de la població entén: que l’escola ha de dotar els alumnes de coneixements en totes dues llengües. En canvi, una part important de la població no acaba d’estar d’acord a dir: “El català és l’única llengua perquè és la pròpia.” Recordem sempre la premissa major que nosaltres no controlem els tribunals. Això és així.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Una part important de la població? O una part del discurs dels partits polítics?
—A vegades volem dibuixar la situació de Catalunya com si tots els enemics o adversaris del procés de normalització de l’escola catalana fossin simples titelles d’un partit polític.

No volia dir això.
—De vegades hi ha discursos que eviten veure que a Catalunya hi ha posicions discrepants sobre els centres educatius. Hem d’aconseguir de reconstruir un consens més sòlid a favor d’una escola que funcioni bàsicament en català. Ho podem fer si busquem uns arguments, i crec que el d’aconseguir uns resultats objectius és compartit per la immensa majoria de la població de Catalunya. Fins i tot pels partits que han intentat d’atacar més l’escola catalana.

Què voleu dir?
—Que primer ho van intentar dient “separem els nens”. I no se’n van sortir. Després, van provar de dir “ho fem en castellà”, i no se’n van sortir. Però aleshores van dir: “Ostres, hi ha una via per a atacar l’escola catalana, direm que és millor una escola que doti de competència en tres llengües”, i ves per on, això ho han entès bé. Han entès que una part molt important de la societat catalana vol que l’escola faci una funció que, per una altra banda, ha de fer, que és promocionar el coneixement. Si som capaços d’utilitzar aquest argument en favor d’un model educatiu que tingui el català com a centre de gravetat i el fem servir, no en el debat polític, sinó en el debat social, l’escola catalana guanyarà molt més suport.

Però durant aquests anys ha estat evident que, quan la immersió en català funciona en un centre, tot funciona més bé per als alumnes.
—Vols dir que quan l’escola funciona bàsicament en català el procés d’integració social i de cohesió funciona més bé? Evidentment, no me n’has de convèncer. Aquests darrers vint anys han arrossegat el debat de l’escola com si fos una qüestió de drets individuals i de drets nacionals. Voldria recordar que a Suïssa, on no hi ha cap voluntat d’independitzar-se els uns dels altres, a cada cantó tenen un règim lingüístic absolutament diferent. En tot cas, l’estat espanyol és com és i justament per atacar la llengua i el procés de normalització van saber moure el marc d’interpretació per dir: “És que hi ha dret de ser escolaritzat en castellà o hi ha dret de ser escolaritzat parcialment en castellà.” Aquest és el canvi ideològic que s’ha fet. Recordo quan va progressar la normalització a les escoles. Quan vam ser capaços de demostrar que era millor per als nanos, per a la societat, quan no era una qüestió tant de drets individuals o nacionals com de donar eines a cadascun dels nanos que hi havia als centres. Els pares castellanoparlants que demanaven de portar els seus fills a escoles en règim d’immersió volien que tinguessin una eina pràctica i simbòlica dins el seu país. Però com que ens hem deixat arrossegar cap a un discurs o potser no hem sabut resistir bé o no hem tingut les eines adequades per a resoldre-ho… Sigui com sigui, és un fet que ens hem mogut cap a aquest altre discurs. De fet, els tribunals ja ho havien preparat el 1994, ja havien dit: “Si és oficial, teniu l’obligació d’ensenyar en aquesta llengua.” Bé, insisteixo: hem de ser capaços de tornar a portar el debat sobre l’escola cap als avantatges que proporciona el fet que el català sigui la llengua central. Però això no ho aconseguirem judicialitzant la llengua o fent que sigui una eina d’enfrontament entre partits.

Amb tot això que dieu encara se’m fa més estrany que insistiu que la modificació no es planteja per complir la sentència.
—He parlat de superar l’atzucac en què ens posa la sentència. És un atzucac si no hi trobem una solució. Quines són les lleis que no complim? Complim les de trànsit, les de l’adopció, totes. El que té un estat-nació és que, si no complim les lleis, hi ha conseqüències. O crees un altre estat-nació o en modifiques la legislació. Ja hem passat pel 2017, pel 2018, pel 2019… S’ha mirat de fer una mena de transformació i objectivament no s’ha aconseguit. Ara hem de jugar amb les cartes que tenim per obtenir els objectius. Hi ha qui ha parlat d’una insubmissió generalitzada als centres, jo no crec que els directors i les directores posin en perill la seva carrera professional per això. No és cosa del conseller d’Ensenyament, sinó de cadascun dels centres educatius als quals diran: “Tu, equip directiu, i tu, inspector, expliqueu-me com s’aplica el 25%.”

No veieu la via de la desobediència?
—No veig la desobediència generalitzada. En un altre marc sociopolític, potser la veuria, però ara, no. A més, crec que no és bo que les escoles siguin un camp de batalla. Hi ha gent que diu que s’ha de resistir des de les escoles i això vol dir convertir-les en punta de llança de l’acció judicial de l’estat. He parlat de superar la sentència, que vol dir trobar una solució perquè no s’apliqui una mesura que no és bona, com ara la imposició del 25% a totes les aules de tots els centres educatius de totes les localitats del país. I, a més, trobar una via per a retornar el debat educatiu a una cosa molt pròpia, que és la valoració dels resultats. Per això parlo de l’atzucac de la sentència. El tribunal va emetre-la perquè deia que la Generalitat no actuava; no caldrà que s’executi. No es proposa insubmissió a una sentència, sinó explicar d’una manera clara i neta que sí que s’ha actuat i, per tant, la sentència no s’ha d’aplicar.

No obstant això, aquest canvi deixa una escletxa oberta les conseqüències de la qual no són clares.
—Déu me’n guard de dir que tinc la veritat suprema. Sóc el primer que tinc dubtes i per això parlem amb tothom. No em sentireu dir la paraula blindar perquè crec que en el marc polític i legal que tenim, que si més no és poc previsible, no la puc fer servir. Sí que crec que és la millor opció que s’ha posat sobre la taula. Que es pot millorar? Per descomptat! Que sigui una escletxa…

Per a arribar al 50% per exemple, o…
—És més escletxa deixar que s’apliqui la sentència. Si s’aplica, els tribunals faran la política lingüística del país i, com que l’haurem acceptada, ens diran: “Ara preferim que sigui un 50%.” Si les coses van molt malament, el conflicte es pot enverinar encara més. Es creen AMPA paral·leles de pares que volen ensenyament en castellà en llocs on hi ha AMPA que funcionen. Hi ha una organització que es diu AMPA TOTAL que ho fa. És bo que desjudicialitzem la política lingüística. Un dels avantatges de modificar una llei és que no pot ser recorreguda a tribunals inferiors i s’ha de recórrer al Constitucional.

Quines eines hi haurà per a fer efectiu que el català sigui central?
—Acabem de fer públic que demanarem el nivell C2 perquè aquest sistema, que durant molt de temps no ha seguit el procés de millora que hauria hagut de seguir i ha retrocedit en molts aspectes, torni a guanyar solidesa, compromís i feina ben feta. Treballem perquè el professorat torni a tenir una formació de debò, que no hauria hagut de perdre mai. Posem mesures perquè el professorat domini la llengua.

Justament, quan venia cap ací, un professor em demanava què faria la Generalitat perquè amb el C2 no passi com amb el C1, que és una enganyifa i la gent l’obté sense tenir el nivell necessari.
—Sens dubte s’analitzarà.

Es prendran mesures?
—Ja he dit unes altres vegades que no em satisfà donar un títol que no ha estat validat per proves objectives. És una qüestió que tenim sobre la taula. El problema és que no es pot fer tot alhora.

Es parla molt poc dels recursos. Per a poder aplicar les polítiques que calen, n’hi ha prou? S’hi inverteix prou?
—Una cosa és la política lingüística al sistema educatiu i una altra la política lingüística, però em consta que es fan moviments importants per facilitar aquesta formació. De manera general, és cert que calen més recursos per a la política lingüística en tots els àmbits i tots els departaments.

És una mica la Ventafocs, la política lingüística?
—Durant molt de temps s’ha donat per fet que funcionava. Vivíem en un discurs que potser no era prou exigent. Una cosa que hem aconseguit tots plegats aquest darrer any és posar la necessitat de treballar més seriosament sobre la taula. Col·lectivament, n’hem d’estar contents. Sé que a vegades les dades que donem fan mal, però hem assolit que es parli de prendre decisions per entomar el repte.

Es parla molt del català a l’escola, però al sistema sanitari la situació és molt dolenta, també.
—Em preocupa molt i és una de les qüestions que s’han d’abordar. Encara que l’acord sobre l’escola hagi enfosquit el que fèiem. Recordo que som en la fase participativa del Pacte Nacional per la Llengua, en què el nostre objectiu és que la població expressi el seu parer sobre tots els àmbits en què es troba que no pot viure amb normalitat en català. Volem que la gent s’informi, s’apoderi i faci propostes. Si m’ho permets, fa una dècada que em preocupa. Aleshores no se’n parlava i vaig fer notar que havia caigut el nombre de persones que es podien expressar en català al sistema mèdic. Però fins ara no hem estat capaços de posar-ho sobre la taula. Sortien queixes particulars, però no hem mogut tot el sistema. Es tracta que ho aconseguim. La política lingüística en la salut és importantíssima. S’acaben de fer unes sessions a les Illes de com garantir l’assistència en català al sistema mèdic. Les tindrem en compte. Com és lògic, hi ha una gran fluïdesa de comunicació sobre política lingüística entre els tres grans territoris de parla catalana. Ara tenim un moment per visualitzar el que passa. No només les queixes, sinó fer propostes i diagnosis de com resoldre-ho. Convido la gent a participar-hi.

En el món audiovisual, hem tingut l’èxit d’Alcarràs com si fos un bolet. No caldria incentivar més la producció de continguts audiovisuals de gran volada en català? Penso en les sèries que tothom coneix en danès, suec… Per què l’audiovisual català no té l’ambició que tenen moltes de les llengües mitjanes d’Europa?
—El nostre objectiu hauria de ser que els col·lectius importants en el món audiovisual entenguessin que han d’apostar per la llengua. Primer de tot, hem d’escoltar-los, tractar-los, donar-los arguments, i l’administració posar-hi els recursos pertinents. Hem de ser capaços d’involucrar les persones que són al capdavant de la creació audiovisual amb aquest pacte i aquesta nova manera d’entendre la llengua.

A part de posar-hi recursos, què diríeu per convèncer?
—La primera cosa, com deia Georges Steiner, la llengua d’Europa és la traducció. I la segona, el model escandinau ens mostra que hi ha vies per a fer producció de qualitat. Si s’aposta per això, hem de saber com pot ajudar l’administració, i al revés, l’administració ha de posar trampolins perquè passi. Però no ho aconseguirem enfrontant-nos-hi com si fóssim un cas perdut. Cal veure què surt a compte. De vegades ens trobem persones que fan grans declaracions i a la seva vida quotidiana no tenen en compte la llengua. Cal tenir la llengua present en els nostres costums de consum, producció i creació. Tenir-la-hi, ni que sigui allà al darrere, ens ajudaria tant! La llengua ens la podem mirar des de la perspectiva de la identitat, dels drets, de l’economia, perquè la força econòmica que tenim com a col·lectiu de més de deu milions de persones no l’aprofitem prou. No es tracta de si surt en català, ho compro, però sí de, posats a triar, demanar si hi és en català, prendre decisions i aprofitar la capacitat que tenim cadascú. Si ho fas, contribueixes que la teva vida sigui més agradable.

Alguna vegada heu dit que recordàveu la campanya “El català és cosa de tots”. Hi haurà campanyes?
—N’hi haurà. No les hem volgudes fer enmig del procés participatiu del Pacte Nacional per la Llengua. Les campanyes serveixen per a allò que serveixen, tenen unes virtuts i uns límits. Van adreçades a l’emotivitat o a la racionalitat, i això ens permet de tenir arguments més bons, però es tracta de canviar les rutines.

Per exemple?
—Només que tots els catalanoparlants, entesos com els que saben parlar català, decidissin que d’entrada s’adrecen a una persona que no coneixen en català, vesteixi com vesteixi, tingui l’aspecte que tingui, ho notaríem immediatament, perquè hi ha molta gent que no se sent interpel·lada a parlar en català que s’hi sentiria. Això és fonamental. Que molta gent que ara no fa servir el català l’incorpori.

Hi va haver un malentès per la qüestió de les aules d’acollida i el canvi que es vol fer a la llei. No es deixaran de fer?
—El malentès potser és comprensible perquè la gent va llegir que se suprimia una disposició que havia quedat superada per la llei d’educació, que és molt més àmplia en aquest sentit…

Es fa poca cosa. Se’n farà més?
—D’aules d’acollida, n’hi ha d’haver més, han de durar més, han d’estar més dotades i s’ha de treballar molt més bé la metodologia. No dic que no s’hagi fet bona feina, però se n’hauria de fer moltíssima més. Això torna a demanar formació del personal, recursos… Parlem de milers i milers de persones.

Abans de ser secretari de Política Lingüística havíeu estat molt dur amb TV3; deixàveu clar el paper que ha de tenir de promoure la llengua catalana. Aquests mesos que heu estat al càrrec, heu pogut fer-hi feina?
—Ara és en procés de canvi, es fa la renovació de càrrecs. TV3 es va crear en un moment determinat i ha seguit uns raonaments que hi havia a la societat catalana. Va haver-hi un moment en què es deia que TV3 havia de ser com el mirall de la societat, aquesta idea va guanyar molts adeptes en el món de la CCMA. Fa temps que dic que és un error. TV3 no és la televisió que reflecteix tota la societat catalana i de tots els països catalans. TV3 és el portaavions de producció en català perquè la societat catalana ho vol, perquè volem tenir una eina que essencialment creï continguts en català. No cal que el principal mitjà de comunicació i producció de continguts en català deixi de produir en català per reproduir una cosa que es troba en vint-i-cinc mitjans en castellà. Des d’aquest punt de vista, crec que s’ha de reorientar i ho va fent.

A vegades, els sectors més crítics i que expressen més preocupació per la situació de la llengua sembla que siguin tractats com a creadors de conflicte per part de la Generalitat. No us agrada que es faci servir la paraula emergència?
—La situació del català és diversa i delicada. En termes generals, hi ha un seguit de tendències que no van bé. És complexa perquè hi ha molts factors que s’entrecreuen, però també és reversible. La idea d’emergència fa pensar que si no fem moltes coses corrents, no ens en sortirem. I és tot el contrari. Hem de moure un transatlàntic i fer que la major part de la població estigui d’acord a canviar-ne el rumb. Recordo que hi ha hagut processos de política lingüística en què s’ha volgut córrer molt en coses vistoses que no eren el nucli dur del problema i han tingut resultats contraproduents, perquè s’ha aconseguit que gent que no estava mobilitzada s’hi mobilitzés en contra.

Ho podeu explicar més?
—Durant un temps es va dir i repetir que l’escola només es feia en català i tot ho fèiem en català i tots els nens sortien de l’escola dominant el català perfectament. Hi va haver gent que va aprofitar això per dir: “És un règim monolingüe que no permet que vagin al lavabo si ho demanen en castellà.” I, poca broma, la gent que defensava que les escoles catalanes eren monolingües va obtenir un percentatge de vots que no és menyspreable, crec recordar. De vegades dient coses que no són objectives hem fet mobilitzar gent en contra nostra. La paraula emergència pot fer pensar a la població: “Saps què?, si no val la pena, no val la pena.” I, per tant, necessitem fer una cosa molt complicada, hem de mobilitzar tothom que puguem a favor del català i desmobilitzar tothom que hi estigui en contra.

Però sovint es compra el discurs dels que hi estan en contra, com per exemple la famosa frase, que ha dit força gent, entre la qual el president Aragonès, de: “El català no pot ser llengua de part. No pot ser la llengua dels independentistes, perquè hi ha catalans que no ho són.” Això no fa molt de mal?
—He dit més d’una vegada que aquí hi ha una trampa argumental i, inconscientment, alguns dels que estem a favor del català hi hem caigut. Durant l’etapa més àlgida del procés, la major part de l’independentisme va mirar de mostrar-se obert i amable amb el conjunt de les llengües del país i una part substancial de l’unionisme va intentar de convertir el conflicte polític en un conflicte d’identitats nacionals. Per tant, hi va haver gent que va repetir una vegada i una altra que era un conflicte entre llengües o entre col·lectius de base nacional. Aquest discurs és molt potent a l’estat i, de vegades, algun sector de l’independentisme se l’ha arribat a creure. Per mi és absolutament erroni pensar que l’independentisme va fer de manera general un intent d’apropiar-se la llengua. En tot cas, si el català no és la llengua dels patriotes espanyols és perquè no el fan servir.

Potser s’ha comprat massa el discurs del contrari?
—Els discursos sovint s’infiltren a les ments. Si hi ha algú que ha intentat d’associar la llengua a una ideologia, no ha estat l’independentisme. A més, recordo que l’independentisme va arribar un moment que volia ser tan curós amb el castellà que hi va haver la situació que els independentistes en taules rodones o actes electorals parlaven en castellà a Catalunya.

Alcarràs és el gran èxit del cinema en català i en alguns cinemes es passa subtitulada en castellà. En canvi, si no recordo malament, no s’havia fet abans, per exemple, en films d’èxit com ara Pa negre. Ja no solament com a secretari general sinó com a sociolingüista, podeu explicar com és que ara passa?
—No m’agrada! M’ha deixat totalment desconcertat. Ho he llegit i no ho sabia. Si s’ha de subtitular per a gent amb discapacitat auditiva, que ho subtitulin en català. No crec que en els territoris de llengua catalana s’hagi de subtitular en castellà.

Amb aquests mesos que heu estat secretari, veieu les coses diferents? Us heu desanimat?
—No tenim gaire dret de desanimar-nos i menys en públic. Vaig assumir el càrrec per responsabilitat, perquè em van demanar si podia posar els coneixements que podia haver adquirit al servei del país. No tinc carrera política i no vaig saber dir que no. A vegades veus les coses més senzilles, a vegades més difícils. És complicat. A vegades hi ha moltes rutines negatives. Hi ha molts grups poderosos amb interessos contraris al canvi de tendència. A més, tenim una situació de manca de sobirania i de repressió política, de conflicte obert sobretot amb uns col·lectius que posseeixen l’estat espanyol, que el fan funcionar com el seu negoci. Part d’aquest negoci passa per l’espoli fiscal i l’assimilació de les nacions de la perifèria de la península.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies