El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Per què hem guanyat? Hem guanyat? Com hem guanyat? Qui ha guanyat? Hem perdut després d’haver guanyat? Qui ha fet que guanyéssim? Hem guanyat prou? Haver guanyat com hem guanyat ens permet de fer el salt? El periodista Francesc-Marc Álvaro reflexiona sobre aquests interrogants i més en el seu últim llibre: ‘Per què hem guanyat. 127 dies que van canviar Catalunya: del 24-M al 27-S‘ (Comanegra, 2015). És un dietari d’aquest període que ens permet de mirar per uns quants forats del pany. Hi veiem escenes i escoltem converses que no són mai al nostre abast.

Álvaro ens deixa entrar a la seva cuina i ens en mostra les receptes i alguns ingredients secrets. I en aquesta entrevista li demanem que vagi més enllà i faci una dissecció d’aquests últims mesos de procés independentista i, especialment, de l’estat actual de la política catalana i la negociació entre Junts pel Sí i la CUP. Arribem a una conclusió: la relació dels catalans amb el poder no ajuda a desencallar el tram final del procés. Però la mirada d’Álvaro és positiva i hi veu possibilitats de reeixir.

—Una pregunta obligada: n’esteu segur que hem guanyat?
—Diré el mateix que dic a la introducció del llibre. Ha estat una victòria ajustada. Ho vaig escriure quan vaig tancar el llibre, dos dies després del 27-S. Va ser una victòria ajustada que el món sobiranista podia reforçar i augmentar els dies següents. En canvi, hem augmentat la sensació de derrota allargant la negociació. Si s’hagués pactat un govern ràpidament, ara diríem que aquella victòria ajustada no ho era tant. Com que encara ho tenim tot obert, la sensació de derrota és gran. Defenso el títol del llibre perquè és fidel a la realitat. El dels mesos que han vingut després seria un altre llibre amb un altre títol.

—Dieu que s’ha guanyat, però que encara falta múscul per a poder saltar la paret. Com s’aconsegueix aquest múscul? Quines passes calia fer per aconseguir-lo?
—Penso que és cert que el sobiranisme guanya les eleccions i també és cert que li falta muscular. Totes dues coses són certes. A partir d’ací, em demanes una cosa que és la pregunta del milió de dòlars: com pot créixer el sobiranisme. Si tingués la resposta, seria el gran guru. La resposta màgica no la tinc. El sentit comú diu que qualsevol projecte polític ha de fer les coses bé i transmetre il·lusió si vol generar adhesions. La il·lusió s’ha transmès. Però les coses no s’han fet sempre ben fetes. A partir del dia 28 de setembre es van començar a fer coses força discutibles.

—Què s’ha fet mal fet?
—Cal tenir en compte que potser cal més temps. Aquell lema que molta gent va assumir que deia ‘tenim pressa’ no és un bon lema. Mal m’està dir-ho, perquè jo ho havia dit des del principi. Quan tens una empresa tan gran davant has de generar suports que no es fan en un dia. Caldria trencar aquest dogma del ‘tenim pressa’ per tornar a recuperar la divisa del ‘tenim feina’. Això sí, hem de tenir clar que el moviment pot créixer. Com que no hi ha un projecte d’Espanya que pugui entusiasmar gaire gent, hi ha camp a recórrer. Per aconseguir-ho, cal evitar els errors propis i cal no crear confusió, com s’ha fet ara.

—Potser no s’ha de tenir pressa però tampoc no es pot deixar passar l’oportunitat…
—No és contradictòria la idea d’aprofitar el moment amb la de no tenir pressa. Ho pot semblar. Que ara hi ha això que es diu ‘una finestra d’oportunitat’ és obvi. Però perquè la finestra d’oportunitat es pugui obrir has de muscular. La idea de necessitar més temps no vol dir molt més temps ni ajornar res. Sinó que cal canviar la idea que teníem de calendari per fer les coses a un altre ritme sense deixar de fer-les i de pensar que les has de fer en aquest moment històric.

—En quin moment es va guanyar el 27-S?
—La victòria es produeix per tres factors coordinats. La unitat del tronc central del sobiranisme. Això va conjurar les pitjors perspectives d’anar separats. Va ajudar a guanyar. A més, aquesta unió va recuperar la il·lusió de la parròquia sobiranista, que s’havia ensorrat per les batusses entre convergents i republicans. I el tercer factor és que la resposta de l’estat espanyol va ser tan barroera i tan maldestra i desaforada que va fer una part de la campanya. Tot això va contribuir a l’èxit del sobiranisme el 27-S. A més, com un quart element, cal destacar la immensa implicació del voluntariat i la bona gent que hi va posar el coll.

—La unitat del tronc central es va concretar a final de juny, quan Mas va sorprendre tornant a posar el tema sobre la taula quan tothom ja donava per fetes les tres llistes separades. Què us va sorprendre més d’aquells dies?
—Em va sorprendre que el clima intern de funcionament entre convergents i republicans va ser bo. I això va propiciar una bona feina. Venint de les pugnes dels últims mesos, cal subratllar aquest com un factor molt positiu, sorprenent i bo. Estic molt a favor dels qui ho van propiciar a banda i banda. Molt bé. Em va sorprendre negativament que la campanya de Junts pel Sí, que anava força sola sobre la il·lusió de la gent, va tenir un error notable: no incidir en el vot útil i no subratllar que votar Junts pel Sí i votar la CUP no era el mateix. A vegades es deixava entendre que era igual votar l’una opció o l’altra. Això va ser un error. S’ha posat en evidència que no era igual votar els uns o els altres. Calia posar més èmfasi en el tronc central. A partir del 28 s’ha vist que no tot era el mateix.

—Més endavant tornarem al tema de la CUP i Junts pel Sí. La liquidació de la Unió de Duran havia estat planificada o les coses van anar com van anar sobre la marxa?
—Va ser una operació prevista amb un desenllaç ple de factors que van coincidir. És a dir, era un escenari previst, però ningú no el tenia exactament programat. Era molt difícil de programar. Amb tot, era una història que es veia venir perquè la direcció d’Unió no tenia cap intenció de reconduir el rumb.

—’Mas fa de mascaró de proa mentre li van fotent cops de peu als collons.’ Això us ho diu un bon coneixedor del president. Si té aquesta impressió, per què aguanta?
—Aquesta frase me la va dir un interlocutor que no puc revelar qui és. M’ho va dir abans de l’estiu. Imagina’t què diria ara! La meva interpretació és que Artur Mas té un sentit molt accentuat del deure, del compromís i de la paraula donada. A partir d’això, aguanta i mira de ser coherent amb aquesta idea. Aquests dies parlem molt de coherència en referència als uns. Però hi ha molta gent que intenta ser coherent. Diria que Mas té un sentit del deure que no és gaire habitual els nostres dies. Si ens posem en un context més pragmàtic, m’imagino que Artur Mas és plenament conscient que la seva figura és la ròtula que permet el joc de diversos mons dins del sobiranisme. Un joc amb interessos i valors diversos.

—Quins interessos i valors?
—Mas és el representant de les classes mitjanes que han passat de l’autonomisme al sobiranisme. És també l’enllaç entre un món més oficial i un món més del carrer. És també un interlocutor internacional acreditat. Tota aquesta motxilla la porta ell. I sap que si se’n va serà difícil d’improvisar algú que les pugui portar totes com ell. Hi ha persones que han entrat a la lògica del sobiranisme perquè han confiat en el discurs de Mas. Potser no hi haurien entrat si no fos per una figura com ell. Tot això cal tenir-ho en compte.

—La CUP considera que cal una figura més identificable amb l’esquerra que pugui ampliar la base independentista per aquest flanc. Què en penseu?
—De moment, hi ha un fet demostrable i empíric: el sobiranisme ha crescut a partir d’un món central. Que no pertany als extrems. En la mesura que els entorns que s’han sobiranitzat d’una manera més clara aportant una massa crítica són els que havien votat sempre CiU o PSC, hem de parlar d’espai central i no d’extrems. Aquesta és la realitat. Si hem passat d’aquell volum del 20% a prop del 50% és perquè s’ha ampliat el carrer del mig.

—I a partir d’ara, quina és la via d’ampliació?
—Jo crec que encara hi ha més espai central per créixer. Per exemple, dels 100.000 que van votar Unió el 27-S, quants són susceptibles d’engreixar el sobiranisme? Segur que molts. Dels que encara han votat PSC? Jo diria que també. Hi ha qui diu que s’ha de créixer també cap a l’esquerra. I no dic que no. Però aquest créixer per l’esquerra no pot fer perdre múscul central. Aleshores el negoci serà un mal negoci. Sobretot perquè a l’espai d’aquesta esquerra de l’esquerra és un córner que és molt petit. Per entendre’ns, la captura de vot sobiranista en el món de Catalunya Sí que es Pot i Podem és perfectament possible, però té un recorregut limitat. Perquè no forma part del centre sinó d’un cantó. I subordinar tota l’estratègia de creixement en aquest sector no crec que sigui gaire intel·ligent. En aquest sector ja hi ha una oferta d’il·lusió que és Podem i les opcions de Pablo Iglesias…

—L’oferta d’il·lusió espanyola fa difícil l’entrada de l’independentisme?
—És un espai en què determinats discursos ho tenen més difícil per a penetrar. Els prejudicis de pensar que l’esquerra, pel fet de ser esquerra, té més valor en la perspectiva de creixement que el centre o el centre-dreta pesen massa en els qui fan aquesta diagnosi. No són pràctics. El sobiranisme ha de créixer per on pugui a partir d’una lectura topogràfica dels espais. On hi ha més espai? On n’hi ha menys? I on hi ha més competidors? Al còrner que alguns identifiquen com a prioritari hi ha molta gent disputant la pilota. En canvi, hi ha espais que tenen més recorregut que no aquest. Com el dels que encara han votat PSC o els votants orfes d’Unió que han vist que el seu vot no servia de res.

—Tot això ho dieu perquè sou del ‘Camamilla Party’…
—A veure… Crec que hem de fer un debat de país democràtic que ha de partir d’intentar posar arguments damunt la taula i no de mirar de demonitzar l’altre. Jo tinc les meves idees, però intento que no enfosqueixin la meva anàlisi. Vull dir que intento llegir la realitat sense fer-la passar per la ideologia de manera imperativa. Dit d’una altra manera: per mi són més importants els fets que la ideologia. A partir d’aquí, jo tinc idees com les té tothom. Però no vull que em quadri la realitat perquè aleshores quedaré en una zona de confort ideològic i tot serà perfecte. No. Jo prefereixo que parlin els fets. I els fets m’indiquen això que us deia. M’agradaria que es pogués parlar en aquest país sense aquesta apriorismes que limiten i ens fan molt febles.

—Quins apriorismes?
—Per exemple, negar que Mas és el referent de molta gent que s’ha sumat aquests últims anys al sobiranisme i que aquesta gent necessita que tingui un paper important, és una cosa absurda, se sigui de dretes, d’esquerres o de centre. Perquè és una obvietat. També seria absurd de negar que una part d’Iniciativa és susceptible evidentment de formar part del procés sobiranista perquè sempre han tingut aquesta visió. Són elements empírics dels quals ningú no pot prescindir, tingui el marc d’anàlisi que tingui.

—En qualsevol cas, la CUP està molt molesta amb el que han anomenat #pressingCUP. Us sorprèn?
—La CUP s’ha beneficiat durant molt temps d’una mirada displicent i paternal del món de Junts pel Sí i, si ho voleu, del món convergent. I de més mons també… Què ha passat? Que ara s’han col·locat en un punt crític i han començat a experimentar què és la política a gran escala: pressió. M’ha fet una mica de gràcia que l’entorn de la CUP va començar a denunciar el #pressingCUP abans no hi hagués #pressingCUP. Abans de començar ja es queixaven de la pressió. També és una mica d’infantilisme no saber que quan jugues la Champions de la política tens pressió en tot moment.

—Ja hi jugaven, a la Champions…
—En la mesura que tens més protagonisme i ets més determinant, la pressió creix. Si no vols pressió, no vagis al parlament. Si no vols pressió, no intentis la independència. Si no vols pressió, no vulguis tenir influència sobre la realitat. Si no vols pressió, no juguis el partit. Tots els actors polítics reben pressió. I el que governa sempre en té més que no pas el que es queda a l’oposició. A més, la pressió més forta que rep la CUP no és la mediàtica, encara que ells ho presentin així, sinó la del carrer i de les relacions més informals.

—I el vostre nas què us diu? Com acabarà aquest compàs d’espera?
—No ho sé. No tinc clara la conclusió. Veig certament complicat l’acord. I no tan sols per la figura de Mas, sinó perquè el pla de xoc pot esdevenir un gran brindis al sol en la mesura que tots sabem –m’imagino que la CUP també– que no hi ha diners per a fer-lo amb credibilitat. Això és important de tenir en compte. D’una altra banda, el dia a dia d’un govern que depengui de la CUP tampoc no serà fàcil. I això ho saben tots els que negocien en aquest moment. Al costat de tot això, és obvi que ni Junts pel Sí ni la CUP no volen tornar a fer eleccions. Per tant, no interessa al conjunt del sobiranisme. Potser fa uns dies tenia més clar que s’acabaria amb eleccions. Ara penso que pot haver-hi una solució inesperada que encara no sóc capaç de formular. Pot haver-hi un desenllaç inesperat.

—Però això no és tot, oi?
—No. El que em preocupa no és tant la negociació sinó que no siguem capaços de forjar una estabilitat parlamentària clara i que el nou govern no inclogui membres de la CUP. Crec que això seria important. D’això, no se n’ha parlat gaire. Trobo força desconcertant que la CUP pretengui que s’accepti una part de la seva agenda política, però que diguin a uns altres que la gestionin. Que no sigui al seu costat gestionant les polítiques pactades. Per què no hi pot haver consellers de la CUP? Per què no poden assumir també la part més dura de la política, que és la que té a veure amb donar la cara a la realitat i haver de dir que no. Aquesta és una cosa que em desconcerta gairebé més que el debat sobre la figura de Mas.

—El llibre és un dietari amb coses que no expliqueu als articles. El ‘dins’ i el ‘fora’ del procés és molt diferent?
—Mira, jo tenia moltes ganes de fer un dietari perquè és un gènere molt lliure i permet d’explicar les coses d’una altra manera. I també perquè era la manera més interessant de recollir una sèrie de materials que he capturat com a periodista i que no he utilitzat als articles. Permet de posar llum a angles i racons que no surten als articles. Per tant, és complementari. El dietari complementa els articles i a l’inrevés. Jo dono molta més importància al dietari, que és el que pesa més al llibre. El dietari em permet de parlar de persones, llocs i circumstàncies que en els articles no en parlem.

—A la introducció dieu que heu fet com aquells cuiners que conviden a entrar a la cuina… Us heu guardat molts ingredients secrets o receptes?
—El fet cert és que he posat la major part de les meves llibretes al dietari. He ensenyat molt com faig els plats. Tot cuiner mentiria si digués que no es reserva alguna recepta. Les receptes amagades són part del misteri de l’ofici. En alguns casos, tenia acord amb persones de no revelar el seu nom. Dec haver ensenyat un 80% del contingut de les meves llibretes.

—Quina proporció de misèria i de grandesa té la política catalana?
—Imagino que té la mateixa proporció de l’una cosa i l’altra que la política espanyola, la francesa, la italiana i la portuguesa, per posar exemples propers. Però hi ha un element que a Catalunya ens afebleix. És la concepció a vegades immadura, a vegades infantil, a vegades fantasiosa, que tenim del poder. No acabem d’entendre la triangulació entre poder, democràcia i responsabilitat. A vegades pensem que això del poder és una cosa que no és nostra. Com deia Vicens Vives, el minotaure és un artefacte que ens és aliè.

—És l’efecte d’haver tingut el poder en contra tant temps.
—Perquè Madrid ha encarnat el poder i l’ha exercit com l’ha exercit, els catalans ens hem fet la idea que no ens concernia. Però no. Nosaltres hem d’aspirar a exercir el poder, però hem d’aspirar a un poder per exercir-lo d’una manera diferent de com l’ha exercit l’estat espanyol. El procés sobiranista és un moviment d’apoderament horitzontal del país. I hem de ser conscients de les implicacions que té assumir el poder. Una part dels problemes que tenim a l’interior del sobiranisme vénen d’aquesta visió poc afinada del que representa el triangle democràcia, poder i responsabilitat.

—Potser ens hauríem d’agafar a la frase de Lincoln: ‘Atès que no m’agradaria ser un esclau, tampoc no m’agradaria ser un amo. Això expressa la meva idea de democràcia. Tot el que difereixi d’això, sense que importi l’extensió de la diferència, no és democràcia.’
—Exacte. Nosaltres tenim la oportunitat de fer una democràcia molt millor. La qual cosa també ens ha de vacunar contra la temptació de la puresa. Nosaltres no farem la millor democràcia del món. En tindrem prou si la fem molt millor que la democràcia espanyola. Hi ha gent que confon la regeneració amb la puresa. I no. La regeneració és indispensable. I el moviment sobiranista és regenerador per definició. Però la puresa ens bloca políticament i ens inhabilita en el terreny de la realitat. En aquest moment em preocupa que aquesta confusió sigui un impediment a deslliurar-nos de continuar sotmesos als governs d’Espanya. Si associem independència amb puresa, ens allunyarem de la realitat. I aquest és un gran perill perquè la realitat ens portarà a continuar essent part d’Espanya. La política del sobiranisme és regeneradora. Quan intenta ser pura deixa de ser política.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.