Ens trobem al seu estudi de la Diagonal, on just acaba d’acomiadar-se d’un equip que l’ha visitada per fer-li una sessió de fotografies. Ens rep a la biblioteca de l’estudi, abans de tornar a agafar un vol. Carme Pinós (Barcelona, 1954) és una de les arquitectes catalanes més reconegudes, tot i que encara continuen associant-la al desaparegut Enric Miralles, de qui va ser parella i amb qui va col·laborar fins als anys noranta. Ha fet docència a l’École Nationale Supérieure d’Architecture Paris-Malaquais, la Harvard University Graduate School of Design, l’École Polytechnique Fédérale de Lausanne i la Columbia University de Nova York. Ara acaba de rebre la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats, un guardó important en el món acadèmic que atorguen conjuntament les vint-i-dues universitats dels territoris de parla catalana.

Pinós, associada inicialment amb Miralles, va signar projectes com el cementiri d’Igualada, i va establir el seu estudi d’arquitectura l’any 1991. Autora de projectes com la plaça de la Gardunya, l’Escola Massana, el CaixaFòrum de Saragossa, l’Edifici de Departaments de la Universitat d’Econòmiques de Viena i la Torre Cube de Guadalajara, a Mèxic, ha viscut com tots els arquitectes actuals el desmantellament de la professió a causa de la crisi. També va rebre la creu de Sant Jordi el 2015, però diu que més que premis, l’interessa rebre encàrrecs de responsabilitat.

Quan comença l’interès per l’arquitectura?
—La meva vida és marcada per la meva família. El papà era metge, però tenia una passió molt gran per l’art. De petita anava a les galeries d’art els dissabtes i era partícip de tot això. Ell era un gran col·leccionista de l’art català. Hauria pogut col·leccionar molts picassos, però ell estava més obsessionat per personatges com l’Olga Sacharoff. Jo sempre era dintre d’aquest món de l’art.

També anàveu sovint a una finca que teníeu a Lleida.
—Quan érem a Balaguer, els tres germans vivíem d’una manera força salvatge. Perquè els pares pràcticament no hi eren. Ens cuidava el servei. Allà vaig tenir una experiència molt forta amb tot el territori: les pedres, els forats. Sempre buscàvem. Buscàvem ceràmica antiga, perquè hi havia un lloc amb un cementiri àrab. L’arqueologia semblava que era la cosa que més em podia agradar. El meu pare, com que era molt gran, perquè es va casar a 60 anys, sabia què volia per als seus tres fills.

No vau pensar a ser metge com ell?
—No, metge mai. Crec que ni el meu pare havia considerat mai ser metge. Va ser un bon metge, va ser director de digestiu de l’Hospital de Sant Pau, però ell volia ser enginyer de ponts i camins, passa que en aquella època s’havia d’estudiar a Madrid, i els seus pares, això d’anar a Madrid, no ho veien. Però ens va transmetre el seu amor a l’art, i a tot allò construït. Ell no volia que cap dels fills fos metge. Jo havia de ser química.


Química?
—Sí, com teníem la finca, ell es pensava que així podria fer sucs naturals, o jo què sé! A catorze anys jo ja deia en una redacció que volia ser química, però no m’ho creia gens. A mi m’agradava més ser arqueòloga. Quan el meu germà va decidir que volia ser metge i no arquitecte, vaig assumir que havia de ser jo l’arquitecta, i no m’ho vaig plantejar mai més.

Us agradava dibuixar?
—Sí, però tampoc sóc tan fantàstica dibuixant. Crec que la cosa que més m’agradava era l’experiència espacial. Recordo que sempre que anava a visitar un poble acabava pensant què hi arreglaria. La primera vegada que vaig anar a un hotel, que tenia set o vuit anys, vaig canviar tots els mobles de lloc. Era una obsessió per la casa, per les habitacions. Sempre havia de canviar coses!

Comenteu que sortíeu a veure edificis. On anàveu?
—Bàsicament viatjava per Catalunya i el sud de França. La primera vegada que les meves ties em van portar a València no vaig dormir en tota la nit. Tenia moltes ganes de veure les barraques! D’alguna manera ja devia tenir al meu ADN això de ser arquitecta.

Quan comenceu a estudiar arquitectura, veieu que això de transformar l’espai té una implicació directa en la vida de les persones?
—Absolutament. L’arquitectura és l’espai de la sociabilitat. O sigui, és l’espai que fa possibles les relacions. L’arquitectura mana en la manera com ens sentim i és capaç de concentrar la memòria. Mireu, l’incendi de la catedral de Notre-Dame va ser tan sentit, no per la peça d’art, sinó perquè formava part de la història de París i del món. Estructurava la comunitat. És com Barcelona, Barcelona sense la catedral no seria igual. L’arquitectura crea consciència de comunitat, és allò que ens aglutina.


El llibre Sàpiens, de Yuval Noah Harari, és molt lúcid perquè parla com l’home decideix de fer un temple perquè s’han d’assentar i deixar de ser nòmades. La nostra civilització neix de la necessitat de fer una ofrena als Déus mitjançant l’arquitectura. L’arquitectura dóna consciència de comunitat.

Actualment, la major part de la població mundial es concentra a les ciutats. Són poc agradables?
—La ciutat és un espai de convivència. I aquest és el sentit de la ciutat. Però una cultura de l’individualisme i de l’efectivitat ha trencat tot això. Ara mirem de reconstruir-ho. Un dels elements principals que va trencar aquesta convivència va ser la proliferació de cotxes a la ciutat, que no deixa de ser una cosa molt agressiva. I ara que ens hem adonat que hem de tornar enrere, crec que anirem recuperant aquesta idea de ciutat com a lloc de trobada i de comunitat. Ara que he estat uns dies a Venècia, he vist que hi ha zones on no hi ha turisme, on no se sent cap soroll i pots anar a tot arreu caminant. Hem de recuperar la ciutat.

Ara és moment d’això?
—Però és complicat, eh?

Com veieu Barcelona?
—Un desastre.

Per què?
— Hem de donar espai als vianants. A l’Eixample no hi ha espai públic. No hi ha places. L’Eixample es va crear perquè els cotxes tinguessin visibilitat, però ara amb els semàfors no cal. Vas per París i pots caminar per tot arreu, i et fa la sensació que és plena de sorpreses, de petites places… Caminar per l’Eixample és un martiri. I seria molt fàcil canviar-ho. Només que el xamfrà fos més ampli i poguessis crear en aquestes cruïlles petits centres de relació. Jo mai he estat partidària de l’Eixample, sempre he estat de les persones que l’han criticat, però també he de dir que és molt fàcil transformar-lo. Pots fer una Barcelona molt amable amb molt poca cosa. L’Eixample és un projecte fallit. Cerdà va anar en contra de les forces vives, però al final no va fer ni una cosa ni una altra.

Dèieu que Barcelona era un desastre. Per què?
—Perquè hem venut una Barcelona d’un turisme barat. Segurament és el preu de tenir una platja. Barcelona és una ciutat de low cost. La gent ve a comiats de solters, no està neta. No són problemes d’urbanisme, són problemes polítics. Hi ha la sensació que Barcelona s’ha descontrolat una mica. També crec que hi manquen vàters públics. A Venècia n’hi ha, al costat del Sena també, han tret els cotxes i és una passada. On són els vàters públics a Barcelona? La gent pixa al carrer!

Tornant a la vostra vida. Comenceu la universitat i ben aviat coneixeu Enric Miralles. Com interpreteu ara aquells anys d’aprenentatge?
—Jo vaig anar a la universitat als setanta, eren els últims anys del franquisme. I era un moment molt polític. Hi havia molta consciència social, molt d’esquerres. Sempre fèiem manifestacions. Recordo que era a la sala dibuixant i van entrar-hi els cavalls dels grisos. Què va passar? Que els alumnes ens apinyàvem molt, perquè pràcticament no teníem universitat. Nosaltres estudiàvem molt en grup i érem molt autodidactes. Ser culte era un valor del qual no es podia prescindir. Era més important llegir i parlar de l’última pel·lícula que fer projectes d’arquitectura.

Era una formació més humanista que avui?
—Els joves d’ara gasten més temps per a aprendre programes i no tenen temps per a llegir…

La societat s’ha fet molt tècnica i ha cercat molt l’especialització?
—Sí, molt. Pobra gent jove, ho tenen difícil. No per l’economia, sinó perquè el món s’ha especialitzat, els despatxos cada vegada són més grans, per entrar en concursos et demanen uns currículums bestials que només si ets un gran despatx pots oferir. I les universitats, en lloc d’ensenyar-los a ser bons arquitectes, els ensenyen a ser bons treballadors i a manegar bé els programes informàtics. L’any passat, vaig fer classes a Berkeley. Les universitats, i sobretot les anglosaxones, són molt tècniques i molt venudes al mercat. Us diré que les millors universitats són les espanyoles.

Interior de l’edifici de la Massana (fotografia: Duccio Malagamba).

Heu pres riscos?
—Avui l’arquitectura són grans despatxos dominats pel mercat. Si diguessis, és que hi ha un gran geni i tots els xavals giren al seu voltant, però ni això. Són despatxos d’una arquitectura estàndard, però són multinacionals. Els despatxos on som sis o deu persones estan destinats a desaparèixer. Espero que no! Però els despatxos com aquest, ara per ara, sobrevivim molt malament. Jo oscil·lo entre 12 i 15 persones i les passem de tots colors!

Dieu que les universitats també en són les responsables.
—Tu veus els nois i les noies de Berkeley, tots ben posats i ben vestidets, i això és el top. Però el món es va polaritzant. Hi ha unes quantes estrelles a qui es tolera que siguin estrelles, i després hi ha còmplices. La resta, som a baix.

Sembleu molt antisistema, tot i la bona posició que teniu.
—No és antisistema, és que jo llegeixo molt, molta història…

Millor dit, diguéssim que sou crítica amb el sistema capitalista…
—És que no hi ha cap més remei! Doneu-me un altre sistema i us diré què em sembla. Jo crec que el capitalisme s’ha de controlar. Pots fer el laissez faire, però ja sabem que el gran mata el petit. Cada vegada que el món s’ha polaritzat, ha vingut la decadència. Des de l’Imperi romà fins a la revolució francesa. Cada vegada que el món es polaritza, hi ha una desfeta.

Ara hi ha moltes teories de decreixement, que s’enfoquen en allò que és més local…
—A veure, jo no sóc de mirar petitet, eh? Jo sóc de mirar ample. Sobretot, perquè crec que la cultura neix del mestissatge. Això no vol dir que vagi en contra de la tradició o la identitat. L’única cosa que dic és que no hem de deixar pas al depredador. Perquè el poder és una malaltia que entra pels porus i no se’n va. Si abans el poder tenia cara i ulls perquè ho era el rei, ara no sabem quina cara té, perquè ho són les multinacionals.

Viatgeu molt per feina. Percebeu això, als països que visiteu?
—Sí, la polarització és un problema global. I aquesta despersonalització de tot és un problema global i molt trist. La desconfiança també fa que tot es transformi en burocràcies i regles. El món és més abstracte, més desconfiat. Ara vinc d’un jurat d’Itàlia i ens deien que havíem de puntuar amb uns monitors sense parlar entre nosaltres. I vam dir: ‘No! Volem discussió.’

Com heu viscut el fet de ser dona al llarg de la carrera?
—Jo crec que s’ha guanyat molt. Penso que és una carrera que està guanyada, tot i que no sé d’aquí a quant de temps. Però el patriarcat és transversal a totes les cultures, la grecoromana, l’asiàtica… Totes les cultures han discriminat la dona.

I creieu que aquesta discriminació ha anat canviant amb els anys?
—Encara és difícil. Ser una dona sola no és fàcil. Buscar feina i relacionar-se. Ho dic perquè jo sóc una dona sola. Si tingués un home al costat seria diferent. Però jo he triat estar sola, segurament perquè la feina m’absorbeix. És aquesta contradicció. Els homes de la meva generació tampoc no m’entenien, i es pensaven que jo era pura ambició. Sí que m’ha estat difícil, però tampoc no ho he pensat mai. Jo pensava que tenia coses a dir amb l’arquitectura i el que he fet és treballar, treballar i treballar.

Però ara és molt diferent que als anys noranta. La vostra posició és una altra.
—Bah, és igual. L’única cosa que canvia és que em donen premis!

Això ja és un reconeixement.
—Sí, però de vegades es pensen que donant-te premis ja han complert. Jo vull encàrrecs de responsabilitat. Encara impressiona aquell senyor que va amb poder i uns quants cabells blancs. Jo enyoro l’administració, com quan vaig guanyar el concurs de l’Escola Massana, que van valorar la meva feina. Em van triar perquè pensaven que era el projecte que s’hi adaptava més. Em van triar perquè la meva arquitectura interessava.

Us heu sentit valorada a Catalunya?
—Durant un temps, no. Crec que vaig ser més reconeguda a fora, però arriba un moment que aquí em comencen a triar per a concursos. Després va venir la crisi i hi va haver un cop. L’Escola Massana, per a mi, ha estat el projecte amb més responsabilitat que he fet. A part que és al cor de la meva ciutat, són tres edificis i un forat molt difícil de resoldre. Mai vaig pensar que m’havien triat pel fet de ser dona.

Després vau anar a Mèxic?
—Sí. Va ser molt dur, al principi. Ara la privada ha descobert que els arquitectes som uns morts de gana i que fent concursos i pagant una merda tots hi anem. La crisi ens ha donat un cop molt fort, als arquitectes.

No sentiu que us heu recuperat de la crisi?
—Diguéssim que s’ha recuperat d’una manera no favorable a nosaltres. Jo, gràcies a Déu, vaig fent, però enyoro treballar per als grans espais públics de l’administració. Ara mateix, l’ampliació del Museu de Bilbao, el Norman Foster; la del Prado, el Norman Foster. Qualsevol s’ho creu!

Quins projectes teniu ara?
—Són projectes privats. Que encara que siguin cases enormes són projectes petits. Faig un projecte molt gran a Mèxic, de 700 habitatges, però ho passo força malament. Són uns terrenys de la universitat, a veure com acaba.

Vaig llegir que també teníeu un projecte personal a Mallorca.
—Sí, és una caseta molt petita que adoro. Vaig dissenyar-ne els mobles i tot. I em va donar una certa confiança amb mi mateixa. Ara m’atreveixo a dissenyar-ho tot. També fem una casa a Byron Bay i en dissenyem el paviment i tot.

Pel que fa als materials. Quins preferiu?
—Els naturals. Hi ha materials que es deterioren, que són sintètics, i materials que envelleixen, que són els naturals. Una pedra i una fusta no es deterioren, envelleixen. M’agraden els materials que amb el pas del temps s’enriqueixen. Ara, des de la Massana, també m’he aficionat molt a la ceràmica i la casa que faig a Byron Bay és amb moltes coses de ceràmica.

Torre Cube a Guadalajara, Mèxic (fotografia: Duccio Malagamba).

La ceràmica és un material molt tàctil. Aquesta deriva vostra va vinculada amb una tornada a la terra, a l’essència?
—Sempre he tingut aquesta connexió amb la terra, sí. No m’he allunyat mai de treballar amb els materials naturals. No he treballat mai amb plàstics, ni amb colors estridents, ni efectes especials. Els efectes especials que sempre busco són els de les ombres, el de les ventilacions creuades que poden generar una sensació d’aire, però sempre molt relacionat amb la natura.

D’on traieu les idees per a la feina. D’on ve la inspiració?
—Jo en realitat miro poca arquitectura. Més aviat observo molt. Observo el comportament de la gent, les sensacions que tinc. L’arquitectura és un servei a la gent i jo aprenc d’observar.

Costa trobar arquitectes que us agradin?
—L’arquitectura contemporània no m’ha interessat mai gaire. No sé si és que em vaig formar en un temps en què els arquitectes tenien molt a dir. L’arquitectura dels anys cinquanta era l’arquitectura que havia de resoldre els problemes creats per la Segona Guerra Mundial, i era una època en què l’arquitectura era molt optimista i nova. I res no em sembla que els arribi a la sola de la sabata.

No us agrada que us demanin per Enric Miralles? Esteu cansada de parlar-ne?
—Va ser essencial en la meva vida, no seria jo sense aquella època. Sempre dic que és el millor i el pitjor que m’ha passat a la vida. Sóc fruit d’aquella època, però jo miro sempre endavant. Cada vegada que passa alguna cosa amb el patrimoni Miralles-Pinós, que sembla que aquest patrimoni estigui destinat a fer-se malbé, pateixo molt i lluito. Però a mi m’interessa el meu estudi i la meva gent i sí, em cansa una mica. Però sóc jo, eh?

És part de la vida.
—Absolutament.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.