Utilitzar el judici com a plataforma per a difondre un missatge polític de denúncia, per a convertir els qui jutgen en els jutjats. És una de les premisses d’un judici polític, com el que començarà d’ací a poques setmanes contra els presos polítics. I les coses que passin dins la sala del Tribunal Suprem espanyol seran tan importants com les que passin fora, segons que adverteix en aquesta entrevista Benet Salellas, ex-diputat de la CUP i un dels advocats de l’equip de la defensa de Jordi Cuixart. Salellas té una experiència de quinze anys com a advocat penalista, ha portat casos polítics de represaliats per la justícia espanyola, com el de l’anomenat escamot Dixan, el de Núria Pòrtulas, el dels joves gironins condemnats per haver cremat fotografies del rei espanyol i el dels acusats pel blocatge del parlament.

L’experiència i les lliçons que ha extret de tots aquests casos queden recollides al llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors). Hi afegeix unes pinzellades de judicis històrics que van marcar uns precedents en la defensa política, del cas Dreyfus al procés de Burgos, passant pel judici a Lluís Companys i el cas de l’incendi del Reichstag. Però, sobretot, el llibre aclareix conceptes i permet d’entendre la cultura judicial arcaica i venjativa de l’estat espanyol a què s’enfronten els presos polítics.

Quin serà el to de les defenses quan comenci el judici? Les intervencions dels advocats la setmana passada són indicatives?
—Van ser un tast. I sí que diria que la defensa de la qual formo part, que és la d’Òmnium Cultural, el paper, el to i la mirada de la Marina Roig eren clarament de defensa política. Tenim molt definit el plantejament. L’aproximació cap a la defensa política és diferent en cadascun dels encausats; hi ha moltes maneres de fer defensa política i sempre s’ha de cercar la fórmula perquè cadascú se senti còmode d’acord amb la diversitat que hi ha dins la causa, el moviment i el país.

Ara fa un any, l’enfocament de la defensa era ben diferent.
—En aquest procediment, es va començar amb unes defenses molt tècniques i s’ha anat evolucionant cap a la defensa política. Ningú no dubtava que l’Audiència espanyola era un tribunal d’excepció, però ens havia semblat que el Suprem feia un cert paper de contenció. Malauradament, això s’ha anat diluint aquests últims anys. I, probablement, la presidència de Manuel Marchena ja ens demostra molts casos en què el Suprem ha assumit més el discurs de l’excepció. El conjunt de les defenses es va alleugerir, pensant que això, al Suprem, aniria més bé que no pas a l’Audiència espanyola. I al final ens hem trobat que el Suprem ha fet exactament igual.

No tots els advocats van tenir el mateix to; el d’uns, més polític que no pas el d’uns altres. Això no pot perjudicar?
—No. Hi ha una part conjunta de perspectiva tècnica que és compartida per tots i que serà molt complementària. I en el cas de l’aspecte polític, hi ha un joc d’intensitats i no serà estàtic, sinó que anirà evolucionant durant el procediment i és expressió de la pluralitat del moviment independentista. No ens pot perjudicar mai aquesta pluralitat que va més enllà de compartir una estratègia conjunta, i és la d’aconseguir la llibertat dels presos, el reconeixement de les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut i posar el dret d’autodeterminació damunt la taula. Són tres eixos comuns de les defenses.

La campanya d’Òmnium per l’alliberament de Jordi Cuixart està molt singularitzada, diferenciada de la resta de presos polítics.
—Òmnium significa la transversalitat del moviment independentista. I penso que donar visibilitat a Jordi Cuixart no va en detriment de ningú perquè és un símbol del conjunt del moviment. Sóc dels qui pensa que tots els presos polítics són presos polítics del moviment. I és lleig pensar que hi ha presos d’ERC, presos de JxCat i presos d’Òmnium. Per a mi, són presos del moviment; jo els he sentit sempre com els meus presos polítics, els de tots. Però Jordi Cuixart és qui més capacitat té de transmetre aquesta idea, més enllà de sigles i d’estratègies de partit o de conjuntures electorals. Ningú no podrà pensar mai que allò que faci Òmnium anirà en favor d’un partit o d’un altre. I això és molt potent. També ho és perquè és un dirigent de la societat civil. I en la societat civil internacional, Jordi Cuixart, com a president d’Òmnium, rep la categorització de defensor dels drets humans. És una etiqueta més difícil de posar a la resta de presos polítics.

Proposeu aquest judici com un judici de ruptura?
—Un judici de ruptura és una evolució de la defensa política i només pot respondre a un moment en què hi hagi una conjuntura política molt determinada. Jo no tinc clar si aquest és el moment de fer un judici de ruptura, perquè haurem de veure com evoluciona políticament i socialment el país els mesos i les setmanes vinents per saber si aquest judici pot ser de ruptura. Perquè hi pugui haver un judici de ruptura hem d’estar en una situació de permanent mobilització i de creació de poder més enllà de les institucions convencionals que ens permeti que un judici de ruptura sigui útil. Aquí no es tracta de cercar estratègies que ens facin ser molt coherents estèticament, sinó que tot allò que fem des de la perspectiva política no tan sols sigui ètic i estètic sinó també útil. Per tant, el judici de ruptura té sentit si ajuda un moviment polític de carrer que es troba en un moment de màxima mobilització.

Quins exemples de judici de ruptura tenim? El del procés de Burgos?
—Per exemple. El procés de Burgos va generar una mobilització tant a l’estat espanyol –no oblidem que acaba propiciant el naixement de l’Assemblea de Catalunya– com a escala internacional. A mesura que va avançant el judici creixi la mobilització, cosa que fa que tingui molt de sentit que el judici acabi trencant-se, és a dir, que a la sala hi hagi l’expressió d’allò que passa al carrer. D’alguna manera, s’impedeix que el tribunal pugui acabar el judici perquè l’única solució possible és l’absolució.

Això ho podríem imaginar en el judici contra l’1-O?
—Amb l’actual correlació de forces es fa difícil d’imaginar que puguem obligar el tribunal a dictar una sentència absolutòria. Però nosaltres aquestes setmanes i mesos vinents hauríem de crear una situació que forcés el Tribunal Suprem a absoldre’ls. Perquè la sentència que hi ha escrita molt probablement és una sentència de venjança, condemnatòria.

Això com s’hauria de fer? Amb una mobilització permanent al carrer?
—La CUP i molts altres espais polítics diuen que és necessària. No podem mobilitzar-nos al final, després de la sentència. Això és estèril. La mobilització ha de ser simultània al procés judicial, perquè hi ha una batalla dins la sala i una altra fora. Nosaltres hem de mantenir la batalla fora de la sala perquè incideixi dins. Hi ha d’haver un procés per a fer créixer la tensió política, deixant clar que no permetrem que hi hagi aquesta condemna.

Quina estratègia de ruptura s’hauria de seguir en aquest judici? Caldria que els acusats no reconeguessin el tribunal d’entrada?
—Un dels objectius que hem de tenir en aquest judici és desbordar-lo, és a dir, aconseguir que s’hi discuteixin més coses que les que ells volen. I això també és una manera de defensar-se políticament. Significa que hi hauríem de respondre dient que no reconeixem el tribunal? Seria una fórmula possible, però hi ha moltes més maneres de dir al tribunal constantment que des d’una òptica de la legitimitat que li dóna la llei incompleix la seva legislació, i ells creen un tribunal d’excepció. I aquesta idea del tribunal d’excepció la podem anar expressant de diverses maneres en el judici. Unes formes que no necessàriament impliquen no reconèixer el tribunal. Tenim fórmules per a ser a la sala de judici, que el judici es faci i recordar constantment al tribunal que no és el tribunal que hauria de fer-lo.

Amb testimonis que serveixin de denúncia?
—Aquesta és una de les idees. I quan parlem de l’1-O, un dels elements centrals del judici, tindrem l’oportunitat de construir un judici contra les autoritats polítiques a Madrid que van ordenar l’actuació indiscriminada, la violència contra la població de Catalunya per impedir el dret d’autodeterminació. Hauríem de tendir a anar girant cadascun dels elements. Per exemple, volem que la falta de legitimitat de Vox per a jutjar-nos sigui un altre element de discussió a la causa. I ho continuarem dient: que l’extrema dreta, que és xenòfoba, masclista i autoritària, sigui qui faci un judici a uns dirigents democràtics que defensen la cohesió social. És la imatge del tribunal donant la paraula a l’extrema dreta per a jutjar els demòcrates. Es tracta d’anar dotant de continguts que suscitin contradicció i tensió durant el desenvolupament del judici.

L’estat espanyol té por que sigui televisat?
—Jo crec que haurien de tenir por. Però de vegades l’embriaguesa de poder que tenen les institucions de l’estat no els deixa veure la situació de risc en què es troben. Un risc de credibilitat i un risc en què el sistema judicial mateix es troba clarament en crisi, des de la perspectiva d’una part molt important de l’opinió pública. En el llibre parlo d’un exemple que és d’una altra època, d’un context molt diferent, però quan hi ha el judici a Lluís Companys a Barcelona una de les obsessions de les autoritats franquistes era que ningú no sabés que era empresonat i que seria jutjat. Aquesta obsessió de la falta de publicitat del judici demostra la importància que té l’element de la publicitat en els judicis penals. És un element d’avenç democràtic que els judicis puguin ser públics, i ara que siguin televisats. No concebo que no sigui televisat, aquest judici. Si l’estat ho acabés impedint pensaria que ha perdut tota la vergonya democràtica que li quedava. Penso que sí que serà televisat, i serà la garantia que el conjunt de la població el pugui seguir. I hauríem de treballar perquè no es pogués veure tan sols a Catalunya sinó també al conjunt de l’estat. No tinc clar com funcionarà.

Poden arribar a pensar que ja està bé que sigui televisat perquè tindrà un caràcter exemplar?
—Aquí és on la defensa política té importància. En condicions normals un judici per una violació, o un homicidi, l’enjudiciament té un component simbòlic important, perquè expressa que el fet de jutjar l’acusat ja és una manera de castigar-lo. Si l’actitud dels presos polítics fos d’anar allà i assumir el marc en què s’ha de desenvolupar el judici i dir amén a tot allò que digui la fiscalia, és a dir, d’alguna manera demanar perdó, aleshores seria un cert acte de redempció en què l’estat en sortiria reforçat. En canvi, si els acusats van a desmembrar aquest marc i a discutir les tesis que fa servir l’estat i a reivindicar el que es va fer la tardor passada a Catalunya, pot acabar essent un motor de mobilització, un bumerang democràtic, més que no un acte de submissió i de dominació.

—El Suprem té un ull posat a Estrasburg?
—Jo crec que no. Un dels problemes greus que hi ha a la judicatura espanyola és la cultura jurídica arrossegada del segle XIX. Aquí sí que no hi ha hagut ruptura; es continuen fent servir els mateixos conceptes, la mateixa mirada, la mateixa perspectiva que s’ha anat heretant, de jutges antics que han format els nous i amb aquest Tribunal Suprem que, a part el període de la Segona República, té continuïtat fins avui. En aquesta cultura jurídica hi ha un cert autisme jurídic, en què es beu molt poc de fonts estrangeres, com si el sistema espanyol fos tancat en si mateix, un sistema autàrquic. Ha costat molt que el Suprem comencés a citar sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, o de més tribunals estrangers sobre com s’han resolt unes determinades qüestions. I en aquesta causa tenim un problema afegit: que diuen ‘Europa no ens entén’, arran de les decisions sobre les euroordres. I hi ha una anomalia no resolta en aquest expedient que és que hi ha persones processades que no són perseguides simplement perquè viuen fora de l’estat espanyol. Han renunciat a perseguir-los.

Ara, sembla que l’independentisme idealitzi el Tribunal d’Estrasburg.
—Sí, crec que l’independentisme s’equivoca abocant un excés de confiança en allò que pugui dictaminar el Tribunal d’Estrasburg. La segona edició de ‘El món ens mira’ és ‘Estrasburg ens mira’, i no és cert. Estrasburg no espera que arribin les nostres demandes; és un organisme internacional que funciona amb les mateixes lògiques que la resta d’organismes internacionals. No va corrent a entrar en tensió amb els estats en un afer que preocupi aquests estats. Quan s’escaigui dictarà la resolució que hagi de dictar, però no frisa per entrar en el cas català. I, d’altra banda, em preocuparia molt que desplacéssim el subjecte polític cap al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El que ha de resoldre i guanyar el conflicte polític amb l’estat espanyol per l’exercici de drets –sigui el d’autodeterminació o més drets col·lectius i polítics– és el poble de Catalunya, la gent dels Països Catalans, la societat civil organitzada. Ningú no ens regalarà la nostra sobirania, ni tampoc el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Si d’aquí a pocs anys obtenim una victòria en aquesta causa concreta a Estrasburg, fantàstic: serà una victòria moral, política, per als condemnats. Però com a poble la nostra victòria la guanyarem actuant com a subjecte polític.

Quines lliçons heu tret d’experiències anteriors en judicis, com ara el cas de l’escamot Dixan… Confiar massa en el tribunal?
—Sí, perquè l’aparença de justícia de vegades ens pot confondre i ens pot fer arribar a creure que tribunals que han estat construïts amb la lògica del poder per a mantenir l’status quo i les posicions del poder, que aquests tribunals ajudin aquells que lluitem per canviar les coses, els qui són diferents, les minories… I per això la sensació de desemparament. Amb el cas Dixan molt probablement va passar allò que havia de passar en una lògica de poder, i en canvi vam creure, convençuts de la innocència d’aquells nois i animats per la mobilització del no a la guerra, que n’hi hauria prou d’explicar-ho i argumentar-ho bé. La lliçó és que no n’hi ha prou que tinguis la raó, sinó que en els afers que són polítics, quan ets davant de tribunals d’excepció necessites una embranzida des d’altres espais de poder, sigui des del carrer o d’altres institucions.

Parleu fins i tot de jutges activistes.
—Hi ha un pensador, Duncan Kennedy, que ho ha teoritzat molt. És una idea interessant, perquè de vegades podem pensar erròniament que aquests jutges, com ara Carmen Lamela, estan molt en contacte amb el poder, que reben trucades constantment perquè dictin una resolució en un sentit o en un altre. I penso que la incidència del poder polític en el judicial no necessàriament és així, sinó que n’hi ha prou que tu triïs per als llocs clau jutges que tenen un determinat perfil ideològic que farà que es mirin els casos cercant un determinat resultat estratègic, que la mirada els portarà sempre a decantar-se cap al costat del poder. Són jutges dòcils, compromesos amb el manteniment de l’ordre establert, jutges patriotes, que senten la indissolubilitat d’Espanya com un valor primordial i preferent davant la resta de qüestions.

Per què l’estat espanyol, governi qui governi, és incapaç d’anul·lar el judici a Companys?
—Fa uns quants anys que vam demanar la revisió dels consells de guerra que van portar a l’afusellament de batlles, de càrrecs polítics, de molta gent. Era una mica abans de la llei de la memòria històrica del PSOE, i vam intentar que la sala militar del Suprem els anul·lés tots, perquè es van fer sense gens de respecte als drets humans ni als principis més bàsics del dret. I s’hi van negar. És la mateixa posició que han tingut en el cas Companys, la mateixa que en el cas Puig Antich… Això ens demostra que l’estat no està disposat a produir cap mena d’esquerda en relació amb la legalitat franquista.

Tindria conseqüències?
—Crec que l’estat té por que, després d’una decisió que seria pràcticament de reparació moral, es volgués demanar una certa reparació econòmica o jurídica. Perquè recordem que darrere de les execucions, dels afusellaments i de la repressió i l’exili que va originar el règim franquista hi va haver decomissos de béns, de patrimoni; els d’organitzacions polítiques van ser parcialment reparats al començament del règim del 78, però els decomissos patrimonials a particulars, no. És prou destacat que el delicte que tenim damunt la taula en el judici d’ara al Tribunal Suprem, la rebel·lió, sigui el mateix amb què es va materialitzar el gruix de la repressió franquista. Que no s’hagi tingut ni la decència de canviar el nom de les coses diu molt poc de l’evolució d’aquest règim, i ens demostra que hi ha un fil conductor que travessa tota la història del segle XX per a connectar el judici de l’1-O amb els terribles consells de guerra dels anys quaranta.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb