Andreu Van den Eynde

‘El judici ha anat com ells han volgut’, diu Andreu Van den Eynde, ara que ha passat pràcticament un mes d’ençà que Manuel Marchena el va deixar vist per a sentència. L’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva mira enrere, fa balanç d’un judici que reconeix que en tot moment va tenir controlat el magistrat. També reconeix que fou un error per part dels advocats de pensar que podrien conduir-lo cap allà on voldrien i que no van ser capaços de coordinar-se com hauria convingut. Perquè les poques vegades que ho van fer, de cop i volta van ser ‘superpoderosos’. Però no n’hi va haver prou.

Com us ha canviat la vida el judici?
—M’ha servit per a aprendre. He polit totes les coses que es poden polir, de la part tècnica, perquè aquest judici et posa a prova. És com el cas límit en què totes les capacitats que té un advocat penalista s’han de posar damunt la taula: no poder abaixar la guàrdia, haver de mesurar les paraules perquè tothom et mira, saber ser dur i no renunciar a pretensions quan tens davant un tribunal que imposa molt, però alhora no passar-se de la ratlla i mantenir les formes… És el cas més crític i més límit a què et pots enfrontar. Ha estat una de les experiències més desgastadores que es poden tenir.

Us condicionava molt sentir-vos tan observats?
—Hi ha una feina prèvia a la sessió, de saber entrar en aquest judici mediàtic sabent que ho hauràs de fer diferent, preparant més les coses, mesurant les teves reaccions… Perquè en la justícia normal hi ha mil errors, aturades, que aquí no les fas. Però hi ha una altra cosa: la reacció que veus quan surts de la sala, no me l’hauria imaginada mai de la vida.

Què voleu dir? Quina reacció?
—Em cridava l’atenció com aquest judici es convertia en notícia però també en entreteniment i com la feina que fèiem nosaltres era digerida, reinterpretada, criticada, i també lloada, per tots els mitjans amb una dedicació i una energia com no havia vist mai; gent que et deia que eres el millor i uns altres que eres el pitjor advocat de la galàxia; com analitzaven els teus moviments, la roba que duies, i en creaven notícia constantment, no pas sobre la feina que fèiem, sinó sobre la manera com som, què pensem, on érem tal dia, què dèiem… Aquesta part no me l’esperava. Hi va haver tres o quatre moments en què em va semblar tan increïble què deien que vaig patir molt i vaig necessitar un dia per a refer-me.

Quines coses us deien?
—Aquests titulars que deien ‘Van den Eynde pallasso’ o ‘imbècil’. O quan parlaven de mi personalment, burxant, i deien on era jo l’1-O; que una portada d’un diari d’àmbit espanyol en paper fes notícia de què feia jo el dia del referèndum…. O creaven articles sobre si m’havia mogut d’una manera, o si havia dit una paraula, o si m’havia discutit amb Marchena… Cada discussió era una excusa per a denigrar o bé el jutge o bé l’advocat. Jo no estava preparat per a aquest tractament de la informació posterior.

Us esperàveu que la repercussió del judici a Espanya fos diferent de la manera com ha acabat essent?
—Sí que m’esperava que hi hagués un tractament esbiaixat, però no pas aquest atac ad hominem i aquesta cerca de la polèmica, com de premsa groga. Això no ho coneixia. I una altra cosa: ells ens han guanyat una partida que era impossible que guanyéssim, però que ens pensàvem que guanyaríem. Perquè la feina que hem fet que no surt a la tele és brutal, i de vegades s’han vist coses que ningú no sabia per què passaven però que s’explicaven per tota la feina que havíem fet a fora.

Per exemple?
—Quan vam aconseguir una de les grans victòries d’aquest judici en fer fora els pèrits d’intel·ligència que aportava la fiscalia. Aquells dos policies que van venir a declarar com a experts, i n’hi havia un que ja havia vingut com a testimoni. Zaragoza es va blocar. Doncs allò fou producte d’una estratègia pensada i desenvolupada durant un any, en diferents moments. Una cosa molt planificada.

Per part de diferents advocats?
—Sí. Per part d’alguns, dels qui vam qüestionar la pericial d’intel·ligència. I va arribar aquell moment en què va cristal·litzar la nostra estratègia. Però això no se sabia. Vull dir amb això que hi ha una feina de fora de la sala que no ens podien controlar, però la feina de la tele, la que es veia, era una altra cosa. Crèiem que podríem dir com aniria el judici, i de cap manera. Ens vam pensar que decidiríem com seria aquest judici, i va ser un error. El judici ha anat com ells han volgut.

Com Marchena ha volgut?
—Com Marchena ha volgut, i tant.

Us ha guanyat la partida?
—És que ell té el poder. Ens pensàvem que  podríem prendre el poder a qui el té.

Però abans dèieu que havíeu de vigilar de no traspassar la ratlla.
—És que hi ha una part personal, que ningú no es vol cremar, no arribar a una situació de confrontació constant. Però d’una altra banda també t’adones que la força de la teva estratègia s’ha de mantenir mitjançant el respecte vers una certa formalitat. Crec que cap dels advocats d’allà no va arribar a la conclusió que haguéssim de fer cap funció ni de trencar les cartes. En les formes, vull dir, perquè en la part jurídica sí: vam dir al tribunal que no havia de ser qui ens jutgés, vam fer les impugnacions més dures que es poden fer, però no ens vam aixecar de la taula ni ens en vam anar, ni vam continuar parlant quan ens tallaven el micro… Això hauria anat en contra d’una sensació que crec que hem pogut mantenir, que era l’orgull de la gent pel paper que hem fet els advocats.

Però havent vist el judici, i amb les decisions que ja pren el tribunal, no hauria estat millor anar a una confrontació més oberta?
—Però quina mena de confrontació? Jurídica o formal?

De totes dues alhora. Marchena va arribar a tenir actituds humiliants envers els advocats i alguns testimonis.
—Hi ha dos graons… El primer, em penso que l’he mantingut. Quan diuen ‘Van den Eynde i Marchena s’odien’, volen dir que Marchena no m’ha fet passar per l’adreçador. Quan jo he volgut dir res, ho he dit. I aleshores, el segon graó… més complicat. Allà érem dotze… Quan algun dels companys feia un pas endavant, per exemple Marina [Roig] o Benet [Salellas] i jo els donava suport, de cop i volta érem superpoderosos. Quan fèiem això, i ho fèiem nosaltres i també de vegades [Jordi] Pina, la nostra força mediàtica, jurídica, augmentava.

Amb quins advocats fèieu més pinya?
—Amb la defensa de Jordi Cuixart, sobretot, i amb [Jordi] Pina. Quan anàvem junts, érem més potents. Però les vegades que això va passar es poden comptar amb els dits d’una mà. Aquest és el problema. No hi ha hagut aquesta unitat d’acció i força.

Teníeu assegut al costat Melero i de vegades semblava que anàveu per camins diferents.
—Hi ha hagut diferències i fins i tot discrepàncies estratègiques que no han generat profundes contradiccions i que moltes vegades han estat complementàries, però partien, efectivament, de visions diferents.

Això no ha perjudicat la defensa en conjunt?
—Hi ha hagut una certa complementarietat. Ara, segurament en alguna cosa sí que l’ha perjudicada.

‘A mi m’agrada Marchena’, dèieu en una entrevista al Huffington Post.
—Jo crec que Marchena és un bon tècnic, un molt bon director d’orquestra; aconsegueix què vol. És com un pastor d’ovelles. I hi tinc profundes discrepàncies tècniques, de fons. No estic d’acord amb què fa, però allò que fa ho fa bé per al seu propòsit. I sap portar un judici com mai no havia vist. No havia vist mai que un jutge aconseguís fer un judici com ha fet aquest home, acabant els testimonis, seguint els terminis, collant els interrogatoris… Aconsegueix què vol. Ara, és bo que un jutge faci això? No, perquè d’aquesta manera hi ha molts drets fonamentals que es perden pel camí. És un bon tècnic, però les decisions que pren són equivocades.

Un dia vau callar per protestar per l’actitud dels jutges. Què va passar?
—Aquell dia declarava un testimoni nostre, i de cop i volta el tribunal comentava de manera molt parcial i subjectiva què deia aquell home. Vaig decidir d’aplicar una tècnica. Jo no els podia dir que callessin i l’altra opció era que callés jo, i ho vaig fer perquè s’aturés aquella situació. I va parar, perquè a Marchena li va cridar l’atenció que jo callés. Em va dir si tenia cap més pregunta, i per reafirmar la meva protesta, com que no podia dir al president del tribunal que preguntaria quan jo volgués, li vaig dir que necessitava temps. Però a Marchena no li vaig poder guanyar la partida, perquè em va dir que jo havia de portar les preguntes preparades de casa. Ell tenia el control total del judici, perquè ni tan sols quan el provava de boicotar me’n sortia.

De l’anècdota, la part més rellevant és l’actitud dels jutges. No us demostrava que ja era clar el biaix del tribunal sobre els fets que jutjava?
—Aquells dies vaig pensar que el tribunal havia canviat totalment l’actitud quan van començar els testimonis de la defensa. Sí, ho vaig pensar, que havíem passat l’equador del judici i que a ells ja no els interessaven els testimonis de la defensa.

Al final del judici vau centrar l’estratègia a allargar la mà al tribunal. Us en penediu ara, veient les decisions que han pres? Vau ser ingenus?
—Sí, potser. Però jo no ho feia per convèncer, sinó com a part de l’argumentació de la defensa. Hi ha dues menes de sentència: la que anirà als llibres de dret penal i la que anirà als llibres d’història. La que anirà als llibres d’història és la que diu que això no ens toca jutjar-ho, que això és un problema polític. Si fessin una sentència així, estintolarien els fonaments de l’estat d’una manera brutal. I jo els ho he de dir. Ells han de decidir quina és la separació de poders, on són els drets fonamentals… Una altra cosa és la manera de dir-ho, que era molt pensada: començar el judici dient que això és una crisi i sortint-ne dient que és una oportunitat. Com en tot problema o negociació.

Però després et diuen que Junqueras no pot ni anar a prometre la constitució, res de llibertat provisional dels presos i insults a l’ONU.
—Sí, però fixeu-vos que jo no faig mai vaticinis ni dic que guanyarem les coses. Jo he d’intentar convèncer i afavorir situacions en les quals el tribunal tingui problemes per a condemnar. Jo creo aquest marc, però després ells no l’entomen. Al tribunal repetidament li donem oportunitats d’inclinar cap als drets fonamentals i no ho fa mai.

Hem de pensar en una sentència dura?
—Ja al primer minut el nostre marc de treball considerava la possibilitat d’una sentència dura. A partir d’aquí, hem intentat treballar perquè canviés aquest marc mental i ja veurem què passa. Sí que sé que tota l’estratègia d’imputació i d’acusació era feta per possibilitar l’escenari de la repressió màxima. Però no puc dir, ni em convé, que passarà una cosa o una altra.

Us va sorprendre que el Suprem presentés la prejudicial sobre la immunitat de Junqueras al Tribunal de Luxemburg?
—Sí que m’ha sorprès, em pensava que ens dirien que no. Després, veient la resolució, t’adones que la pregunta és una mica trampa.

Per què és tramposa?
—Proporcionen al Tribunal de Luxemburg una informació molt esbiaixada. El Suprem els diu que aquesta situació de suspensió és temporal, com si diguessin que d’aquí a uns quants mesos ja podrà ser eurodiputat. Haurien de dir que una de les possibilitats, força alta, és que la condemna comporti una inhabilitació. I la pregunta que fan és enfocada a obtenir una resposta determinada, que és estrictament si la immunitat desplega els efectes ja al primer moment. Per tant, posa molt difícil al TJUE que en faci una anàlisi profunda.

Què haurien d’haver demanat?
—Un estat membre pot establir qualsevol condició per a assolir la condició d’eurodiputat? Si és a la presó i vol jurar, l’estat membre té dret d’impedir-ho o prohibir-li de sortir-ne? Polònia pot regular ara la llei electoral de tal manera que estableixi cinc requisits previs que en dificultin l’accés? Això és possible seguint el dret de la Unió? Aquestes preguntes eren molt interessants, però no són les que fa al tribunal.

Us preocupen els arguments del jutge únic de Luxemburg amb què va denegar les cautelars a Puigdemont i Comín. Són un mal precedent?
—Tant Luxemburg com Estrasburg són jurisdiccions amb criteris canviants, de vegades d’una manera una mica aleatòria, que no ens donen cap seguretat al 100% perquè no deixen de dependre de clubs d’estats, però que tenen un grau d’independència més elevat que no pas en la jurisdicció espanyola. Això per a nosaltres ja és molt, i treballem sense certeses, ni vaticinis… Jo no he presentat la qüestió prejudicial per dir que aleshores Luxemburg em dirà… No, jo l’he presentada perquè hi ha un supòsit de qüestió prejudicial. Que em diuen que no? Doncs no. Que la tramiten? Doncs que la tramitin. Jo presento la qüestió perquè fa dos anys que analitzo les decisions internes i la compatibilitat amb el dret comunitari. I quan hi ha una incompatibilitat, l’assenyalo. S’ha d’entendre que no treballem amb plans màgics pensant si un tribunal ens dirà això o allò.

Ho dieu per Boye i les cautelars de Luxemburg?
—No, no ho dic per això, sinó pels qui diuen que tot és guanyat. Nosaltres comencem pel començament, i no sabem mai si una qüestió prosperarà o no. I, parlant de l’acció de Boye, és tècnicament coherent i perfecta. I de fet, si nosaltres tinguéssim una resolució o una omissió del Parlament Europeu contra els interessos de Junqueras, faríem el mateix recorregut. Crec que és una qüestió d’estils, i el meu estil evidentment no és aquest. La nostra feina al final sempre descansa sobre una feina tècnica. Però en la perspectiva mediàtica hi ha estils diferents.

Quin calendari té ara la qüestió prejudicial sobre Junqueras?
—Sembla que pel procediment accelerat es podrà resoldre en dos, tres o quatre mesos. Serà un tràmit ràpid de compareixença i de discussió contradictòria davant Luxemburg però per a respondre les preguntes del Tribunal Suprem.

El fet que Luxemburg tingui alhora la causa de Junqueras presentada pel Suprem i la de Puigdemont i Comín presentada per Boye com afectarà en la resolució?
—Són accions paral·leles i complementàries, en certa manera. Ara, els companys de l’exili tenen sort, en certa manera, perquè poden presentar coses amb una llibertat que nosaltres no tenim. Em diuen que em queixo, però és cert: han pogut fer la pregunta que han volgut perquè tenen aquesta possibilitat. Jo no puc. Doncs cadascú com pugui.

Pot ser que hi hagi una condemna contra Junqueras abans Luxemburg no es pronunciï sobre la seva immunitat. Què passarà aleshores?
—Això és complicat. Jo crec que no poden condemnar-lo mentre Luxemburg no hagi resolt. Però ja veurem què fa el Suprem, perquè ha fet la pregunta dins una peça separada. Pot ser que tinguin la intenció de desvincular-la de la principal. Però hi ha una lògica aclaparadora: si tu dius que no saps amb certesa si Junqueras té la immunitat, vol dir que consideres la possibilitat que potser la té, i per això necessitaries un suplicatori.

Seria prevaricació?
—És que, si no, per què fa la pregunta el Suprem?

Hi ha hagut decisions recents del Tribunal d’Estrasburg que no van ser favorables, sobre diputats del parlament i sobre Carme Forcadell. Això perjudicarà la causa en el futur?
—Pot tenir un efecte negatiu mínim, però no em preocupa especialment. En la batalla simbòlica sí que és negatiu, però tècnicament no. No dic que aquella demanda fos la millor decisió, i hi va haver una polèmica perquè jo, com a representant de Carme Forcadell, que era la primera demandant, era el primer receptor de les notificacions. Però jo no vaig fer aquesta demanda i la van firmar setanta-sis diputats. Era una acció que es feia en un context en què no hi havia presos…

Però sí que la signàveu…
—No. S’havia de fer constar un representant d’aquella persona i la vaig signar com a tal. Però jo no vaig redactar aquella demanda.

Qui ho va fer m’ho podeu dir?
—No.

Va ser un error, doncs?
—Sincerament, si els errors es valoren per quan guanyes o quan perds, va ser un error. Però jo em rebel·lo contra aquesta tirania del guany constant. Això no és seriós, i la gent s’ha de començar a acostumar a treballar, a perseverar, fins i tot davant l’adversitat. Els errors reals d’una defensa són equivocar-se en qüestions tècniques, però en termes estratègics és molt més complex.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb