Àlex Rigola: “De clàssics catalans, n’hi ha pocs. Ara, de peces que les han venudes com a clàssics, tantes com vulguis”

Àlex Rigola (Barcelona, 1969) és un dels directors de teatre més reconeguts del país. Va estudiar interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona, però ben aviat va adonar-se que el que realment li agradava i sabia fer més bé era dirigir. Tot i que ha estat al capdavant de grans projectes –va convertir-se en el director més jove del Teatre Lliure, ha dirigit la secció teatral de la Biennal de Venècia i va codirigir Teatros del Canal amb Natalia Álvarez Simó, entre més–, amb els anys s’ha anat especialitzant en la direcció d’obres de petit format per a cercar “una veritat escènica”, l’objectiu que ha perseguit durant la seva carrera professional de gairebé trenta anys. Ara, amb el Hearbreak Hotel, la sala que va obrir el setembre del 2023 al barri de Badal de Barcelona, sembla que ho ha aconseguit. En només dues temporades, ja s’ha convertit en una de les sales de referència de la ciutat amb una programació de gran qualitat: amb només cent metres quadrats i setanta-dues localitats, Rigola ha aconseguit d’encabir-hi texts, actors i una direcció excel·lents.

Ens apropem fins a la sala, ara preparada per a acollir-hi l’obra Lluna Plena, per parlar amb Rigola d’aquestes dues temporades de la sala i del circuit teatral en general.

—Esteu a punt d’acabar la segona temporada del Heartbreak Hotel. Quina valoració en feu, d’aquest any i mig d’obertura?
—La sensació és molt positiva. Tenim gent, i això és la demostració que la sala funciona amb l’especificitat que volíem, que és la del treball d’actor i de paraula. És un teatre que, amb la seva modèstia, entra en competència amb els dos grans teatres públics pel tipus d’espectacles que hi fem. És teatre ben fet, i la nostra aposta és intentar que el públic pugui estar molt a prop dels actors. La interpretació dels actors és molt fina i sensible, i fa que surti una veritat escènica que, a vegades, en espais grans, no es dóna. No sabíem si la gent s’animaria a venir fins aquí, un lloc que no és al centre de la ciutat sinó més aviat a la frontera amb l’Hospitalet, però la gent ha reaccionat molt ràpidament. Això ens fa contents, vol dir que no ens hem equivocat.

—Una sala amb aquestes característiques només pot funcionar a ciutats com Barcelona, on ja hi ha un circuit teatral molt consolidat?
—És qüestió de la quantitat de gent que viu en un lloc. El percentatge de gent que va al teatre és minso, però com més gent hi hagi, més possibilitats que funcioni. Girona, per exemple, té el Teatre Municipal, però també té la sala Planeta, un espai petit. Fins i tot a Lleida comença a haver-hi espais així.

—El teatre va cap aquí, doncs? Cerca sales de petit format?
—Cadascú busca una cosa diferent. Jo, el que buscava, era el treball íntim. I això només es pot fer quan l’espectador és a prop. D’ençà que hem obert, ja m’han ofert la direcció de dos espais més que són més grans. “Vols un teatre més gran?”, em diuen. No, no vull un teatre més gran. Hem fet aquest teatre amb aquestes dimensions perquè creiem en això. És veritat que econòmicament justegem, perquè són setanta-dues localitats, però el que busquem ha de passar en aquestes dimensions.

—Quines són aquestes sales que us han proposat de dirigir?
—No t’ho puc dir.

—Vau estrenar la sala amb L’home de teatre. No devia ser casual: era un manifest sobre què voleu que sigui el teatre i què voleu que es trobi el públic quan vingui?
—La sala busca ser un petit espai artesanal. Sempre faig comparacions amb la cuina: pensem en un restaurant petit on el cuiner passa per les taules per veure si els clients estan a gust. Aquí fem el mateix: busquem una atenció de primer ordre. Oferim un producte molt fresc i molt poc cuinat, gairebé cru. Tot plegat ve dels assajos. Quan assajo amb els actors al voltant d’una taula és quan m’ho passo millor. Encara no se saben el text, però ja hi ha una interpretació. Amb el text a la mà és quan es produeixen les coses més boniques, perquè tenen una proximitat que no és la mateixa de quan són a la sala. Llavors, jo sempre pensava: “Ostres, si pogués convidar el públic en aquests assajos…!” Per a mi, és el moment més feliç. Fa anys que buscava aquesta veritat escènica, aquell espai on el públic s’oblida que allò és una representació i entra directament en les paraules, en la ficció. I, perquè això passi, necessites una manera de fer que els espais grans no permeten.

—De sales petites, ja n’hi ha, a Barcelona: la Flyhard, la Gleva… Què diferencia el Heartbreak Hotel d’aquestes sales?
—Jo diria que cadascuna té la seva especificitat. N’hi ha de dedicades a l’autoria contemporània, d’altres que fan un treball molt més de direcció… Aquí estem centradíssims en l’actor: l’actor en primera persona. Abans feia servir actors per posar-los al servei del text, però ara és al revés: el que espero és que els actors facin servir els directors i els autors per posar-los al seu servei.

—Què voleu dir, exactament?
—Vull dir que per a mi l’actuació té a veure amb el fet que l’actor o l’actriu es posi en primera persona. És a ell, a qui li passen coses, i és ell qui les transmet. Per tant, quan parla de textos de tercers, el que ha de trobar és què té ell de tot això i, en conseqüència, parlar d’ell mateix amb el públic. Quan es produeix aquesta connexió, quan un parla d’ell mateix, encara que sigui en paraules d’un altre, és quan es produeix la veritable catarsi entre el públic i l’actor.

—Aquest petit format en el qual us heu especialitzat com a director, també el cerqueu com a espectador?
—Tinc una certa capacitat per a anar a veure coses, però moltes no les gaudeixo. Ara, entenc que altres persones sí que ho facin. És com el que dèiem dels restaurants: a un li pot agradar una cosa i a l’altre, una altra, i no vol dir que una cosa sigui millor que l’altra, simplement, és una qüestió de gustos, de sensibilitats… I jo tinc coses que el metge em recomana de no anar a veure.

—Un metge que sou vós mateix, no?
—[Riu] És una manera de dir-ho, sí.

—Comentàveu que us centreu molt en la figura de l’actor, però també poseu el públic al centre. Per a vosaltres, és primordial que el públic tingui una bona experiència. Això, ara, en un moment en què prevalen els macroesdeveniments, costa de trobar.
—Arribar a una comunió entre el públic i els intèrprets és el plaer màxim, però s’han de donar les condicions. Aquí veiem que sí que passa. Una de les normes del decàleg és tractar el públic com si fos igual d’intel·ligent que tu, o més.

—Així i tot, obra i públic encara estan en conflicte?
—Depèn del que vinguis a buscar. Aquí, per exemple, vam fer un poema biogràfic de Passolini que no era un espectacle fàcil, però si es fa amb sinceritat i humilitat, la gent s’hi entregarà. No venguis una cosa per una altra: mostra el que hi ha. Entrar en aquesta sala és com entrar gairebé en un assaig, mai no hi ha ningú que fa veure que és el que no és.

—Heu comentat que el percentatge de gent que va al teatre és molt minso. En un espai amb poques localitats, es nota menys la manca de públic? O és tot el contrari?
—No. Pensa que, nosaltres, com que som un espai tan petit, tenim uns mitjans de comunicació molt reduïts, el nostre pressupost és molt baix i ajustat. Per tant, per a donar a conèixer un dels nostres espectacles és molt important el boca-orella. És clar, en un espai on tens cinc-centes localitats cada dia, el boca-orella és molt més ràpid que no pas si en tens setanta. Aquí, el que hem de vigilar i fidelitzar és assegurar-vos que la qualitat és elevada. Per tant, què fem? Gairebé no posem pressupost en escenografia i ens ho gastem en tenir bons actors. Que la matèria primera sigui molt bona.

—Les obres de petit format necessiten més temps en cartellera?
—Nosaltres les tindríem molt més temps si sabéssim que estaran plenes! El que passa és que a vegades no és viable. En el nostre primer projecte, L’home de teatre, l’actor protagonista va guanyar el premi de la Crítica a millor actor tenint la sala a mitges, perquè l’estàvem donant a conèixer. A poc a poc, el boca-orella s’ha fet tant per un espectacle com per la sala. Saps aquells cinemes que hi vas sense saber què hi fan, però amb la sensació que segur que hi haurà alguna cosa que t’agradarà? Doncs aquí, d’alguna manera, volem assegurar això: que hi ha uns mínims que ja són de qualitat elevada. Per tant, els espectacles són a la cartellera el temps que poden ser-hi. Pots programar cada mes o mes i mig si estrenes, i la temporada següent una mica més, però assumint riscos.

—Al vostre web veiem un còmic d’una parella. Un li diu a l’altre: “Mira, la millor actriu i el millor actor!”, i l’altre respon: “És un festival? Un teatre públic?”, fins que surt algú i diu: “És el Heartbreak Hotel!”
—Saps d’on surt, això? Són les primeres vinyetes de Superman que van existir! “És un avió? És un ocell? No, és Superman!”

—De quin any deu ser, això?
—Ostres, no ho sé, dels anys trenta?

—En tot cas, volia preguntar-vos si els grans festivals i els grans teatres monopolitzen els grans texts i els grans actors.
—Bé, són els que s’ho poden permetre. Hi ha de tot, perquè també hi ha autors a qui els agraden espais petits on la paraula és central. L’actor amb la paraula. Els teatres públics fan una funció, que és donar a conèixer i donar possibilitats als actors i als autors. Els riscos que assumeixen són relatius perquè han de recuperar molt menys de la producció, perquè, en gran part, estan subvencionats. Però ja és el que toca fer, i crec que hi ha espai per a tothom.

—No afecta el circuit teatral general, doncs? No el desertitza com, per exemple, sí que passa amb el sector musical, en què grans festivals i grans sales de concerts es poden permetre els artistes amb més repercussió i condemnen el circuit de sales petites i mitjanes i esdeveniments populars?
—Crec que ha de ser un altre tipus de projecte. No tindria sentit que en Pere Arquillué fes Yasmina Reza aquí [es refereix a l’obra Un déu salvatge], perquè ell tenia la voluntat de fer comèdia popular per sobre de tot. En canvi, sí que ha vingut aquí a fer Coral Romput sabent que els seus ingressos serien molt més reduïts, però amb unes condicions que uns altres espais no li permetien. No parlo de producció, eh? Sinó més aviat d’aquesta trobada amb l’espectador. I això diu molt, d’ell, perquè vol dir que no té una necessitat econòmica sinó artística: el plaer artístic d’enfrontar-se en aquests espais.

—Clar, és que aquesta intimitat que es dóna en aquesta sala requereix excel·lir en el treball interpretatiu…
—Exacte. Que aquests espais siguin petits no vol dir que siguin més fàcils, perquè l’actor es troba directament amb l’espectador.

—Durant aquestes dues temporades hem pogut veure texts d’autors europeus, però també molts de locals. És una cosa que teniu en compte a l’hora de fer la programació?
—La sala no ha nascut per a això, però sí que tenim al cap fer una producció d’autoria autòctona per temporada que produïm nosaltres mateixos. A la primera va ser l’Aina Tur [amb Sis hectàrees d’oliveres], i en aquesta segona, Josep Maria Miró [amb La Majordoma]. Són espais tan petits que permeten, a més, que siguin direccions dels mateixos autors. A la tercera temporada tindrem una nova producció d’Albert Boronat [Una casa en la montaña].

—Enguany s’ha fet El Público al Lliure, que vós vau fer el 2015. També La Gavina, que vós també vau fer fa només cinc anys. Vània, Macbeth, Bodas de sangre… Per què sempre tornem als mateixos clàssics, i amb tan poc temps de marge?
—Tu pots decidir d’anar-les a veure o no, però els clàssics són clàssics perquè es mantenen. No crec que depengui tant del text sinó des d’on es fa. Una cosa és fer-ho perquè és un text conegut, i l’altra quan és una necessitat absoluta de l’artista i de com s’hi aproximi. Aquests quatre Txékhov que anem fent, els fem perquè són molt bons. S’han fet i es tornaran a fer, però tot depèn de com t’hi enfrontis. A part, hi ha tota una generació nova que segurament no ho ha vist mai…

—El circuit depèn massa dels clàssics?
—On es fan, els grans clàssics?

—Als grans teatres.
—I no tenen circuit. Per això crec que està bé fer els grans clàssics, perquè costa de trobar un text que perduri en el temps. És igual que s’hagués escrit fa vint anys o dos-cents, perquè avui continua essent interessant i perdura per sobre de la localitat. Tant és si passa a Rússia, a Boston, a París… Quan es produeix aquesta atemporalitat i alocalitat i continua essent interessant, és perquè és un clàssic. I no n’hi ha gaires! Clàssic no vol dir antic, eh? De clàssics catalans, n’hi ha molt pocs. Ara, de peces antigues que les han venudes com a clàssics, tantes com vulguis. Però la qüestió és que es faci a tot el món. De Txékhov se’n fan a tot arreu, per això és un clàssic. “Oh, és que tenim tots aquests clàssics!”, bé: qui més els fa? Potser no són tan clàssics… Potser van tenir una força o un sentit en el seu moment, però és que el teatre és de tot menys museu. L’arqueologia ha de quedar guardada als llibres.

—…
—El teatre és efímer: neix i mor aquí i avui. Una peça, quan torni a ser feta d’aquí a deu anys, serà diferent: necessitarà un llenguatge diferent, unes paraules actualitzades, el context històric dels últims anys hi tindrà molt a veure… Jo, hi ha hagut moments en què algunes peces que volia fer han entrat en conflicte amb coses que passaven en el món, i per això no les he fetes, perquè malgrat que m’agradin les tensions, potser no és el moment, perquè es pot malinterpretar. El teatre és això: estar viu. Per això la majoria d’obres no són clàssics. Però els quatre que hi ha, m’agraden molt, i per això m’agrada molt de fer-los. Si és bon teatre, no em canso de veure’ls.

—Obrir una sala al barri de Badal va ser intencionat o casualitat?
—Va ser casualitat. Són els espais que són accessibles a unes butxaques limitades. El metre quadrat de la ciutat de Barcelona és caríssim, per tant, és normal que hàgim sortit del centre.

—Amb quin pressupost anual compta, la sala?
—T’ho hauria de mirar, però, més o menys, 240.000 euros. Tenim ajudes, com tenen totes les sales de producció i exhibició. Dels costos totals, nosaltres acabem pagant entre el 65% i el 70%, que són aquests 240.000 euros.

—Una de les principals queixes del sector de la cultura és que és un sector precari. Vós podeu dir que l’equip del Heartbreak Hotel i les companyies que vénen a interpretar obres treballen en unes condicions dignes?
—Sí. No arribem als preus dels teatres públics, però estem molt per sobre dels preus i les condicions que vénen imposades per l’Associació d’Actors i Directors.