La invenció social de la ciència

Any 1558. A Basilea ix a la llum De methodo sive recta investigandarum tradendarumque artium ac scientiarum ratione. L’autor era Jacobus Aconcio, jurista, teòleg, filòsof i enginyer. Aconcio rebutjava el catolicisme i va haver de refugiar-se a Anglaterra; reformista, no va trobar cabuda en cap religió; pragmàtic, com a enginyer va emfatitzar l’experiència i el mètode analític. La seua obra i vida es van regir per la tolerància i l’experiència. Però, a mitjan segle XIV, encara era massa d’hora per a una ruptura plena amb l’aristotelisme. Això sí, Aconcio pot ser adoptat com a predecessor de la revolució científica del segle següent i, potser, de la utilització que tindrà el terme mètode.

En 1620, Francis Bacon publica el Novum organum scientiarum, on exposa el seu mètode que sotmet tot al test de l’experiència. En la portada del llibre s’observen dues columnes plantades enmig del mar i dos galions que les han travessades i s’allunyen cap a l’infinit. Al peu figura la llegenda Multi pertransibunt et augebitur scientia (“Molts aniran més enllà i augmentarà la ciència”). Amb aquest gravat, Bacon evocava i impugnava el significat del mite grec: en el seu viatge pel Mediterrani, Hèrcules va arribar al punt on les seues aigües s’ajunten amb les de l’Atlàntic i va trobar dues columnes. Pensant que estava davant la fi del món, hi va gravar l’expressió Non terrae plus ultra. Doncs bé, Bacon considerava que amb el seu mètode molts travessarien aquesta porta i farien créixer la ciència.

«El mètode científic ensenya a sospitar de les opinions, dels prejuís i mites, a innovar, a transgredir, a anar més enllà»

Per la mateixa època (entre 1619 i 1628), Descartes es trobava escrivint les Regles per a la direcció de l’enginy i en 1637 publicava el Discurs del mètode. En la primera obra, la regla iv sosté que «el mètode és necessari per a la investigació de la veritat» i que consisteix en «regles certes i fàcils per les quals qualsevol que se’n serveixi exactament no suposarà mai una cosa falsa per vertadera i, sense esmerçar inútilment cap esforç de la ment, augmentant gradualment la ciència, arribarà al coneixement vertader de tot allò de què serà capaç».

Si bé l’italià Jacobus Aconcio va ser el primer a posar en circulació la paraula mètode, són Francis Bacon (a l’esquerra) i René Descartes (a la dreta) els que consoliden aquesta noció com a procediment sistemàtic per a generar coneixements nous. Aquella va ser la gran troballa del segle: descobrir com descobrir. / The Board of Trustees of the Science Museum / Wellcome Collection Gallery

Ciència i mètode, des de llavors, són dues paraules intrínsecament unides. Per què diem que el segle XVII va ser el de la revolució científica? Què hi hagué de nou? No existia abans coneixement cert i evident de res? Aquesta revolució es va concretar en dos fenòmens: la invenció social de la ciència mitjançant el mètode i la progressiva conversió d’aquesta en la forma cultural dominant.

Es pot parlar de ciència en un doble sentit. D’un costat, com un estoc o conjunt de coneixements contrastats, presumptament certs, que no deixa d’augmentar. Aquesta concepció es plasma en la creació de galeries, palaus i museus de la ciència, com a magatzems i santuaris on es troben objectes dignes d’admiració i adoració. Però també es pot prendre la cièn­cia com un flux o procés, com un procediment sistemàtic per a generar coneixements nous. Això és el mètode i aquesta és la gran troballa del segle. La paraula l’havia posada en circulació Aconcio, però no havia trobat una definició precisa.

I en què consisteix el descobriment del mètode? Consisteix a dubtar i observar de manera constant i sistemàtica per a aprendre. El mètode ensenya a sospitar de les opinions, dels prejuís i mites, a innovar, a transgredir, a anar més enllà. Plus ultra. La gran troballa de les societats humanes va ser «descobrir com descobrir». A partir d’aquell moment, no solament es podien saber moltes més coses i que encara es podria saber més (augment de l’estoc), sinó que se sabia la més important de totes: «com es pot saber més» (Lamo de Espinosa, 2018, p. 297). El com, el camí, el mètode.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Antonio Ariño, catedràtic de Sociologia. Vicerector de Cultura, Igualtat i Planificació de la Universitat de València.

Què és Mètode?

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.