Enric Marco, tècnic superior d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i doctor en Física Solar, col·laborarà amb la revista Mètode de manera habitual amb la seua pròpia secció, Astronomia de trinxera. Potser els lectors reconeguen el nom d’aquest investigador, col·laborador en projectes com IMaX (Imaging Magnetograph eXperiment) i SO/PHI (Solar Orbiter Polarimetric and Helioseismic Imager) i autor d’articles i ressenyes de llibres publicats amb anterioritat en Mètode. Ara, la relació entre el físic i la revista es formalitza amb aquest nou espai en les nostres pàgines, un racó per a descobrir l’univers des de la seua mirada personal.

A continuació, un avanç del primer article d‘Astronomia de trinxera, publicat en el número 101 de la revista Mètode:

El ball de Venus

El Sol davalla per la serra de les Agulles buscant el repòs nocturn. Durant tot el dia ha fet calor i el cel ha estat pintat d’un blau intens. Ara, el color del cel va mutant de manera imperceptible, el blau va aclarint-se i tota una gamma de rojos comença a omplir el curt camí que li falta per recórrer a l’astre rei. És l’hora dels fotògrafs vespertins que omplen la gola del Pujol, a l’Albufera, cada posta de Sol, per captar aquests moments màgics que ofereix la natura.
La física, tan prosaica i inquisitiva, ens explica aquest curiós fenomen del canvi de color del cel. La radiació visible solar es dispersa de manera molt diferent depenent de la longitud d’ona dels seus components. La dispersió de la llum blava és molt més efectiva que no la roja i, com a resultat, la volta celeste diürna és inundada de blau.

Ara, però, davalla el Sol i els colors es tornen més càlids, rojos suaus o intensos. En aquest moment la radiació solar travessa més gruix d’aire a l’atmosfera, tots els colors s’han dispersat i, als nostres ulls, només arriben els meravellosos colors càlids que tan bé saberen reflectir en les seues obres Monet, Van Gogh o Turner.
Amb el Sol sota l’horitzó, encara caldrà esperar ben bé una hora per assolir la nit completa i començar a gaudir de la seua bellesa. Les estrelles, sols llunyans, omplin el firmament, agrupades en constel·lacions, cròniques de la mitologia clàssica per educar un poble illetrat. Els planetes, però, són els reis de la nit. Ben brillants alguns, com ara Venus i Júpiter, més dèbils uns altres, com Mercuri, Mart i Saturn, la seua presència és notable per la llum constant que mostren, ben diferent de la llum vacil·lant dels antigament anomenats estels fixos. I és que els estels errants o planetes es mouen de dia en dia de manera lenta però visible a través de les constel·lacions mentre segueixen les seues òrbites al voltant del Sol, tal com fa la Terra.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb