Ens fan l’enemic explícit

Si l'”artefacte” depén del ministerio de asuntos exteriores, és perquè es tracta d’un conflicte extern. I si el pilota el senyor Borrell, segur que acabarà funcionant molt malament. De manera que gràcies pel reconeixement com a “estrangers de facto” i ja veurem què s’empesquen. Com tenen massa familiars, coneguts i saludats col·locats a dit a totes bandes, no els funciona gairebé res. En qqualsevol cas, amb la veritat es pot anar a tot arreu. I ells, de moment, no volen observadors internacionals. Què més, voldran amagar?

Ells han subestimat la força d’una revolució tranquil·la i canosa, l’onada que anava fent-se gran cada setembre, fins arribar al clímax.
Nosaltres hem subestimat la força d’unes estructures estatals, que, al servei de la seva continuïtat extractora, es basen en una quantitat demogràfica que multiplica per 7 la nostra.
Sovint em pregunto com un català dels que tradicionalment votaven PSC o ICV, poden no sentir-se interpel·lats per la violència que exuda el discurs de F.González, ara d’Alfonso Guerra, de Borrell, dels fiscals generals, per les seves mentides. Per la devastació que suposa per a un partit d’esquerres haver d’actuar igual que un partit de dretes postfranquista. Per la indiferència dels que s’omplen la boca de “progressisme”.
Però és el que hi ha.
O s’ho creuen, amb la qual cosa estan desinformats sobre el que representa el sobiranisme, o són especímens cínics, amb una pell més gruixuda que la d’un rinoceront. Qualsevol de les dues coses els fa completament insolvents com a gestors d’homes i de comunitats, si això és la definició d’un polític.
Però mirem-nos també nosaltres al mirall.
Sovint em pregunto com vam poder ser tan poc curosos amb l’anàlisi de la situació, amb l’execució dels fets, amb la interpretació de la realitat.
Com podem confiar en els mateixos que van malbaratar un moment històric, on la petita política de les capelletes sectàries va primar damunt la gran política que significava ser coherent amb l’1/O. També els nostres han estat insolvents com a gestors d’homes i de comunitats. Això sí, enlloc del cinisme, com a bons catalans perdedors, estant optant per l’autocritica i la introspecció. I alguns ho fan des de l’exili o des de la presó. És el preu que paguen, i que els fa personalment honestos, vàlids, decents. Però que igualment els inhabilita per a continuar exercint de gestors d’homes i de comunitats.
I els seus relleus?
Quasi tots tenim en ment un adjectiu, una definició, una idea sobre la solvència que ens mereixen. Ho sabrem a les urnes.

Per desgràcia, i negant totalment l’editorial i encara que no ens agradi, nervis, cap. Por del futur, cap.

De moment els que estem trencats en mil bocins som nosaltres.

Tornem a analitzar-ho, fredament, si podem, perquè el que volem fer necessita tenir el cap molt fred i molta intel·ligència. No és el que voldriem, però per trobar solucions primer cal anar als problemes i diagnosticar correctament la situació:

* Espanya és dels països que millor recupera la crisi econòmica dins Europa (macroeconòmicament, és clar, perquè les famílies passen misèria. Però la macroeconomia és el que els importa als buròcrates de Brussel·les), i Catalunya n’és el motor. Efectes del procés, zero. I de la repressió ?… zero un altre cop. Tenen algun motiu per estar nerviosos per aquesta banda ?

I a més, bonus, perquè les principals entitats financeres i una part de les empreses importants se les varen aconseguir emportar.

* Pèrdia d’influència política, cap. No la tenien abans, i n’eren conscients, i no la tenen ara. Internacionalment Espanya és un zero a l’esquerra. A Iberoamèrica no els poden ni veure i el seu pes específic a la UE és el d’un país principal destinació de vacances d’Alemanys, Francesos i Anglesos: és a dir, subsidiari per ser molt pietosos.

* Possibilitats que l’independentisme torni a bastir un moviment transversal i entussiasmant a curt o mitjà termini, cap.

En nom de la unitat, les lluites cainites i les ganes de prendre’s la cartera els uns als altres son impressionants. I els “revolucionaris” de la CUP ho són bàsicament des del sofà. Només cal veure la capital, que hauria de ser exemple, amb 4 candidatures independentistes competint- de moment.

A sobre, malgrat la nostra resistència han aconseguit inocular la por en bona part de la societat amb els seus comandos ultradretans que circulen impunement amb els mossos mirant-s’ho. Per acabar ens tenen ben distrets queixant-nos i fent tota mena d’accions pels ostatges polítics. Si fem això no fem altres coses.

La capacitat d’influir del consell de la república i del govern a l’exili és minsa: ni tot plegat ha engegat ni ha proposat cap iniciativa interna, ni té gaire projecció internacional. Conferències a universitats no són vertadera influència, molt em temo. O algú em pot dir una sola acció important que hagin dut a terme les estructures internacionals en un any i escaig ?

* Possibilitats de recanvi a Espanya a un govern més procliu al diàleg i a la democràcia ? Cap ni una: l’alternativa al PSOE no és un Podemos ultradividit (que potser els faria ser més dialogants), sinó en el millor dels caos un bipartit PSOE+C’s, o en el pitjor i més probable dels casos un Trifachito, PP+C’s+Vox, que ja sabem quina és la primera cosa que farà.

* Situació de les institucions catalanes ? Pràcticament col·lapsades: quines mesures importants ha pres el parlament. Quines lleis ? No som ni capaços de bastir una majoria per aprovar els pressupostos i li vàrem regalar la primera força del parlament a la ultradreta. Al govern JxCat i ERC van cadascú per la seva banda, amb conselleries d’uns i altres que són com si fossin dos mons paral·lels, i el president no té lideratge. Normal quan combines dues forces que competeixen, que normalment no es poden ni veure i que no entenen que el país està per sobre de llurs diferències.

De debò que amb aquest panorama algú pot pensar que estan nerviosos ? Bàsicament el que estan a punt de fer és una campanya d’imatge per allò tan espanyol de voler humiliar al qui has guanyat. No en tens prou em derrotar-lo: l’has de destrossar i anorrear per mirar que mai més s’axequi. Trencar-li l’ànima, si pots. En això estan i fins ara no se n’han sortit, històricament. Esperem que ara tampoc.

Estaran preocupats i desesperats el dia que com un sol home tallem els accessos a França, no es mogui ni una mosca a Catalunya, els deixin d’arribar els nostres diners i no hi hagi cap autoritat ni funcionari que els faci cas quen ordenin que s’obrin les oficines d’hisenda.

Més que no pas llepar-nos les ferides, sorprendre’ns per la seva brutalitat i inflar-nos a fer gestos simbòlics i jugades mestres, hauriem de treballar per tal que aquest dia arribés el més aviat possible. Començant d’una repunyetera vegada per la unitat (estratègica, electoral i transversal), perquè suposo que tots els indepes estarem d’acord que fins que no tinguem un estat per governar, no podem aplicar cap política efectiva per bastir el nostre model de país, sigui de dretes o esquerres, oi ?

Espanya i el món viren cap a l’autoritarise, la falta de democràcia i la falta de respecte cap als drets humans. Respecte de Catalunya la cosa aparenta més un retorn cap al passat, cap a temps en què de manera força clara se la considerava un territori ocupat, al qual, con resava la cançó infantil castellana, els soldats venien “a servir al rey”.

Espanya tracta Catalunya com una colònia. Li n’interessen el solar i els diners. La resta els fa nosa, la llengua, la cultura i la història, perquè els recorda que són un país ocupant. Una metròpoli incapaç i caduca, protegida per un exèrcit que només ha guanyat guerres contra el seu poble en els 500 anys de la història recent.

Els catalans actuem de manera indecisa. La majoria no es conscient que viuen en una colònia. No són conscients de l’odi que se’ls té a Espanya ni de la brutalitat que són capaços d’exercir Espanya i els espanyols per assegurar-se la parcel·la i les rendes. Actualment, amb el sorpasso de l’independentisme a la ideologia autonomista les coses comencen a canviar. Però és normal que els imaginaris col·lectius dubtin i es contradiguin en aquests processos de canvi.

Hem de veure aquests dubtes i aquests avenços i retrocessos amb perspectiva. Si fa a penes 10 anys l’independentisme, es a dir la plena consciència nacional, era encara minoritari, no podem esperar que de la nit al dia el 100% dels catalans entenguin l’emancipació d’Espanya com l’única sortida.

Espanya ajuda, això sí. La seva brutalitat i els seus plans gens subtils per a netejar qualsevol signe d’identitat catalana, inclosa la seva nova campanya que inevitablement propal.larà les mentides sobre llengua i cultura, facilitaran la cohesió en contra seva més que totes les proclames en favor de la unitat que es facin des del cantó sobiranista.

Mentrestant anem protegint el que es nostre. Parlem només la nostra llengua per permetre els immigrants ibèrics o d’arreu integrar-se i no parlem en castellà als colons espanyols, per deixar-los ben clar que no estan al seu país. Defensem tant com pogués la nostra cultura, la nostra escola, la nostra història. Fem una país normal, perquè això per si sol aprofundirà la rasa que ens separa d’Espanya.

I no perdem ni la paciència ni la perspectiva. No ens tirem pedres al fetge, senyor Gilibert, que mantenir la moral alta es part dels ingredients necessaris per cuinar la llibertat.

Les possibilitats d’èxit que poden tenir aquesta gent apareixen si un pensa: “que en pensaria jo si de cop i volta un estat que ha estat descobert per tota Europa com a mafiós i gran trampós, com és Turquia és poses a fer una campanya a casa nostra per intentar desfer la imatge que s’han guanyat a pols a base de genocidis contra els kurds”? Pensaria que estan desesperats, i que intenten enganyar-me una vegada més, per tant m’inspirarien de tot menys comprensió, i fins i tot una certa pena de veure’ls en una situació tan miserable. A banda d’això, el més probable és que no tinguin prou diners per a subvertir polítics igual com va fer el ximple anterior, exhaurint el fons de rèptils i exportant corrupció allà on el van deixar. Si la “Marca España” feta amb el propòsit de vendre el que no tenen ha fracassat del tot, perquè volen tornar a repetir el mateix, però encara amb més mala llet? La mala llet no ven mai res, i com que és l’únic que abunda a la seva terra, el pronòstic és de “fiasco total”. Però ja ens convé, perquè aquesta vegada el mes probable és que la gent s’hi encari i es creïn disturbis que veurem amb goig als TN’S. Senyor rei, cregui’m, tregui aquest endollat del govern, perquè l’acabarà portant a l’exili. El mínim que hom pot demanar si ha contractat per error a un ximple, és que no sigui gaire actiu i aquest, no para.

No sé per on començar
Quina història més trista.
Ens equivoquem en el dia de declarar la República
No baixen la roja i gualda
No es publica al DOGC la resolució del Parlament
Uns que han de fugir d’altres a Madrid per vacances pagades obligatòries.
A casa nostra ens tirem els trastos pel cap
Ni en els comentaris d’aquesta pàgina ens hi posem d’acord.
Això nois/és no pinta bé
Al Reus C.F a tercera el Nàstic perdrà la categoria el Girona l’Espanyol uf, si perillen? i el Barça no juga bé.
No podem seguir així

Però malgrat les plagues d’Egipte seguim pensant que fer de Catalunya una República pot estar bé, O no?
Doncs sense cap dubte
Ni se quan però baixarem sa bandera del Palau sortirà la publicació al DOGC i celebrarem l’u d’octubre com a nova festa nacional.
Vosaltres voleu això, doncs jo si que ho vull
Anem fent camí

Espero que tinguin tant d’èxit com amb la “Marca España” . Estic d’acord, com has escrit moltes vegades, en que estan desesperats i que s’ho veuen bastant malament, però nosaltres també hauriem de fer la feina, almenys amb unitat estratègica, i no l’estem fent. Hem d’arribar al 60%. Aquest hauria de ser un objectiu clar i inqüestionable. Es tot el que realment tenim per guanyar. Ells, per desesperats que estiguin , tenen molts recursos, estan disposats a tot i en les coses importants van a la una.

La mentida té les cames molt curtes i si és procedent de capgirar la veritat encara mes. El rastre de proves falses i/o manipulades és enorme i và “in crescendo” juntament amb contradiccions i flagrants incoherències. Entre d’altres gràcies al poc encertat Borrell que cada dia es supera.
Això quedarà demostrat a favor de la Republica de Catalunya encara que falti unitat en l’estratègia per defensarla.
Malgrat tot sense una acció pacifica però contundent de la societat catalana del “dret a decidir” no s’aconseguirà ràpidament.

MISSATGE IMPLÍCIT D’ESPANYA: NO ÉS AFER INTERN, EUROPA INTERVENIU!

Aquest encabronament de l’Estat enfront del judici que ja se’l veu del tot perdut, políticament parlant, no fa més que enfonsar-se en el fangueig de mostrar.-se en tot moment com un règim antidemocràtic. Si tècnicament i políticament el judici és un desgavell total per cap observador democràtic, encara fan d’un “afer intern” un problema internacional amb una ofensiva diplomàtica esperpèntica que vulnera drets elementals i que els enfonsa més en les formes d’un estat autoritari com Turquia. Amb la seva estupidesa, aquesta ofensiva propagandística plena de mentides està anul·lant l’argument de molts estats europeus de no pronunciar-se perquè eren afers interns, Espanya els està dient que ara ja no, que es pronunciïn sobre aquest enemic que és l’independentisme democràtic català. Gràcies.

PS. No puc entendre que cada episodi lamentable d’un Estat espanyol a la defensiva, surten com un ressort comentaris del tipus: sí, però nosaltres estem pitjor…

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Comparto el comentario de Miquel Gilibert, sino en toda la gravedad con la que describe nuestra situación, sí en que es mejor, aunque sólo fuera por táctica, en prepararnos a lo peor y analizar las cosas sin un ápice de autocomplacencia.

El cumbayismo, llegados a esta altura de la historia, no tiene futuro. Ninguno.

El Estado Español es fuerte. Por muy tocado que esté es fuerte, muy fuerte porque los poderes económicos y financieros, que son los que mandan, en España son fuertes, fuertes con respecto a nuestra propia fortaleza. Por poner un ejemplo, un BBVA y un BS cortan bacalao y mucho, pero no sólo en España sino fuera también. El equivalente de estos bancos en Grecia o en Portugal no tiene tanta incidencia en Europa o en el mundo de la OCDE. Los españoles sí, y aunque sólo fuera por no trastocar los intereses de la OCDE, esos bancos seguirán siendo fuertes y, lo peor, seguirán mandando en los destinos de intramuros.

En cuanto al intramuros del intramuros, lo llevo diciendo desde hace tanto tiempo que incluso me aburro a mí mismo. Somos prisioneros de los partidos políticos filo-pseudo independentistas. Con ellos no llegaremos a ningún lugar que no sea la no República en todas sus declinaciones. Eso está, para mí más claro que el agua. Porque, y sin querer pecar de complotista, esos partidos están anclados en la filosofía amplia del pujolismo. Me explico: son partidos que utilizan la jerga independentista como arma para hacer soltar al Estado Español el máximo, no lo hacen para llegar a la independencia, lo hacen para que el Estado Español suelte prenda, lo cual dista mucho de querer hacer efectiva la República de Catalunya.

Son dos maneras de entender la situación muy distintas y nos están llevando a su huerto a marchas forzadas.

El temps ens dirà si la bona intenció de V Partal, sempre disposat a engrescar-nos, és una bona estratègia.
També ens va dir abans del 1Oc que l’estat no s’atreviria a utilitzar la repressió.
Penso que és millor ser realista respecte el monumental relat sempre guanyador del regne espanyol.

Ells encara estan convençuts que podran seguir tenir Catalunya sotmesa (en diuen “unida a españa”) perquè
A) la constitució no ha estat respectada.
B) som, segons ells, part d’Espanya des dels romans.. o fins i tot abans.
C) Europa no farà ni un pas contra l’estat.
D) dividim espanyols, dividim catalans.
E) mentim sistemàticament i adoctrinem.
F) és voluntat divina, del rei i de Franco la unión.
G) som uns traïdors a la pàtria hispana.
H) el nostre relat és molt tímid i es basa només en dir que nosaltres som més democratics i que els presos han de sortir.
I) l’argument que volem un nou País republicà és insuficient i erroni [Som un país-nació molt més antic que Espanya].
J) com sotmesos ens manipulen fàcilment injectan-nos la divisió entre nosaltres.
K) no acabem de trobar un motiu convincent per poder desmentir, desmuntar, el seu relat comprat fàcilment per moltes nacions.
L) ..

Tostemps encertat Vicent Partal, no sé si ho complemento dient que les essències espanyoles necessiten enemics, és connatural a l’esperit imperialista. Espanya, és inexistent com la presenten, és simplement i estulta el clan de gàngsters que formen les castes del reialme, Els catalans i tota la confederació que van destruir, i fer regressius els avenços assolits, per instaurar la fúria de los Tercios, Al Capone era un assassí i atracador, però actuava contra l’estat per això van derrotar-lo , el reino no és així, és l’esperit criminal amb sinergies del mateix estat. Fórmula inhumana que cal vèncer, per instaurar el poder del poble i per el poble, a través de la República,

A mi em sembla ben clar el comentari d’avui. Tan clar com de fet apareix en la pd final. I només s’ha de fer un exercici com llegir la premsa espanyola, encara que requereixi molt d’estómac, per entendre que realment alguna raó deu tenir. Això no treu que la reacció vagi prenent un cos cada cop més agre.
També em sembla evident que l’esperit de “culé” no només té a veure amb els seguidors de futbol. A casa nostra, estem tan acostumats a tenir un estat en contra, a que els fets siguin sempre a la contra, que ens fan perdre el discurs natural.

El Sr. Miquel Gilibert m’estavia qualsevol comentari. Totalment d’acord amb ell. Prou optimisme o pesimisme i més realisme. En 7 anys no s’ha sabut preparar l’estrategia correcte pel dia D (3-10 d’octubre). Els errors tenen un preu. Potser li pertocarà la correcció a la propera generació. Trist per l’actual però s’haurà possat una nova llavor. Mentrestant, a l’expectativa d’un possible nou “momentum” que seria més per errors de l’Estat que per encerts nostres.
Com vaig escoltar dir encertadament a en Vicent fa poc: mentre el poble exercia gran política al carrer, els partits feien petita política als despatxos.