Ells continuaran reprimint perquè la repressió els funciona, i les eleccions no. Tan senzill com això. L’ara votarem amagava la seva estratègia de fons: ara us tancarem. Ho van fer els seus pares, i ara ho fan les seves filles: Ciutadans de Catalunya, a la presó! Per això som aquí, passant-nos articles sobre desobediència civil, resistència no violenta o, directament, mapes de frontera. La idea ha calat, de mica en mica, entre la població: l’estat espanyol no pararà de reprimir. A ells els funciona, i votar no.

Tres són les fases del procés. Estatut (2003-2010), referèndum (2010-2017) i República (2017-?). De la fase que deixem enrere, la cosa que més ràbia els fa, a ells, i que gairebé no poden suportar, és aquest dubte hamletià: ni pegant, no guanyem? Doncs no. Perden. En referèndum hem votat que sí a la independència el 38% del cens català. I amb un 43% de participació, tot i les porres. Són xifres de referèndum de Comissió Europea i Brexit. Justes, molt justes, però suficients en països civilitzats. Però no suficients tractant-se d’Espanya. És la cosa que més ràbia ens fa a nosaltres. I que gairebé no podem suportar. Ni amb vots a les urnes, no guanyem? Doncs no. Perquè aquí calen altres xifres, i altres estratègies: el 60%, 70%, 80% d’Eslovènia? Morts a la plaça? No ho sap ningú. Per això, som aquí, passant-nos articles sobre desobediència civil, resistència no violenta o, directament, mapes de frontera.

És absurd buscar respostes ara, quan només tenim preguntes. La fase de la República que comencem també seran set anys, com la de l’estatut i el referèndum? I per què set anys? No és molt? No és poc? Durant la fase del referèndum, els periodistes, de Carles Puigdemont a David Fernàndez, han estat clau. Si la qüestió era votar, calien arguments i relat per a decidir-se. I la premsa explicava això. Hem vist la gent enganxada a la informació com mai abans. Ara, en canvi, qui prendrà el relleu dels periodistes? Advocats penalistes? Contrabandistes? Trapezistes? Experts en fugues? Ments i estratègies militars? Pacifistes en acció? Si no ens manca vot sinó acció, qui seran els protagonistes ara? Com aniran, exactament, els encontres a la tercera fase?

Veiem que la dinàmica que pesa, la de fons, no és JxCat versus ERC. Contra el tòpic, aquests dies no veiem tensió entre partits. Veiem tensió entre exili i interior. Comín i Puigdemont, per una banda. Marta Rovira i Jordi Turull, per una altra. Aquesta són les dues dinàmiques que pesen. Si van coordinades, èxit total. Enfrontades, són letals: veuríem ERC interior contra ERC exili. I JxCat exili, contra JxCat interior. L’exili sempre tindrà més pressa i voldrà accelerar. Com més aviat hi hagi República establerta, més aviat podran tornar. Això és així. L’interior, en canvi, voldrà anar més a fons i aprofundir. Com més profunda sigui la República, més dreta aguantarà. Dues dinàmiques que, coordinades, èxit total. I enfrontades són letals.

Per acabar, veurem, també, l’agonia cruel dels grans irresponsables? Els irresponsables que després d’anys i anys de vendre una cosa inexistent (l’Espanya moderna), de maquillar el monstre, de vestir la mona, de cop s’han trobat l’orangutan lliure i campant. Ells que l’amagaven, i ara surt en prime time per la televisió: l’Espanya de sempre. El pitjor malson: la policia espanyola pega iaies votant. Ara horroritzats, comuns i La Vanguardia, per exemple, continuaran culpant la víctima per amagar l’agressor? Han emblanquinat com ningú i, en canvi, ara ja no poden amagar l’orangutan. Això els corca per dins. Tenen la sensació de no complir el seu rol. De no fer bé la feina. La seva amargor els farà mal i, si no vigilem, a nosaltres també. Voldrem evadir-nos. Ho necessitarem. I tornarem a llegir novel·les de ficció i anirem al cinema a veure remakes com la de Close Encounters of the Third Kind, de nefasta traducció.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]