Aquests dies ha circulat per Facebook la carta ‘Ahir em van matar’, escrita per Guadalupe Acosta en nom de Marina Menegazzo i Maria José Coni, les dues noies argentines que van ser assassinades quan feien turisme a l’Equador. Quan les van matar, alguns diaris van culpabilitzar-les perquè viatjaven soles per llocs deserts. La carta d’Acosta denuncia el comportament social que culpabilitza les víctimes i es desentén de l’agressor. Ho fa amb un llenguatge que explicita el dolor per la injustícia, parlant en primera persona, com si l’autora fos una de les dues noies assassinades: ‘Des del moment que van tenir el meu cos inert, ningú no es va preguntar on era el fill de puta que havia liquidat els meus somnis, les meves esperances, la meva vida. No, més aviat van començar a fer-me preguntes inútils. Quina roba duies? Per què caminaves sola? Com és que una dona viatja sense companyia? Et vas ficar en un barri perillós, què esperaves?’ Aquest text ha fet la volta al món i ha obert els ulls a moltes noies joves que no sabien res d’aquest maleït sentiment de culpa que sempre ens volen imposar i que desenfoca el problema.

Ahir, a Twitter esclatava una altra polèmica. Podia semblar equiparable a la que hem explicat, però hi ha matisos, que m’agradaria apuntar. Tot va començar quan els mossos van fer aquest piulet: ‘Si vas sola, no passis per carrers solitaris i esquiva persones que no t’inspirin confiança. Evita posar-te en risc. #ConsellsMossos’, que no va agradar gens a Mireia Boya, diputada del Parlament de Catalunya, que va respondre: ‘.@mossoscat Demano públicament la dimissió del CM per masclista #vergonya.’

La contundència de la diputada em va neguitejar. Precipitació, poc detall, poca informació…? No ho sé. El ‘masclista’ acompanyat de ‘dimissió’ se’m tornava inconsistent, massa a raig, massa de manual. No vull dir banal, perquè era etzibat precisament contra la banalitat, però sí que semblava fruit d’una acció-reacció més teòrica que no pas contextualitzada. No tenia en compte els fets succeïts poques hores abans i que tenien els mossos i les dones també de protagonistes.

Dilluns al vespre un home de Molins de Rei va ser detingut pels mossos a Barcelona, quan intentava violar una noia, que va poder fugir pels pèls. En principi, l’individu és sospitós d’haver agredit set dones aquests darrers mesos, però no es descarta que sigui responsable de moltes més. L’agressor esperava les víctimes al centre de Barcelona, a la Gran Via , entre la plaça de la Universitat i la plaça d’Espanya. Les seguia i quan entraven a casa les amenaçava amb un ganivet i les agredia sexualment.

Probablement, haver llegit aquesta notícia, i haver seguit també la informació d’una investigació dels mossos llarga i complexa que ha servit per a desemmascarar un altre agressor, el ‘violador del cúter’, que vivia camuflat en una confortable ‘vida normal’, em condiciona i m’impedeix d’assimilar aquest ‘masclista’ adreçat als mossos amb passivitat. Potser per això, en comptes de demanar la dimissió de ningú, em surt de dir: bé, mossos.

Llegir el piulet em fa pensar en uns professionals eficients, que posen els recursos necessaris per a aturar aquestes agressions i no releguen els delictes contra les dones a la cua. Pensar això és el que em fa sentir incòmoda amb l’adjectiu ‘masclista’. Entenc l’anàlisi que fa Mireia Boya, que en essència és la mateixa reflexió que feia Marta Rojals a ‘Punt10: no violis‘, l’any 2014. Però des del parlament no és pot passar per alt el context ni la feina feta pels mossos.

Dit això, tampoc no us enganyaré ni seré cínica. Aquesta incomoditat amb el piulet respon també a una altra raó. A casa, a les veïnes, a les companyes, jo també els dono els mateixos consells que els mossos. No me’n fio, de l’ADN ancestral i n’hi afegeixo més, no tants com el Medline, però Déu n’hi do: vigilar molt al moment d’entrar a casa, no fer-ho si hi ha un desconegut que hi vol entrar, trucar als timbres si veus cap anomalia, portar el mòbil a punt i, sobretot, estar molt a l’aguait si hi ha cap situació de risc. Ah! I sempre que puc reivindico més llum al carrer, que mentre evitem la contaminació lumínica i maldem per la sostenibilitat energètica, en alguns llocs (per exemple, a la Gran Via) hi ha més obres que no pas llum. No oblido tampoc els mètodes d’autodefensa possibles, des del clàssic esprai al coneixement de tècniques defensives.

Potser us pensareu que vull inculcar la por i la intimidació. No, no vull això en cap cas. No vull que les dones ens quedem a casa ni que perdem cap dels nostres drets, ni tampoc que ens sentim culpables de res ni visquem atemorides. Però cal saber que les violacions no tan sols no han disminuït, sinó que en alguns casos han augmentat. Com a exemple, tenim les dades publicades recentment: a Barcelona les violacions han crescut d’un 9,77% (21 casos). I això moltes noies no ho saben perquè segurament ens fa angúnia de parlar-ne i ens és més fàcil de mirar lluny. Cal ser-ne conscient i actuar en conseqüència. Si no ho fem, hi podem perdre. Simplificar i posar etiquetes potser és massa senzill per a qüestions tan difícils.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.