Els sons d’Alcarràs

Gràcies a aquest silenci en cru, documental, que Simón ha tingut l’encert de no adulterar amb musiquetes i carrincloneria, qui ve d’aquell món el pot reconèixer amb els ulls clucs com qui sap llegir en Braille

Marta Rojals
02.05.2022 - 21:40
Actualització: 03.05.2022 - 15:41
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Novament, doncs, torna a planar sobre el país aquella sensació de regirament, de punt d’inflexió, d’ara sí que sí que hi haurà un abans i un després –del foc, del gel, de la pedra, del film–, alhora que al món agrari, que són gats escaldats, aixequen una cella escèptica. A l’espera de novetats, estem a punt d’entrar al moment crític pel qual ja han passat massa vegades: acabats els programes especials, un cop se’n van els micros, pleguen les càmeres, desapareixen els accents forans i s’esborren les roderes dels cotxes oficials, entre els locals queda el recel que no passi res de diferent de les altres vegades, a saber: el silenci estrepitós de l’oblit, estrepitós perquè encara es fa més palès en contrast amb les safors, l’afectació i l’embafament que els han passat per sobre com un tornado durant alguns dels seus dies.

Tot això serà o no serà, però el que volem celebrar ara i aquí és que Alcarràs es queda. I aquest silenci que dèiem, la directora ens el captura i ens el serveix d’una manera magistral. Perquè la veritable banda sonora d’Alcarràs està feta de silenci, un teló de fons absolut sobre el qual es despleguen les veus i els sons del tros: les capçades agitades pel vent, els brunzits, els xerrics, els animals, els motors. Gràcies a aquest silenci en cru, documental, que Simón ha tingut l’encert de no adulterar amb musiquetes i carrincloneria, qui ve d’aquell món el pot reconèixer amb els ulls clucs com qui sap llegir en Braille: les arrencades dels Massey als bancals, els parlaments curts dels collidors, l’eco de la maquinària inquieta sota el sostre de la cooperativa, o adormida entre les parets dels garatges i les no-parets dels coberts. I entre tots aquests sons familiars, tan familiars que no se senten, el soroll nou que fa girar la vista i que fa parar de treballar, atraient les passes com un imant: el tro d’una caravana de vehicles forasters baixant pels camins, anunciant canvis com una au de mal averany.

Però amunt els cors, que entre el drama anunciat passa un festival. És clar que sí, no ens en descuidàvem, és l’altra banda sonora original, la principal: la llengua, l’accent que ens situa en aquest punt del mapa i no en cap altre, la parla que Simón ens presenta en net i en brut, com la vida mateix, indestriable de tots els sorolls i silencis, els de dins i els de fora de les cases. Tres generacions de veus, les dels vells i la canalla ajuntades en cançons, les de la canalla exaltades pel joc, les dels adults conversadores i calladores, renegadores, conspiradores. Els padrins que diuen “lo” i “conten” històries als néts, i que aquests, que diuen”el”, es queixen que ja els les han “explicat” moltes vegades. Les “e” obertes de Lleida, autèntiques com una mossada de prèssic, lluny de les imitacions estrafetes que els anunciants de productes nord-occidentals encomanen a parlants de català oriental. Quin descans, el cervell es deixa portar. En un moment donat tot és ple de veus, i en sec en queden un parell o tres que diuen l’essencial, el que necessites saber, i ja et pots tornar a abandonar al goig de ser entre la família Solé però no acabar-hi de ser, de sentir-hi amb el permís de l’oïda de la néta, la filla, la cunyada, el nét.

Potser se’m comença a notar, la devoció per Alcarràs, i he de fer un esforç per desobeir-me l’instint de monografiar els crits de les manifestacions, el soroll somort del fruit mal pagat i abocat a l’asfalt, el so contra natura de les rodes que el trepitgen i el tornen a trepitjar, el ronc de massa tractors junts que, si no és a la cua de la cooperativa, no sol voler dir res de bo. I aquest gran silenci sota el grinyol terrible de la retroexcavadora enduent-se tot un món, també el dels sons. Perquè l’aire que bufa entre els parcs solars no fa soroll. Perquè a les plaques no els calen tractors, i tot allò que no els calgui, ho deixaran de tenir els pobles. Freno, Alcarràs, fes-me frenar, que avui és festa. Corro a buscar l’alegria de la família Solé, que també hi és, i que és la nostra: la de la canalleta criant-se lliure d’hiperproteccions parentals; les rialles sota la lluna del germà del poble i la germana de Barcelona –què esteu borratxos?, els fa la Mariona, desvetllada–; el dinar que esclata amb tothom tirant tothom a la piscina de casa; i la festa major, que és fer una mica de trampa, perquè és una alegria obligada.

Acabo ara mateix: Alcarràs té tantes capes que no és un film de veure només una vegada, de manera que, mentre la païm i fem temps per tornar-hi, voldria dir dues coses a la mare que el va parir: la primera, que per molts anys, molts premis i que ho puguem veure, i l’altra, que ens disculpis per la tabarra.

Nota al marge u: S’ha comentat molt la qüestió dels subtítols, i segurament en parlaran amb encert altres companys de columna. De Pa negre fins a Alcarràs, el país ha canviat força, tant com ho reflecteix el tractament a l’espectador. Si els catalanoparlants ens pensàvem que aquesta vegada també podríem exercir d’espectadors normals, ens hem tornat a trobar davant la humiliació habitual d’haver de consultar la llista de cinemes on poder veure una pel·lícula en la nostra llengua: en aquest cas, només en la nostra llengua, i encara arribats a lloc, haver de revisar la lletra petita de la cartellera. Públic de Barcelona, no ho cal dir, Sitges, Vilanova, Girona (!), Tàrrega (!!), Aitona (!!!) i d’altres sales impensables, s’han trobat davant la sorpresa que els oferien un Alcarràs doblat o subtitulat al castellà –per deferència, ens diuen, cap als qui no dominen la llengua del país, i que, a aquest pas, tampoc no la dominaran mai. Alguns, amb les protestes a les xarxes, han aconseguit el canvi. Ho deixo aquí, ho deixo, perquè avui es tractava de celebrar.

Nota al marge dos: Entre els sons que m’he descuidat, una menció especial als dels jóvens i les seues músiques: el germà que s’evadeix amb ritmes piconadors per no pensar, i la germana adolescent que coreografia la mateixa llatineria que qualsevol adolescent urbana. A les entrevistes, si no ho recordo malament, tots dos expressaven la voluntat de ser actors. Com a espectadors, ja podem aprofitar Alcarràs per gaudir del seu accent deliciós, perquè si tot va com desitgen i desitgem tots i els surten força papers, em temo que ja l’haurem sentit prou.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €