Carla Simón: “Hi ha sales que no accepten la pel·lícula si no la doblem al castellà”

Entrevista a Carla Simón, que acaba d'estrenar 'Alcarràs', el film amb què va guanyar l'Ós d'Or del Festival de Berlín

VilaWeb
Txell Partal
27.04.2022 - 21:50
Actualització: 28.04.2022 - 10:11

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El mes de febrer Carla Simón va aconseguir un triomf històric. El seu darrer film, Alcarràs, va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín. Era la primera vegada que un film català obtenia aquest guardó i es va despertar un sentiment d’orgull estrany entre la majoria de catalans. Som molt pocs els afortunats que hem pogut veure el film abans de l’estrena, però tothom en té notícia. Fins i tot diria que hi ha gent que ja l’ha fet seu. Sobretot a Lleida i al Segrià. “Ahir estava molt nerviosa, perquè es feia la pre-estrena a Lleida. I la reacció del públic era molt important per a mi. Era la prova de foc.”

Simón ens atén en un bar a prop de la Sagrada Família. Just abans nostre havia parlat amb un altre mitjà i quan ens aixequem de la cadira ja s’hi asseu un altre periodista a fer-li preguntes. Aquests dies és un continu, que ella entén que és part de la seva feina. Malgrat el cansament i els nervis, ens ofereix uns minuts per parlar del seu film. N’està molt orgullosa.

Hi ha cap pregunta que no hàgiu respost, o ja us les hem fetes totes els periodistes aquests dies?
—[Riu.] És difícil ara ja! Podria parlar d’altres coses, però si parlem de la pel·lícula, serà complicat.

Ho provarem… Aclapara o afalaga tanta pressió envers un film? Ni tan sols s’ha estrenat i tothom en parla.
—És positiu, et fa anar més tranquil a l’estrena. Encara que és veritat que aquest temps d’espera entre la Berlinale i ara se m’ha fet llarg. Amb Estiu 1993 no em va passar. Entremig, vaig viatjar molt per presentar la pel·lícula en uns quants festivals i no vaig tenir aquesta sensació de voler que s’estrenés. Suposo que també em passa això per l’expectativa que s’ha creat arran del premi.

Com es viu aquesta expectativa?
—Avui estic molt tranquil·la. Ahir estava molt nerviosa, perquè es feia la pre-estrena a Lleida. I la seva reacció era la prova de foc. Era molt important per a mi saber si la gent d’allà s’hi sentia representada d’una manera fidel. Però ahir va anar molt bé, de manera que avui he dormit molt poc, però estic molt més calmada. Ara sé que, com a mínim, a la gent d’allà, que és la que més m’importava, els ha agradat. I funcionarà.

A la pre-estrena, només d’entrar a la sala, ja us van aplaudir. Hi havia moltes ganes de veure’l. Després va haver-hi una gran ovació que va durar minuts.
—Sí, n’hi havia moltes ganes, però jo no em quedo amb els aplaudiments. Per saber si una pel·lícula funciona o no, has de veure’n la projecció. I, més enllà de tot el que es va muntar ahir, que va ser increïble, em va agradar molt veure la reacció de la gent. Em vaig quedar a veure la pel·lícula a la sala, i vaig tenir la sensació que la gent estava molt connectada i que l’entenia moltíssim. A Lleida, el públic entenia el film d’una manera que no passarà enlloc més. Reien en uns llocs on només ells ho entenen.

Hi ha gent que ja parla dels Oscar. Corren massa?
—Sí, no té sentit parlar d’aquestes coses ara. Som al començament de l’any cinematogràfic. Ni tan sols sabem si representarem Espanya als Oscar. Això dependrà de l’acadèmia, falten moltes pel·lícules bones per estrenar. Falten els festivals de Canes, Venècia, Sant Sebastià… Per mi és molt imprudent començar a crear expectatives amb això, perquè no ho sabem. Tant de bo, però s’ha de ser prudent.

Alcarràs no és un film amb grans efectes especials, ni amb un argument amb cinquanta mil tombs. No té grans pretensions, només vol explicar una història real sobre una manera de viure que es va perdent. Normalment, això no tindria tanta expectació.
—És veritat que és una mica sorprenent. A mi em va sorprendre quan la vam estrenar a Berlín. Tenia la sensació que ens havia quedat una cosa molt local i de sobte vam veure que funcionava a un nivell universal. Parlem de l’agricultura i la família, i això hi és a tot arreu. Són dos temes que poden arribar a tothom. En realitat, em sorprèn i em fa sentir molt afortunada pensar que la meva manera d’explicar les coses arriba a la gent. No he fet ni una renúncia. He explicat la història com jo la volia explicar. I de sobte s’ha fet gran. És veritat que treballo molt en petit, però evidentment aquesta pel·lícula té una intenció molt gran a darrere, que és parlar de l’agricultura i el que passa en una manera molt concreta de cultivar la terra.

Dieu que la història s’inspira en els vostres oncles, però què hi ha de real i de fictici?
—Tot és ficció. Jo no vaig créixer a Alcarràs. És un lloc on viu la meva família materna, jo hi anava per Nadal i a l’estiu. Els meus tiets hi cultiven presseguers. Quan va morir el meu padrí va ser el moment de fer valer el seu llegat i de pensar que seria molt interessant fer una pel·lícula sobre aquest model d’agricultura que es va perdent. Però, evidentment, ha calgut una gran investigació per poder explicar-ho des de dins. La família és fictícia. L’estructura familiar que hi ha no té res a veure amb la meva.

Al film hi ha molta veritat. Em va impressionar molt, per exemple, un dinar. En aquella escena mengen caragols i la meva família menja paella, però allò podria ser perfectament un dinar a casa meva… Com s’aconsegueix aquesta veritat? I com es fa que uns actors no professionals actuïn d’aquesta manera?
—Treballant molt. En realitat, és temps. Per començar triant bé la gent. Segurament és la part essencial. Va ser un càsting llarg. Vam estar un any buscant aquesta gent. Vam anar a totes les festes majors dels pobles. Devíem veure més de nou mil persones. Buscàvem persones que s’assemblessin molt als personatges que havíem escrit. Buscàvem l’essència, la personalitat que tenien els personatges… I un cop els vam triar, com que no es coneixen entre ells, vam haver de construir aquestes relacions familiars.

I com es fa això?
—Va requerir tres mesos de feina. Venien cada tarda i els caps de setmana en una casa que teníem. I amb improvisacions anàvem creant aquestes relacions. Fèiem improvisacions. Per exemple, ens imaginàvem moments que podien haver viscut la família abans dels fets que s’expliquen al film. A poc a poc, van anar creant una memòria compartida com a família. Això va fer que arribessin al rodatge creient-se que eren una família. Després d’aquest procés, vam llegir una vegada el guió i vam començar assajar les escenes concretes de la pel·lícula. Perquè tu hi vegis una família, ells ho han de sentir de veritat.

Per tant, les frases que diuen són improvisades? O realment tot té més guió que no sembla?
—Tot té molt guió a darrere. Per exemple, en l’escena de la caragolada més de la meitat és completament guionitzat. Diuen exactament allò que hi ha escrit. Potser en un altre ordre, però és el que vam escriure… Ara, sí que és veritat que hi ha una petita part improvisada, a partir de coses que van sorgint.

Per què vau fer aquest càsting? Aquest film no es podia fer amb actors?
—No tenia sentit agafar gent de Barcelona i portar-los a Lleida per fingir que parlaven amb aquell accent. Treballo molt amb la improvisació i això ens hauria malmès moltes opcions. En el moment que elimines l’opció que un actor faci veure que parla lleidatà, l’opció de fer tota la pel·lícula amb actors era més complicada. Vam veure tots els actors que hi havia a Lleida, però no en vam trobar cap que ens quadrés. Els nens i adolescents sempre vam dir que no serien actors. I per mi, la gent gran també era important que no ho fossin. I els pagesos: es nota molt quan algú no ho és de veritat. No és que vagi en contra dels actors, però en aquest projecte havia de ser així.

El càsting va ser la gran odissea? Alguns protagonistes els vau trobar en manifestacions?
—Sí, un protagonista el van descobrir en una manifestació de pagesos. En general la gent estava molt animada a participar en el càsting. Venien famílies senceres. Però els pagesos ens costaven molt, perquè ens deien que ells a l’estiu treballaven i que no els molestéssim. Per això va ser un dels personatges que més ens van costar de descobrir. Vam haver de continuar buscant durant bastant de temps. Al final vam anar a una manifestació per reclamar un preu just per a la fruita. Va ser allà on vam descobrir la persona que interpreta el Quimet. En realitat, ens va dir uns quants nos, però al final el vam acabar convencent.

S’ha posat molt èmfasi que el film sigui rodat en català. Us ha sorprès que la gent trobi estrany que no sigui en castellà?
—No tenia sentit rodar aquesta pel·lícula en castellà. En cap moment no va ser sobre la taula. El film retrata una zona molt concreta, havia de ser amb el seu parlar. Cada pel·lícula et demana unes coses, i aquesta demanava fer-la amb gent d’allà i amb el seu llenguatge.

Abans de l’estrena, hi ha molta gent que ja l’ha fet seu sense ni haver-lo vist.
—La veritat és que m’ha sorprès que la gent la faci tan seva, però crec que en part és una cosa que genera la pel·lícula. Sempre teníem la intenció de retratar una família, i que quan la gent entrés el cinema tingués la sensació que en formava part. En realitat, per això la vam rodar així. Buscàvem això.

Però això passa fins i tot abans de veure-la. Suposo que en part és per haver aconseguit una fita històrica per al català. La gent se’n sent orgullosa d’alguna manera.
—Amb les bones notícies, acostumen a passar aquestes coses. A més, és una bona notícia per a un territori que acostuma a sortir als mitjans per males notícies. Si es parla de Lleida és per gelades, pedregades, temporers… I, de sobte, posar-ho al mapa des d’un punt de vista positiu, que valora allò que fan, és una cosa que agraeixen molt.

Ahir, per això, ja hi havia les primeres crítiques. Hi ha molta gent que no entén que la pel·lícula s’hagi de subtitular al castellà a Catalunya.
—Twitter és el pitjor lloc del món. Jo no en tinc, no vull saber per què es queixa la gent tota l’estona. Nosaltres volem que la gent entengui d’on venim i què fem? Doncs hi ha gent que no entén el català. Per què no s’hauria de subtitular? Jo vull que aquesta pel·lícula arribi a com més gent millor. De fet, l’hem doblada. Si ara es queixen per la subtitulació, imagina’t què diran quan se sàpiga que s’ha doblat. Estiu 1993 no la vam doblar quan va sortir, i només es va poder estrenar a quaranta-cinc sales. No hi ha més sales que acceptin pel·lícules subtitulades a Espanya. I és clar, aquesta, fent el doblatge, s’estrenarà a cent cinquanta sales. Volem que aquesta pel·lícula arribi a la gent. Llavors hi ha un moment que penses: què fem? No la podem posar en català a tot arreu. No té sentit. La gent que no l’entén l’ha de veure en subtítols.

Però a la Berlinale es va poder veure en català, sense cap problema
—Si, però amb subtítols.

Sí, però és curiós que s’hagi de doblar perquè la projectin en certes sales de cinema de l’estat espanyol, no?
—A mi no és que em faci il·lusió. Jo no la veuré doblada, se’m fa molt estrany. Però no s’ha arreglat el problema de doblatge a l’estat espanyol. Si volem que la vegi la gent, hem de doblar el film al castellà. O la doblem o no la veuran. Hi ha sales que no accepten la pel·lícula si no la doblem al castellà. Al final hem hagut de fer-ho. Creiem que és més important que la vegi la gent.

No us ha dit mai ningú per què no la fèieu en castellà?
—En el meu cas, no. La meva productora m’ha respectat sempre les decisions sobre com s’han d’explicar les històries. Tenia molt sentit que aquesta pel·lícula fos en català. Suposo que, depenent de quin cinema facis, sí que hi ha decisions comercials al darrere de la llengua en què es filma la pel·lícula. Però en el cinema d’autor en general això no passa.

I ara què? Ens teniu acostumats a parlar de les vostres històries. El film següent parlarà de la maternitat?
—No. Com que vam haver d’ajornar la pel·lícula per la pandèmia, en realitat ja vaig començar a escriure un guió. Quan pugui i tingui temps [es mira la panxa, està embarassada] continuaré amb això.

Per tant, ja teniu alguna cosa al cap?
—Sí, és clar, això sempre…

Ara hi havia gent que deia que havia passat molt de temps entre Estiu 1993 i Alcarràs.
—Hi ha hagut una pandèmia entremig. Hem hagut d’ajornar-ho tot un any. En realitat només haurien passat quatre anys si hagués anat com teníem previst. Per mi, quatre anys entre pel·lícules, si les vols fer amb la responsabilitat que té aquest film, que necessitava molta investigació, és el mínim. Si haguéssim volgut córrer per fer aquesta pel·lícula, no hauria sortit com volíem. No hauríem fet un any de càsting, dos anys de guió… Realment ningú no espera la meva pel·lícula. Allò que és realment important és fer-ho bé. Això no és una cursa per a veure qui fa més pel·lícules. Es tracta de fer-ho bé. Aquest projecte era molt complex, no el podíem fer en dos anys. És pràcticament impossible…

Per tant, d’aquí a quatre anys tindrem un altre film…
—Potser menys, perquè és una pel·lícula que està a mig fer. De moment, només us puc dir que és sobre la memòria familiar.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies