Què hi diu al teu DNI, Carla Simón?

Si sense haver vist Alcarràs els fills del terròs estem així de pesats, no vull pensar quan l’estrenin. Se’ns ha de perdonar, venim d’un bocí de món orgullós, però curt d’autoestima; no ens hi allargarem, perquè és de primer de psicologia: maltractat entre els maltractats, faltat de serveis, d’infrastructures, de reconeixement social; castigat per la loteria dels elements, escanyat pels senyors del mercat, sense retorn a penes per l’esforç invertit, pel fruit cultivat, pels fills ofrenats a la ciutat; menyspreat per l’esquerreta metropolitana que, per raó de llengua, nega la condició de classe obrera als nostres padrins, pares i germans.

Doncs hem explotat de goig, què volies. Dels incendis del 2019 que no vèiem tanta safor i tanta reivindicació de la pagesia, i en aquesta hora fa l’efecte que tot torna a estar dit, com aleshores, fins i tot molt ben dit, així que ens estalviarem la reiteració en un altre article. Només un apunt per a anar girant el tema: Alcarràs ha fet universal la nostra ruralia sense haver de passar per cap país veí, per cap llengua del costat, per cap imaginari interposat, i, la lliçó més important: el món ens ha dit que tampoc no cal. D’aquí que l’espanyolisme mediàtic, que s’ho sap prou, en felicités l’èxit amb una exhibició de “qué pone en tu DNI, Carla Simón”.

Alcarràs és com un joc de nines russes, i m’explicaré, si em surt. Els catalans no només vibrem d’orgull perquè dignifica la llengua de la nostra minoria nacional, sinó perquè ho fa a través d’una variant molt concreta i localitzada: més minoria dins la minoria. És com una espècie d’interseccionalitat, aquell concepte nascut del feminisme (d’un col·lectiu de dones, negres i lesbianes: triple combo de la discriminació) que teoritza com pots passar d’oprimit a privilegiat segons la combinatòria de les teues diferents identitats (raça, sexe, classe, orientació sexual). En aquest sentit, per a naltros, el film guardonat és una celebració de la nostra llengua minoritzada, sí, oprimida per un idioma dominant, molt bé, amagada pels catalans acomplexats, ahà, però encara és més celebració d’una variant encongida per l’hegemonia del català dit central, ignorada pels llibres escolars, folkloritzada i escarnida per l’audiovisual, que els mateixos parlants hem après a amagar, si no a aigualir, també per acomplexament: a deixar-lo cedir sota el pes de la doble discriminació.

Per entendre una mica què se sent: si de normal ja costa veure català al cinema català, imagina’t les variants nord-occidentals. El parlar que retrata Alcarràs està desapareixent com desapareix el món que representa, i els fills d’aquest univers en extinció ens sentim la identitat doblement tocada, damnificada. Triplement, si hi comptem l’estat general del català. Per això, i amb el permís de la directora, molts tenim l’Ós d’Or de la Berlinale col·locat mentalment a la prestatgeria de casa: de la casa del poble.

Aquests dies, molts espavilats s’han volgut aprofitar del talent i l’èxit de Simón per venir-nos amb la cançó que tant hi fa, la llengua, que tant hi fa, el territori, que si un cineasta val, val, i si fa un producte de qualitat, el reconeixement és una conseqüència natural. Torno al feminisme, de col·lectiu històricament discriminat a col·lectiu històricament bla-bla: quantes vegades no ens hem sentit a dir que si una dona és prou talentosa no ha de patir, que el món ja li ho reconeixerà? Que si té prou aptituds i capacitat de treball, els senyors mediocres que copen tots els nivells de l’èxit ja renunciaran al seu espai perquè ella s’hi pugui desenvolupar? Doncs això mateix ens han volgut fer empassar amb el debat de la llei de l’audiovisual: que les quotes no tenen importància, que si el català és capaç de generar bons productes, ja reeixirà en aquesta selva del món globalitzat. I home: no. Si el mèrit de Simón ha estat reconegut a nivell internacional és malgrat aquesta realitat: no ho confirma cap regla, sinó la mateixa excepció.

L’altra que també hem d’aguantar és la que ens posa d’exemple el boom de les sèries nòrdiques, enraonades amb llengües de pocs parlants. Fixeu-vos-hi, ens diuen: menys plorar i més fer bons continguts –mentre passen per alt l’elefant, què dic, l’elefant, el triceratops, a l’habitació: el danès, el suec, el noruec, l’islandès no només són llengües amb estat propi, sinó amb un estat a favor. Podríem tornar a la interseccionalitat: un cineasta ros i blanquet de Copenhaguen té més facilitats per a reeixir en la seua llengua que un de ros i igualment blanquet de Lleida capital. Bàsicament perquè el primer, d’entrada, no s’ha ni de plantejar quina penalització tindrà l’ús de la seua llengua i la representació de la seua cultura entre els seus veïns, dins del propi estat.

Per a sobreviure a la lliga global, l’audiovisual en català no té dret als privilegis de les llengües hegemòniques: el privilegi de fer productes correntets, per exemple, o de fer merdes intergalàctiques com tantes que en volten. Al català –com a les dones professionals– no se li permet de fallar, i perquè no falli cal suport, molt, i calen calés a dojo, i cal crear l’oportunitat que no existeix de natural. Per això, per aquestes obvietats que sap tothom, encara és més indigne i indignant i inconcebible que TV3 pugui destinar cap fracció d’uns recursos limitats a produir cinema en una llengua de poder, d’estat, dominant, que té tot l’aire del món, restant més oxigen encara a una d’amenaçada i minoritzada, perquè són vasos comunicants. Cada euro que es deixa d’invertir en el català és un euro que ningú, mai més, enlloc, l’hi invertirà; i cada minut que algú deixa de filmar en el nostre idioma, és un minut de vida que perd el català a nivell mundial. No em pensava que ho diria mai, però si la tele que va néixer pel que va néixer ha de contribuir activament al contrari, per a mi ja la poden tancar.

I res, Simón, ens veurem a l’abril, a l’estrena. Per fer temps, us recomano un article molt interessant del Grup de Lingüistes per la Diversitat –el teniu aquí mateix, a la cantonada–, que parla de diversos estudis que relacionen directament la diversitat lingüística amb la salut física i el benestar de les comunitats de parlants, i és que, sense haver-lo llegit abans, alguns ja ho havíem experimentat: la sola existència d’Alcarràs ja és un xut de salut i benestar.