Els subscriptors de VilaWeb reben cada dia a les deu del vespre l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

Si hi hagués un baròmetre del partidisme, aquests dies marcaria un dels registres més alts. Entre els independentistes. Tot el debat polític a Catalunya, gairebé tot, l’han segrestat amb el debat sobre la investidura, increïblement manipulat. Com en el pitjors temps, les brigades de piuladors s’escarrassen a crear l’ambient més propici als seus interessos, i arriben a denigrar l’altre fins i tot amb insults. Això, com sempre, ha infós un cert desànim entre els votants, però em sembla que més val mirar-s’ho amb calma. Perquè resoldre-ho, això, no ho resoldrem.

El votant independentista, especialment el votant independentista, clama per la unitat sempre, com és lògic. Tothom és conscient que la unitat és l’arma clau per a vèncer. Però no cal que ens enganyem ni cal oblidar tot això que ha passat: els partits independentistes no s’han entès mai entre ells i si l’independentisme polític ha tingut èpoques de més o menys acció unitària això ha estat sobretot per la pressió popular, molt particularment de l’ANC, quan ha pogut pressionar de debò. En aquest sentit, ara no som davant cap canvi essencial, sinó allà on sempre hem estat. I crec que això és important que ho assumim.

El repàs és molt senzill de fer. El 9-N es va fer en una atmosfera de trencament total entre CiU i CUP, d’una banda, i ERC, d’una altra. Allò anà seguit d’aquelles dues conferències de Mas i Junqueras, separades solament per una setmana, que van deixar pas a mesos i mesos de guerra oberta entre tots dos partits. Entre tots dos partits i els seus satèl·lits. Al final, després d’immenses mobilitzacions i de la feina extraordinària de molta gent, es va fer Junts pel Sí. I aquell govern que ens va dur al primer d’octubre i la declaració d’independència. Però per a arribar-hi va caldre passar per l’episodi de les assemblees de la CUP i el pas al costat de Mas i encara per la moció de confiança. Malgrat tot, el govern de Junts pel Sí, amb el suport parlamentari de la CUP, ens va dur tan lluny com no hauríem pensat mai que arribaríem. Ara, per dins era una batalla diària, una guerra freda constant, sobretot entre els dos partits grans. En les jornades clau del 25 al 27 d’octubre, el càlcul electoral, la voluntat d’enfonsar l’altre, va menar a situacions difícils de creure quan el preu a pagar era tan enormement alt. I això fins al punt que després del 27-S tot es va migpartir i no hi va haver manera d’anar junts a les eleccions més transcendentals de la història. Eleccions amb un resultat que ha reobert la guerra freda, amb més força que abans i tot. Ara hi haurà govern, n’hi haurà, però tots sabem que els consellers ni es parlaran entre ells. Seran dos governs que no obeiran a un sol president ni tindran una estratègia comuna.

El recompte, el memorial de greuges, el podríem allargar tant com volguéssem. Fins que Esquerra va preferir el segon tripartit o fins que CiU va preferir el PP a Esquerra. Tant hi fa. El partidisme és una força decisiva en les societats occidentals i el nostre país no pot ser diferent. No cal que ens en lamentem més del compte ni que ens desesperem. Les darreres dades de militància que he pogut trobar, de l’Observatori de la Democràcia Interna i la Transparència dels Partits Polítics Catalans, són de fa poc menys d’un any. I assenyalen que el PDECat tenia uns 13.000 afiliats, ERC uns 8.000 i la CUP uns 2.000. Demòcrates en devia tenir uns 2.000 i MES no devia arribar al miler. En total, doncs, parlem d’unes 25.000 mil persones amb carnet de partit independentista –segons les xifres de l’Observatori, i sense tenir en compte quanta gent de Junts per Catalunya no és del PDECat, dada que no tinc manera de saber.

Vist des de la perspectiva dels 2.079.340 vots independentistes del 21-D, la força del partidisme sobta, i sobta molt. Aproximadament, parlem de 83 votants independentistes per cada militant d’algun partit independentista, una relació que no pot explicar tota sola la força decisiva que, tanmateix, tenen els partits. La que ara, per exemple, bloca totalment la política catalana.

Però el cas és que la tenen, aquesta força. I l’han tinguda sempre, llevat de quan ho han vist tot amenaçat, que ha estat sobretot quan els 83 no militants han vist clar quin era el camí a seguir i han exigit a tothom de seguir-lo. Aquesta és l’altra cara del relat d’enemistats que he explicat abans i la que a mi m’agradaria destacar. Perquè és la que ens pot traure i ens ha de traure del punt on som. Els partits no s’han entès mai, però el carrer els ha obligats una vegada i una altra a arribar a uns acords mínims. De manera que quan ens demanem, aquests dies, com és possible que siguem on som ara mateix, enmig d’aquest desori, jo crec que la pregunta ens l’hauríem de fer a nosaltres mateixos els 83, i no pas el militant que ens toca a cadascun dels 83 que no ho som.

 

PS. Us recomane, gairebé diria que us exigesc, que llegiu aquest impressionant article de Joan Ramon Resina que publiquem avui. No es pot explicar millor.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb