Ermita de Sant Joan del Codolar, Montsant.

Tradicionalment, entenem la paraula ‘refugi’ en el sentit d’oferir protecció, lloc on es pot trobar seguretat, que ens ofereix aixopluc. Però més enllà de l’espai físic, des de l’Edat Mitjana el terme  també s’aplica a elements immaterials, que contenen la idea de lloc interior, de meditació, d’espiritualitat. I, alhora també d’aïllament. ‘Refugi’ és doncs un terme polisèmic, material i immaterial, que permet desenvolupar el concepte.

Aquest dijous passat, l’Observatori del Paisatge de Catalunya es va fer seu el terme i en va construir un seminari amb el títol ‘Paisatges refugi’. La jornada es va celebrar a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló i va comptar amb la participació de geògrafs, arquitectes, filòsofs, historiadors de l’art, artistes i fins i tot una monja anacoreta. El nivell de les ponències va ser molt alt i el resultat va permetre analitzar aspectes socials, culturals, econòmics, tecnològics, ideològics.., de l’època que vivim.

El director de l’Observatori del Paisatge, Pere Sala, explicava d’entrada el propòsit d’aquesta aproximació al paisatge tan singular i alhora tan necessària per a la qualitat de vida de les persones. Perquè un dels aspectes fonamentals que persegueixen aquests seminaris és interrogar-se i aprofundir sobre el paper que té el paisatge en la societat d’avui i el que pot jugar, sempre a favor de les persones. De manera que el plantejament inicial era aquest: En un món cansat i accelerat, on el soroll és sempre present i el silenci absent, cada vegada són més les persones que busquen un paisatge en què es puguin retrobar a si mateixes o a través del qual, simplement, es puguin evadir de la pressió amb què viuen. Hi ha qui el troba a la natura (al bosc, a la muntanya, davant del mar…), i en aquesta tessitura reapareix el mite de la cabanya; però també hi ha qui és capaç de trobar aquest paisatge en llocs quotidians, en mig de la ciutat (un mirador, un banc, un parc…).

Pere Sala va parlar de la necessitat d’integrar aquests indrets a les polítiques públiques, perquè la demanda de la gent per vincular-se amb aquests paisatges no deixarà d’anar a més. Aquesta necessitat es percep de moltes maneres, una de les quals és, tal com va explicar el primer ponent, Joan Nogué, catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona i exdirector de l’Observatori del Paisatge, quan va recordar la quantitat de llibres que s’editen i es reediten al voltant d’aquesta temàtica: la recuperació de clàssics com Thoreau i el seu Walden o Pensamientos desde mi cabaña de Kamo No Chomei. Alhora, també s’editen nous assajos contemporanis, com ara Notas sobre la cabaña de Gilles Tiberghien, en una edició de Federico L. Silvestre. Precisament, aquest llibre va ser el punt de partida per imaginar el seminari i tant Tiberghien com Silvestre van participar-hi.

Joan Nogué va expressar el convenciment que alguna cosa passa: ‘Ho veiem en altres àmbits com l’increment de l’oci i el turisme vinculats amb la natura (turisme rural, passejos pel bosc…). L’interès i demanda de la gent també ha generat una oportunitat de negoci, tot i que massa sovint aquestes experiències són un artifici, un simulacre (aquest seria un altre tema per parlar, però en el qual no entraré), però és un fet que demostra que existeix una demanda per viure aquestes experiències’. I va assegurar: ‘Els paisatges refugi no deixaran de buscar-se’.

Nogué va apuntar: ‘L’entorn condiciona, però no determina. Per això també podem trobar refugi en paisatges metropolitans, fet que permet evitar que sigui una experiència elitista. Amb tot, cercar el silenci és certament un recurs limitat. Costa trobar espais sonors sense estridències. Sovint el que aconseguim és albirar el silenci (en la ciutat, alguns carrerons, algunes esglésies quan no hi ha ofici…). Es comencen a fer espais de silenci i en aquest sentit cal recordar la sala de reflexió que va dissenyar el pintor Antoni Tàpies dins de la Universitat Pompeu Fabra, un espai de silenci i reflexió.’  Tot seguit va recordar que els espais de silenci també són espais interiors, de contemplació, de conèixer-se millor a un mateix.

Els novíssims neorurals

Joan Nogués va aprofundir en un dels fenòmens que es dóna en aquesta època que vivim, que té a veure amb la recerca d’un paisatge refugi i és el nou neoruralisme, amb nous tipus i models d’assentaments, gràcies a les noves tecnologies. Estem davant d’una nova territorialitat, de revisió del treball i del capital. Però Nogué es va centrar en el concepte de neorural clàssic: gent jove que abandona la ciutat per engegar un projecte alternatiu, que requereix d’un entorn especial, el que anomenem paisatge refugi.

El moviment neorural va néixer fa cinquanta anys i avui és vigent tot i que es mostra diferent, perquè d’aleshores ençà ha canviat el context social, econòmic i cultural. Internet permet el treball a distància i la xarxa de carreteres i transport s’ha ampliat, de tal manera que la connexió encongeix el territori i aquests nous neorurals no han de renunciar tampoc als elements interessants de les ciutats. És un moviment vinculat a l’agricultura ecològica, el Km 0, qüestions ambientals, d’identitat territorial, qualitat de vida i salut. El moviment va lligat també a nous valors: cooperatives d’intercanvi, moneda social, bancs del temps. Prioritzen els valors de l’ús. I són persones que tenen una noció de paisatge basada en el bé comú, un camí nou entre allò que és privat i el que és públic.

Paisatges refugi en àrees metropolitanes. El cas d’Oporto

Teresa Andresen, arquitecta paisatgista portuguesa, degana de l’arquitectura del paisatge al seu país, va explicar un projecte ambiciós que coordina i fa quinze anys que es va iniciar: un projecte sobre els espais no edificats en àrees metropolitanes, que va permès impulsar onze parcs de deferents tipologies, que es troben al voltant de la ciutat d’Oporto. El més proper, el Parc das Serras do Porto, a dotze quilòmetres de l’ajuntament. Per això ella diu que cal parlar de moviment neorural però també de moviment neourbà. ‘Avui els camps són noves centralitats, que s’esdevenen en àrees petites i enmig de grans infraestructures. Són espais que, davant el món accelerat, ens permeten reviure el ‘mite de la cabana’, paisatges per retrobar-nos o evadir-nos de les pressions diàries.’

Teresa Andresen es planteja com conviure en les perifèries, quin paper han de jugar aquests espais-refugi, que, al cap i a la fi es troben en el si de la condició humana, perquè l’home sempre els ha buscat i creat, a través de grans jardins dins les ciutats, per exemple. Però l’arquitecta no va deixar de reivindicar que més enllà de l’activitat contemplativa, cal una activitat proactiva cap al paisatge entès com a refugi. És per això que el projecte que ella coordina té molt en compte de treballar amb la gent que viu en aquests espais, aportant la seva realitat, dificultats i possibles solucions i accions.

D’esquerra a dreta: Francesco Careri, Joan Nogué, Teresa Andresen i Federico L. Silvestre.

El paisatge refugi com a transgressió

Segurament, el moment més àlgid del seminari el va protagonitzar l’arquitecte italià Francesco Careri, autor del llibre Walkscapes. Andar como práctica estética. Careri va explicar una experiència que el va portar a defensar l’arquitectura nòmada: Quan al 2005 es va morir  Constant, un dels pares de la Internacional Situacionista, creador de la New Babylon, un projecte d’arquitectura utòpica, per a una societat futura, van demanar a Careri un article que glossés la figura de l’artista. New Babylon va ser en origen un campament permanent per als gitanos. Aleshores Careri va fer un pelegrinatge a Alba a buscar aquella comunitat gitana dels anys seixanta. I després es va proposar anar més enllà: va caminar al llarg del riu Tíber, pel seu pas per Roma, per trobar els assentaments de gitanos que hi havia. Va trobar un munt de gent que hi vivia, no només gitanos, sinó refugiats de procedències diferents, que vivien en cabanes, entre el dins i el fora, que es convertien en refugis per a refugiats, per a amagar-se, per a sobreviure, per a gent sense recursos, desarrelats. Va comptabilitzar més de dues mil persones.

Tanmateix, una part d’aquesta gent havia triat viure així. Però de fet no podien, eren il·legals, per ‘la impossibilitat d’una veritable vida nòmada en la impossibilitat d’un veritable món.’ La resposta institucional són camps de concentració. Una opció que algun municipi havia assajat fou la d’acollir els immigrants en zones de poca demografia, per ajudar a sostenir el territori. Però el govern italià ha tancat i penalitzat de moment aquesta via.

Per buscar una solució, Careri i d’altres van fundar Stalker/Osservatorio Nomade, vinculat a la Universitat de Roma Tre. I Careri va iniciar el projecte Casilino 900, Savorengoker (La casa de tots), amb la participació de les comunitats gitanes i amb la voluntat de construir una casa dins la normativa, per oferir uns documents que legalitzarien la situació dels seus habitant. Era una solució també per a tots aquells que volen viure d’una altra manera i no se’ls dóna la possibilitat. I per produir aquests espais que demanen de noves regles, cal primer espais d’experimentació. El projecte s’explica en el documental Roma To Roma_diario nomade

El refugi com a fuga

A la tarda, el seminari va estar enfocat sobretot al ‘mite de la cabanya’ i la cabanya com a construcció híbrida. Van començar l’historiador de l’art Federico L. Silvestre i l’artista Eduardo Outeuro, provinents de Galícia, plantejant el refugi des d’una perspectiva complementària a la de Careri: el refugi com a fuga. I també van continuar escrutant la idea de nomadisme, de qüestionament de la propietat privada, preguntar-se en quin moment un espai es converteix en propietat privada i per què. Quin és el grau zero del refugi?

I va continuar una ponència molt més ortodoxa, la del filòsof Gilles A. Tiberghien, que es titulava ‘La cabanya, un espai paradoxal’. Es va plantejar que la cabanya és l’origen de l’arquitectura i va explicar el debat en origen, sobre si la cabanya sorgia a imitació dels animals i la naturalesa o bé era una superació de l’origen natural, degut a la facultat que té l’home per parlar i comunicar-se. Va introduir conceptes que naixien de Vitruve, Viollet le Duc, la comtessa de Ségut, Thoreau, Richard Graves, i fins i tot va mostrar films de Buster Keaton (One Week) i Charles Chaplin (La quimera de l’or).

Gilles A. Tiberghien a la cripta de la Colònia Güell.

Algunes idees que va plantejar Tiberghien: ‘Les cabanyes no requereixen permisos de construcció; són fetes de materials de desfeta, de manera que una cabanya no es podrà reconstruir mai de la mateixa manera. Una casa s’habita i una cabanya no. Les llars contenen objectes i records apreciats i per tant contenen memòria, contenen la càrrega del temps i uns hàbits propis; mentre que en les cabanyes tot és efímer i provisional.  Les cabanyes són obertes al món exterior, se situen entre el món real i l’imaginari; són refugi i alhora ofereixen un contacte diferent amb la naturalesa, l’interior i l’exterior s’intercanvien. La cabanya és un lloc més psíquic que físic. La cabanya conté un desig de soledat, alhora que també conté la voluntat de compartir aquesta soledat. El refugi és el punt de partida, pot ser fràgil, efímer, però de caràcter vital.’

El refugi sóc jo

Gilles Tiberghien va acabar la seva intervenció preparant el terreny per a l’última ponència, la més singular, viscuda i espiritual: la de Montserrat Domingo, monja anacoreta, que és ermitana a Sant Joan del Codolar a la serra del Montsant, des de fa més de trenta anys.  La Montserrat Domingo no s’està al Montsant, és el Montsant. I va explicar una altra manera nova de concebre el paisatge refugi: ‘Entenc el refugi com a element per fugir d’alguna cosa. No, jo visc en la solitud, no per fugir ni per por de ningú. És un camí, una vocació, una manera de viure per estimar tothom. Viure en plenitud la realitat, dia a dia, d’aquesta manera l’aprenentatge es perllonga. Els paisatges formen part de la meva vida i la unifiquen. Sensible a la bellesa, no acluco els ulls al que veig. Ho examino amb sentit crític i em pregunto què puc fer jo.’ I també va explicar: ‘Hi ha qui arriba a l’ermita i idealitza el retir del món: silenci, benestar, tranquil·litat… Tanmateix, a vegades aquesta idealització es gira en contra de la persona, li suposa un trasbalsament, una frustració, un impacte. Cal superar aquest estat i ser-ne conscient.’

Montserrat Domingo també va explicar què suposa un paisatge íntim: ella proposa que una estona cada dia restem quiets, fent una mirada interior. És l’aprenentatge de l’estar quiet. De no fer res. Sóc comunió. Conèixer és igual a contemplar: equilibri, harmonia, transparència. Per a mi el paisatge és el que tinc davant a cada moment.’ I va acabar dient: ‘Jo sóc ermitana, no perquè visqui a l’ermita, sinó perquè jo sóc l’ermita.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb