Quan els nazis varen perdre la guerra, una de les primeres coses que varen fer els aliats va ser dividir les seues grans empreses en parts petites. Per a justificar-ho, la nova llei deia que es feia amb el propòsit d’evitar que els monopolis ‘fossen usats com a instruments de pressió político-econòmica o d’agressió’. Aquest episodi de la història recent d’Europa havia restat en l’oblit però en diversos països es va recuperant ara. Es fa servir per alertar del perill que signifiquen per a les democràcies les empreses ‘grans-grandíssimes’ i tot allò que s’ha anomenat economia sistèmica. Són tan grans que no poden caure, perquè aleshores cauria tot el sistema. En el debat, amb les adaptacions evidents a tot allò que passa al nostre país, hi ha una clau, que trobe important i que ajuda a explicar les coses més tenebroses que vivim. De Trump a Bolsonaro, de l’expansió de la Xina de Xi a l’escàndol dels negocis amb l’Aràbia Saudita. A tot arreu els grans-grandíssims marquen l’agenda més enllà del que és raonable i esdevenen, doncs, un gran perill.

L’onada autoritària que travessem es fonamenta en moltes febleses. S’han perdut les formes, com exemplifica Trump més bé que ningú. La llei ha deixat de ser igual per a tothom, com sabem perfectament els catalans. L’existència d’institucions cíviques sòlides és amenaçada arreu del món. I l’ètica és a punt de ser gairebé poca cosa més que una assignatura en algunes carreres docents. Tot es ven i tot té preu. Però hi ha més.

Tim Wu, en el seu nou llibre –The Curse of Bigness: Antitrust in the New Gilded Age– ens recorda que la concentració extrema del poder econòmic en poques mans ha originat històricament una tendència política cap a l’autoritarisme. I diu que ara es repeteix això davant els nostres ulls. Els grans-grandíssims, que tornen a ser sistèmics, defugen el control democràtic. I, alhora, amb els seus recursos inacabables i la seua capacitat de pressió, coopten el poder polític. La coalició d’interessos que representen, per exemple, l’Íbex 35 i l’anomenat deep state espanyol n’és un dels casos paradigmàtics. Qui hi ha al servei de qui?, és la pregunta impossible de respondre. I l’escàndol recent del Tribunal Suprem sobre qui paga l’impost de les hipoteques deixa ben palès que van totalment coordinats.

Però la pressió del gran-grandisme no únicament afecta la política, sinó que es fonamenta, en l’escala bàsica, en el consum. I per això tots n’hem sofert el menysteniment un dia o un altre. Normalment, per alguna gestió. Trucar a un número d’atenció de les empreses que ja han deixat el format natural i han derivat cap al gran-grandisme posa a prova la paciència de tothom. Pots estar cinc minuts esperant a ser atès mentre sonen diverses cintes enregistrades. El canvi de les regles és un altre element recurrent. Eliminen la competència i aleshores, de sobte, alteren les condicions a favor seu. Els bancs, per exemple, han facilitat el pas de la gent a internet i han destruït la competència reduint el nombre d’operadors. I quan han arribat ací, allò que abans era de franc ara val deu euros, per exemple. Des de baix aquest funcionament desconnectat de les necessitats reals i basat en la satisfacció tirànica de l’empresa i no del client ha anat pujant fins a arribar a uns extrems inaudits que són el nostre pa de cada dia. La setmana passada, per exemple, els tribunals van desautoritzar el pagament de l’escandalós Castor a càrrec de les empreses. Però el fet interessant és que la notícia va sorprendre de tan poc usual com és. Quantes vegades ha perdut cap judici l’entorn de Florentino Pérez?

Recuperar una certa sensatesa econòmica i política és, per això mateix, un programa revolucionari a bastir, però que parteix d’un concepte que pot fer impacte en amplies capes de la societat. Perquè els afectats són la immensa majoria i perquè, a diferència de segons quins terrenys, en aquest tothom hi té experiència personal. Desfer el gran-grandisme, com es va desfer després de la derrota dels nazis a Alemanya, es va convertint avui en una pre-condició per a viure en una autèntica democràcia. Però hem de ser conscients que implica mesures molt directes i concretes que no són senzilles d’adoptar –de revertir privatitzacions sense sentit, com la de l’aigua, fins a trencar per les vies legals els monopolis de fet creats en alguns sectors, perquè a un operador li han permès d’ofegar la pluralitat d’oferta.

Quan diem que volem un país nou, diferent, pensem a canviar les regles actuals. Però hem de ser conscients que amb el canvi de regles de la política no en tindrem prou. I per això crec que el republicanisme, sobretot, ha de donar suport als moviments crítics amb el gran-grandisme i ajudar a bastir alternatives plurals i democratitzades que s’enfronten també en el mercat a aquells que es pensen que poden amenaçar-nos impunement. Com a consumidors o com a país, en la línia, per exemple, d’allò que Banc Sabadell o CaixaBank varen fer l’octubre de l’any passat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb