El terratrèmol europeu: un concurs aferrissat de supervivents

Ot Bou Costa
07.06.2024 - 21:30
Actualització: 07.06.2024 - 21:31
VilaWeb

La Unió Europea encara diumenge les eleccions potser més decisives i delicades fins ara. La presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen, ha sacsat la campanya global amb l’acostament a l’extremista Giorgia Meloni, la primera ministra italiana, per si en necessita els vots per a ser reelegida. Ha causat mala maror. Von der Leyen ha justificat la picada d’ullet a Meloni perquè considera que “s’hi pot treballar bé” –fent cas omís de la persecució dels drets LGBTI i de la censura periodística a Itàlia–, però socialdemòcrates, verds i fins i tot uns quants populars –de la seva mateixa família política– ja l’han advertida que, si s’hi avé, no li donaran suport. Els progressistes acusen Von der Leyen d’emblanquir l’extrema dreta just quan és al pic de l’èxit: podria guanyar a Itàlia, França, els Països Baixos, Hongria, Polònia, Àustria, Bèlgica, la República Txeca i Eslovàquia. Meloni també rep pressions de Marine Le Pen perquè uneixin els seus dos grans grups ultres i en formin un de sol, que tindria més força a Brussel·les. Le Pen, aliada amb Matteo Salvini, també pretén la normalització del seu espai i va començar la campanya expulsant Alternativa per Alemanya –de simpaties neonazis– del grup.

Ara Von der Leyen pot rectificar o no, però el pas ja és fet i simbòlicament té molta força, perquè ha comunicat a l’extrema dreta quines són les instruccions per a passar el peatge: respectar les institucions europees i l’OTAN. Pot ser la legislatura de la normalització final de l’extrema dreta i de la seva agenda, com alertava l’experta Alba Sidera en aquest diari. Encara que no s’acabin unificant, els dos grups que l’integren –Identitat i Democràcia, on hi ha Le Pen i Salvini, i els Conservadors i Reformistes, on hi ha Meloni i Vox– tenen un full de ruta molt clar: l’enduriment de les polítiques migratòries, per començar, i el desmantellament de les polítiques que s’han pactat aquests darrers cinc anys per a la transició verda, després. El sector més amic de Vladímir Putin, a més a més –el de Le Pen i Salvini– podria posar bastons a les rodes dels plans de Brussel·les per centrar-se en la política del rearmament i la coordinació defensiva. Però els resultats aniran més enllà. Una victòria forta de Meloni pot començar a consolidar una nova hegemonia a Itàlia, país de mandats inestables; una victòria forta de Le Pen contra el partit d’Emmanuel Macron pot asfaltar-li el pas per a les eleccions presidencials del 2027.

A Madrid sembla que el cas és invers. Qui s’aprofita de la força tractora de “l’onada reaccionària” és, sobretot, Pedro Sánchez, que se n’ha servit tota la campanya. El president espanyol va dirigir l’orquestra els primers dies de campanya amb un enfrontament amb el president argentí, Javier Milei, i el reconeixement de Palestina, i ha remuntat les enquestes que fa uns mesos li auguraven una plantofada. Un resultat acceptable li donaria aire i complicaria les coses per a Alberto Núñez Feijóo. El PP ha mig plantejat les europees com un mig plebiscit sobre la llei d’amnistia, que s’ha aprovat en plena campanya, i una recuperació sobtada del PSOE tal volta ajudaria a legitimar-la públicament. Tant Sánchez com el jutge Juan Carlos Peinado han implicat en la campanya la dona del president, Begoña Gómez, a qui Peinado ha citat a declarar el 5 de juliol per una causa de corrupció. Els socialistes han posat el crit al cel i han acusat el jutge d’interferir políticament en la campanya. La candidata del PSOE, Teresa Ribera, que aspira a tenir un càrrec a la nova Comissió Europea, va arribar a dir: “La citació demostra que ens hi juguem l’estat democràtic.”

La ferida del govern de coalició espanyol es pot obrir per dues altres bandes. L’una és la batussa entre Sumar i Podem, que per primera vegada es presenten separats a unes eleccions d’abast estatal. L’operació no els va sortir bé ni a Galícia –on tots dos foren extraparlamentaris– ni al País Basc –on només entrà Sumar al parlament, amb un sol escó–, però ara Podem hi ha abocat el seu capital principal, l’ex-ministra Irene Montero. Pablo Iglesias, absent en la darrera campanya de les espanyoles, ha desembarcat en la majoria d’actes. Podem critica Yolanda Díaz perquè considera que s’ha convertit en la crossa del PSOE i que els socialistes tan sols es veien empesos a fer polítiques transformadores de debò quan hi havia Podem al govern. Montero ha sabut posicionar-se en els debats de la campanya, insistint contínuament en la reivindicació de la causa palestina, a favor de trencar les relacions diplomàtiques amb Israel i d’embargar-los les armes, i contra el rearmament europeu. Un bon resultat de Montero afebliria Díaz i donaria força als cinc diputats de Podem al congrés espanyol, que han passat al grup mixt. Els equilibris dins Sumar també poden trontollar: Compromís hi ha repetit l’aliança, però Més per Mallorca ja se n’ha desmarcat, i es presenta a les europees amb Ara Repúbliques.

L’altra cicatriu que se li pot encetar a Sánchez són els partits independentistes, tant si aguanten diumenge com si no. Toni Comín, candidat de Junts, té el llistó inassolible –i l’excusa– del milió de vots del president Carles Puigdemont a les eleccions de fa cinc anys –aquest 12 de maig, a les eleccions al Parlament de Catalunya, ell mateix en va obtenir 625.000–, però un resultat decebedor podria acabar d’enterrar les possibilitats de l’operació que diu que intenta Puigdemont: ser president gràcies als vots d’Esquerra i l’abstenció del PSC. Tot i que els socialistes ho han descartat per activa i per passiva, Comín mateix ha fet campanya fent-ho servir d’ham: va dir explícitament que un molt bon resultat de Junts reforçaria l’objectiu de restituir Puigdemont com a president. Junts espera també consolidar la seva victòria per damunt d’Esquerra a les catalanes, però els republicans –amb Diana Riba de candidata– confien en tres asos que aleshores no tenien: la CUP no es presenta a les eleccions; la coalició d’Ara Repúbliques amb Bildu, el BNG i Més els pot donar un punt d’embranzida; i tenen el fitxatge estrella de Tomàs Molina, en unes eleccions en què la gent es presta a fer experiments.

Salvador Illa s’ha passat la campanya advertint els partits independentistes que tenien el deure de fer-lo president perquè va guanyar les eleccions. Ara bé, tant si les europees van malament a Junts i Esquerra –que, malferits, poden enfangar-se a reconsiderar estratègies a mitjà termini– com si els van bé, els socialistes no tenen el blat ni al sac ni ben lligat –ni a Madrid ni a la plaça de Sant Jaume. Dilluns, en plena ressaca electoral, el Parlament de Catalunya elegirà un nou president.

Les xifres

Hi ha 705 diputats al Parlament Europeu. El sondatge generalista de Politico preveu que la família popular obtindrà 173 escons; la socialdemòcrata, 143; la dels conservadors i reformistes (Meloni i Vox), 76; la dels liberals, 75; la d’Identitat i Democràcia (Le Pen i Salvini), 67; la dels verds, 41; l’esquerra, 32; i que n’hi haurà 113 de no afiliats o pendents de decidir-se. D’aquests 705, l’estat espanyol n’envia 61 i el francès, 81. Les xifres han crescut després del Brexit. En tots dos casos, hi ha circumscripció única, de manera que és molt variable el nombre de diputats catalans que hi arriben. A Catalunya, segons un sondatge del Centre d’Estudis d’Opinió, el 64% dels joves entre divuit anys i vint-i-quatre declara que té un sentiment poc europeista. Llevat de l’excepció de les eleccions del 2019, en què els comicis van coincidir amb les municipals, la participació no sol arribar al 50% en les europees; cosa que es pot agreujar aquesta vegada, tenint en compte el 42% d’abstenció que hi hagué el 12 de maig. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any