La batalla rabiosa de l’agricultura, el gran maldecap intern d’Europa

  • L’agricultura serà un plat fort del pròxim mandat, guanyi qui guanyi, perquè porta problemes a Brussel·les en quatre dels grans combats que s’hi lliuraran

VilaWeb
Ot Bou Costa
05.06.2024 - 21:40
Actualització: 06.06.2024 - 11:24

L’agricultura és el principal àmbit de gestió de la Comissió Europea, que hi destina prop d’un terç del pressupost. Aquesta hidra de vint-i-set caps que parla de rearmament i de política exterior unificada, aquest club moral que pretén d’encarnar uns valors i una manera de viure, aquest trencaclosques de sobiranies i competències en disputa, resulta que l’aspecte on talla més el bacallà és l’agricultura. Tal volta aquí hi ha una explicació de la malfiança que bona part dels ciutadans senten devers Brussel·les –l’últim Eurobaròmetre diu que un 42% dels ciutadans europeus tendeix a no confiar-hi. Internament, conflictes bèl·lics a banda, l’agricultura també és allò que ha causat més maldecaps a la Comissió d’Ursula von der Leyen. Hi ha hagut protestes a gairebé tots els estats membres, especialment intenses als Països Catalans, Alemanya, Bèlgica, Espanya, França, Hongria, Itàlia, els Països Baixos, Polònia i Romania. Protestes plenes de ràbia, en què Brussel·les no era tan sols l’interlocutor, sinó un símbol del problema: una administració llunyana per la qual els pagesos se senten poc escoltats i poc respectats.

Hauria de ser la gran por de l’europeisme: en ple estira-i-arronsa sobre si cal aprofundir les polítiques d’integració comunitària o bé reduir-les, sembrar el caos en aquelles que ja són més integrades. L’agricultura serà un plat fort del pròxim mandat, guanyi qui guanyi, perquè porta problemes a Brussel·les en quatre dels grans combats que s’hi lliuraran. Primer, la transició ecològica, que Europa vol abanderar però hi ha anat fent concessions greus i poc valentes. Segon, l’auge de l’extrema dreta, que ha fet del camp un cavall de batalla i aquesta legislatura, ostentant el comissariat del sector per primera vegada a la història. Tercer, els tractats de comerç internacional contra els quals protesten els pagesos, i que són promoguts per les elits brussel·leses: durant aquests cinc anys, s’ha arribat a un projecte d’acord per a fer-ne un de nou amb els països llatins del Mercosur, que encara és pendent de ratificar-se, i que mandataris com Emmanuel Macron ja volen reescriure. I quart, Ucraïna, proveïdora del 42% dels cereals a Europa, i on la guerra, és clar, ho ha alterat tot.

Què ha passat aquesta legislatura?

Després de tres anys i mig de negociacions, al final del 2021 –poc abans de l’esclat de la guerra a Ucraïna, el Parlament Europeu va validar una nova reforma de la política agrària comuna (PAC), el grapat de normes que han de complir els pagesos si volen aconseguir els ajuts econòmics que els permeten la viabilitat del negoci. Aquella reforma estipulava més requisits ambientals i obligava els estats a desenvolupar plans estratègics per a fer-los complir. Un altre dels objectius era que el finançament retornés més a les petites i mitjanes empreses, que han anat perdent pistonada a tot Europa arran de l’aclaparament de terres i explotacions per part de grans empreses i multinacionals, tot i que ja llavors unes quantes entitats de petits propietaris expressaren recel. Fos com fos, les expectatives amb aquella PAC es van fondre de seguida, al cap de tan sols tres mesos. La invasió va rebaixar dràsticament les importacions destacades de cereals, gira-sol, fertilitzants i adob que provenien d’Ucraïna, cosa que va enfilar el cost de producció per als pagesos, que ja maldaven per tenir beneficis.

Al cap dels mesos, els pagesos van ocupar carreteres per tot el continent amb els seus tractors. L’extrema dreta va mirar d’aprofitar el malestar a bona part d’Europa: a Alemanya, ho va fer Alternativa per Alemanya –tot i que l’associació més gran d’agricultors d’allí se’n va desentendre–, a Espanya ho féu Vox –tot i que la seva plataforma va acabar perdent, al cap dels dies, el poder de convocatòria–, a Polònia ho va fer Llei i Justícia i, als Països Baixos, el Boer Burger Beweging, el primer partit estrictament agrari, un espai populista i euroescèptic, que té la intenció de revertir unes mesures que havien de servir per a estroncar les emissions de nitrogen, molt accentuades al camp neerlandès. Però als ultres no els ha acabat de sortir bé la primera fita que havien aconseguit: col·locar el polonès Janusz Wojciechowski, de la família europea de Vox i Giorgia Meloni, de comissari d’Agricultura. Wojciechowski, que ha tingut un perfil baix, va rebre moltes peticions de dimissió dels pagesos, però també del seu propi partit, que l’ha acusat d’haver-se alineat amb el Pacte Verd Europeu.

A començament d’enguany, les manifestacions van agafar força i es van desplaçar a les grans capitals –en el cas de Barcelona, per cert, amb transversalitat i sense que se n’apropiés cap formació. Amb la perspectiva que hi havia eleccions europees al cap de pocs mesos, la por que la crisi es descontrolés i que l’abanderés l’extrema dreta, Von der Leyen va rectificar i va anunciar una revisió a la baixa de les exigències de la PAC: menys exigències ambientals –per exemple, ha renunciat a l’objectiu de reduir a la meitat l’ús de pesticides abans del 2030–, flexibilització del guaret per als cultius i una simplificació de la paperassa.

Quins seran els desafiaments dels cinc anys vinents?

La resposta veloç de la Comissió tal volta va aturar provisionalment les protestes –tot i que ahir mateix encara n’hi havia a Brussel·les, amb motiu de les eleccions–, però la política agrària europea continua tenint problemes de fons que no han estat resolts. Aquest mandat, l’Oficina d’Estatística de la Unió Europea va publicar un informe en què explicava que, entre el 2005 i el 2020, el 37% de les explotacions agràries a la Unió havia desaparegut. Això vol dir que n’hi ha 5,3 milions menys. Molt bona part continuen essent granges familiars, però sistemàticament s’han hagut d’integrar en l’estructura de grans empreses verticals, molt més grans, cosa que els ha deixat a la seva mercè. Quant als preus, la crisi té relació, en bona part, amb el poder creixent de les grans distribuïdores que els decideixen. A l’estat espanyol, per exemple, la llei de la cadena alimentària posa teòricament límits a les grans distribuïdores perquè no puguin comprar el producte per sota del preu de cost, però els pagesos denuncien que no es fa complir.

Un altre dels envits de la Comissió, si vol atendre les reivindicacions dels pagesos, serà una distribució més equitativa dels ajuts de la PAC, que en molts països són acaparats per aquestes mateixes grans empreses que a poc a poc dominen el mercat. A Catalunya, per exemple, Codorniu i Freixenet són les dues que més diners en reben, juntament amb el Grup Actel, la principal unió de cooperatives de les terres de Lleida. La viabilitat econòmica s’haurà de casar també amb la modernització tecnològica i la sostenibilitat. Els anys vinents, la Comissió haurà de navegar el complicat equilibri de fer sostenible la vida al camp sense que això freni la transició ecològica –i l’agricultura causa l’11% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle de la Unió Europea. Per una altra banda, el grau de penetració de l’extrema dreta en les organitzacions camperoles, a més de la ratificació o l’elaboració de nous tractats comercials, també seran partides calentes.

Què en diuen els programes dels partits?

La majoria de programes es comprometen a treballar perquè els ajuts provinents de la PAC es destinin “a explotacions petites, mitjanes i familiars” i es limitin “als grans terratinents” o a “les grans empreses i multinacionals”. També coincideixen, en general, a demanar que els productes agrícoles d’importació hagin de complir les mateixes condicions ambientals que els que s’elaboren aquí. Ho fan Junts, Esquerra –que parla de “clàusules mirall”, Sumar i Podem, i els socialistes es limiten a dir que procuraran que “siguin tan homogènies com sigui possible”. Sobre com fer que el cost de producció no sigui més gran que el benefici, hi ha més diversitat: Junts proposa de fer-ho amb una modificació de la directiva de pràctiques comercials deslleials; Esquerra, Sumar i Podem proposen d’implementar una llei de la cadena alimentària europea que estableixi un preu mínim, i els republicans van més enllà i tot i volen una reforma de l’Organització Comuna dels Mercats que ho supervisi. Els socialistes no ho acaben de concretar i el PP, que no té programa sinó un manifest, tampoc.

Junts proposa la creació d’una marca de qualitat agroalimentària europea i reivindica la denominació d’origen catalana; Esquerra considera que la Comissió hauria de posar fi a les negociacions sobre l’Acord de Lliure Comerç Mercosur; i els socialistes es comprometen a un pla de repoblament i relleu generacional al camp i “reforçar les polítiques d’I+D aplicat a l’agricultura i la ramaderia”.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor