La situació a l’Afganistan es va complicar encara més ahir amb uns quants atemptats a l’aeroport de Kàbul. Mentre bona part del món veu atònita l’ensorrament descontrolat d’un règim que els nord-americans i l‘OTAN van pensar que podia canviar la història, la desfeta és total i mereix diverses reflexions. Una de les quals, a què els catalans som especialment sensibles, sobre aquest tabú absurd de la frontera inamovible.

Vivim en un món on, no a tot arreu encara, però a molts llocs, podem canviar de gènere o religió, una perspectiva increïble no fa pas tant. Jo, que vaig nàixer home i em van educar en el catolicisme, avui podria declarar-me dona i jueva, si ho volguera, i això em seria reconegut i no causaria cap gran maldecap a ningú. Però, què passaria si em volguera declarar dona, jueva i catalana no espanyola? Doncs que la tercera decisió, que és mil vegades més senzilla que no pas les altres dues, causaria un enfrontament enorme. Perquè el tabú de la frontera inamovible és molt profund en la societat internacional, tot i que també com més va més clar és que no s’aguanta dret de cap manera.

Mirem l’Afganistan, per exemple, i resulta que no entendrem res si provem d’explicar això que ha passat mirant només el mapa actual del país i les seues fronteres actuals, les vigents avui dia.

L’Afganistan actual bàsicament és el fruit d’una decisió de Sir Mortimer Durand, un diplomàtic anglès, que va proposar a l’emir afganès Abd al-Rahman Khan el traçat d’una línia a partir de la qual el domini colonial de l’Índia en reconeixia l’existència. L’Afganistan era un estat titella de la corona britànica, que havia hagut de cedir a l’imperi de Sa Majestat una bona part del seu territori. En unes altres circumstàncies, l’haurien unit a una Índia que aleshores anava de Peshawar fins més avall de Rangun. Però, als anglesos, resulta que els interessava tenir un estat tap amb Rússia. I tot plegat va tenir com a resultat, més o menys, les fronteres actuals de l’Afganistan i l’existència de l’estat afganès mateix.

Ara, el preu va ser crear un estat Frankenstein. La línia Durand podria haver passat per un altre lloc i avui ningú no discutiria que l’Afganistan tingués una forma diferent de la que coneixem. Però, en traçar-la per on la van traçar, van partir literalment per la meitat el territori paixtu. Jalalabad era en un estat, i Peshawar, en un altre. Aquesta divisió, i la lleialtat lògica que els paixtus es tenen entre si a banda i banda, és clau per a entendre com és que la frontera de les anomenades àrees tribals és així de porosa i com és que els Estats Units tenen tants maldecaps amb el Paquistan.

Però no s’acaba ací, la cosa. Perquè el vell imperi afganès arribava a Nova Delhi, capital actual de l’Índia, i allí va nàixer, el 1867, el moviment Deobandi, la branca de l’islam sunnita que professen la major part dels paixtus i, per tant, dels talibans. Amb quina finalitat? Amb la de lluitar contra el domini colonial anglès sobre una Índia que no era l’Índia reduïda d’avui, perquè ningú no podia saber que es partiria en els estats actuals.

Mirem-ho, doncs, d’aquesta manera: els talibans representen avui l’evolució d’un moviment islàmic paixtu, nascut amb la intenció d’alliberar una Índia que encara no havia decidit de partir-se en estats religiosos del domini colonial anglès. La cosa, d’aquesta manera, es veu molt diferent que no pas quan es prova d’explicar tot això tan sols mirant el mapa de l’Afganistan actual.

Però, com a bon estat Frankenstein, l’Afganistan actual és, a més, una barreja explosiva. Al nord de Kàbul, els paixtus desapareixen i bona part de la població és usbeca, turcmena o tatgiga, totes tres, ètnies que tenen els seus estats independents propis a tocar de la mateixa frontera. Però que estan obligades a conviure amb uns paixtus que no han reconegut mai la divisió original –l’Afganistan encara no reconeix la línia Durand. Aleshores, la pregunta sorgeix tota sola: no seria més raonable de modificar les fronteres, integrar aquests territoris a Usbèquia, al Tatgiquistan i a Turcmènia, per a, si més no, salvar bona part de l’Afganistan de la tirania dels talibans i deixar els paixtus que decidisquen si volen viure junts o romandre separats per una línia artificial? No seria més raonable tot això que no pas aquest desastre que vivim?

Han passat molts anys d’ençà que un diplomàtic anglès va decidir que l’Afganistan era allò i el Paquistan açò i l’Índia allò altre. En base només al seu interès i sense pensar en cap moment què volien ser els ciutadans encabits a la força al nou estat. Sense tenir en compte per a res ni l’islam Deobandi, ni els paixtus, ni els usbecs, ni els tatgics. Sense demanar-se com era que allò nascut a la vora de Nova Delhi, que acabaria essent la capital de l’Índia hindú, s’escampava més enllà de les fronteres que ell havia dibuixat capriciosament sobre un mapa. Sense preveure que aquest enorme despropòsit seria la causa d’un conflicte mundial enorme que redibuixa el món sencer. Sense adonar-se que una frontera, qualsevol frontera, només és temps posat sobre un espai.

Ja és hora, per tant, que la societat internacional reaccione, abandone els tabús que tanta violència creen i comence a estructurar una metodologia que permeta modificar qualsevol frontera de manera civilitzada i d’acord amb el desig democràtic de la població. O això que veiem a l’Afganistan serà el pa de cada dia.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.