A Catalunya l’inici del curs polític coincideix amb la celebració del nostre dia nacional, l’Onze de setembre. En aquest dia el país commemora la capitulació de Barcelona el 1714 durant la guerra de successió, una derrota que per Catalunya va significar la pèrdua de les institucions de govern propi, la supressió del dret català o la repressió de la llengua autòctona.

Fa 10 o 15 anys, els que aquell dia reclamàvem pels carrers de Barcelona la independència del nostre país, érem molt pocs i estàvem dividits. Avui però som centenars de milers i anem a la una. I és que efectivament les manifestacions a favor de la independència, especialment des del 2012, han estat massives, fins al punt de convocar el 20% de la població total del país i convertir-se en les mobilitzacions cíviques més multitudinàries que Europa ha vist recentment.

Catalunya viu una remarcable revolta democràtica i ara aquesta revolta que va néixer al carrer, a la societat civil, i que hi continua ben present, ha trobat en la majoria del Parlament de Catalunya i en el seu Govern els aliats necessaris per culminar-la. Des de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el setembre passat, i per primera vegada a la història, la cambra catalana disposa d’una majoria de diputats compromesos amb la independència del seu país i, fruit d’aquesta majoria democràtica, d’un govern que està fent les accions necessàries per fer del nostre país un estat independent, amb el preceptiu aval democràtic de la ciutadania. Durant el curs polític que ara estrenem, la revolta democràtica catalana ha d’arribar al seu moment culminant.

Es tracta d’una revolta legítima i legal. És legítima perquè tota nació té dret a decidir lliurement el seu futur, i Catalunya entra perfectament dins de la definició de nació. És legítima també perquè, abans que l’independentisme cívic i polític agafés l’embranzida que té ara i esdevingués majoritari al parlament i al carrer, Catalunya ha intentat moltes vegades, i de molt diverses maneres, trobar un encaix satisfactori dins de l’estat espanyol, és a dir, ser reconeguda i respectada com a nació que voluntàriament participa del projecte conjunt espanyol. Però tots els esforços han estat en va i han topat a Madrid, majoritàriament, amb una visió homogènia i centralista refractària de la diversitat nacional, cultural i lingüística realment existent a l’estat. I quan constates una vegada i una altra que el reconeixement de la realitat nacional catalana, i la seva articulació institucional adequada i justa, és impossible, el més raonable després d’haver rebut tants cops de porta (encara més en el marc de la UE i en un context econòmic cada cop més internacionalitzat) és emprendre per la via de la democràcia un camí propi per fer un estat viable, pròsper i just, al servei de la seva gent i d’una governança europea i mundial més justa. I en això estem. Crec que això es pot entendre especialment bé als EUA, amb una Declaració d’independència que afirma el dret d’independitzar-se, especialment quan s’han acumulat raons objectives que ho justifiquen (com és el nostre cas).

La situació actual de desgovern a Espanya, que provoca vergonya aliena (després de dues eleccions en 6 mesos els principals partits espanyols no han estat capaços de formar un govern, i tot apunta que anem a unes terceres eleccions), demostra un cop més la nula voluntat d’encarar per la via política les aspiracions catalanes. La investidura fracassada de Rajoy es basava en un pacte entre els partits PP i Ciudadanos que no només no oferien cap sortida política a les demandes catalanes (com seria autoritzar un referèndum d’independencia, com va fer Londres amb Escòcia), sinó que contenien acords destinats a liquidar el model lingüístic que fa 30 anys que s’aplica a les escoles catalanes amb èxit. A l’altra banda de l’espectre polític tampoc hi ha la voluntat ni la valentia necessàries per deixar votar als catalans sobre el seu futur. Els socialistes s’hi neguen en rodó, i la nova esquerra que representa Podemos té un discurs ambigu i dilatador sobre la qüestió. Aleshores, per sentir-nos ciutadans d’un país amb institucions obertes i eficients que estan al servei de la gent i de les seves necessitats reals, la sortida és la independència. El demés són situacions inviables.

El procés català d’independencia és doncs perfectament legítim, però vull subratllar que també és legal. Perquè es basa en el dret a l’autodeterminació, principi reconegut en diversos tractats internacionals, i en la prevalença del principi democràtic, que és el que relliga legitimitat i legalitat.

La tria, ben aviat i a través dels mecanismes de la democràcia, serà entre l’status quo dins de la monarquia espanyola o un futur millor en una República catalana. Estem convençuts que la comunitat internacional no dubtarà a acollir un estat nascut a les urnes.

Jordi Solé i Ferrando
Secretari d’Afers Exteriors i de la UE del Govern de Catalunya

(Aquest article va aparèixer primer a l’EA WorldView, una publicació digital de notícies i anàlisi sobre la situació mundial)10

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.