26.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 27.01.2023 - 07:34
Això que ara explicaré va passar el 2005. El president Pasqual Maragall, que va ser un dels primers polítics del país a interessar-se per internet, va decidir que volia obrir un bloc i em va demanar de presentar-lo amb ell, petició que vaig acceptar, molt content. Per això el dia de la presentació vam quedar una bona estona abans a palau, per parlar, ell, jo i Marta Continente, un dels cervells més brillants de l’administració catalana, que en aquell moment –si no vaig equivocat– s’encarregava precisament de la incipient digitalització de la Generalitat i, amb molta gent que també feia molta feina, de la reforma dels feixucs procediments burocràtics.
La conversa va començar per la xarxa –i espere poder contar algun dia una anècdota sucosa sobre això–, però, com era d’esperar, va derivar cap a la política. I en un moment determinat el president es va quedar mirant el seu despatx i va fer un gest amb les mans com provant d’agafar les parets i acostar-les. Aleshores va callar un instant llarg i va eixir del silenci dient una frase que em vaig apuntar en el meu bloc de notes perquè em va impressionar molt. Va dir: “Quan estàs aquí [volia dir al Palau de la Generalitat] hi ha com una cosa que s’apodera de tu per dins, com una responsabilitat històrica.”
Pasqual Maragall és un gran coneixedor dels Estats Units, de manera que la conversa va derivar cap a un tema que allí és molt habitual, però que ací encara causa sorpresa quan l’exposes: la diferència, i la relació, entre la presidència i el president. El president és una persona de carn i ossos i per tant pot funcionar millor o pitjor per al càrrec, segons la seua capacitat. Però la presidència, com a institució que simbolitza la continuïtat històrica d’un país, és una cosa que transcendeix qui l’ocupa en cada moment, i que per això mateix reclama un respecte a la història, a tots els qui l’han ocupada en el curs dels segles. I exigeix també una preservació de la seua dignitat amb vista al futur.
L’escena la vaig recordar, amb preocupació, ahir, quan vaig veure la declaració institucional del president Pere Aragonès, en aquell mateix palau, en què aquest cedia a les condicions del PSC pel pressupost i afirmava assumir la contradicció d’haver votat a favor del quart cinturó, fins i tot malgrat que els socialistes no acceptassen de transaccionar cap demanda seua en el debat parlamentari fet sobre la qüestió. He dit “les condicions del PSC”, però potser havia d’haver dit “el xantatge del PSC” i no sé si encara faria curt.
Els socialistes, catalans i espanyols –si és que encara es pot establir cap diferència–, es dediquen a allò que en l’argot polític s’anomena “rostir com un pollastre” Esquerra Republicana, a força de temptejar quin nivell d’humiliació podrà resistir el partit de Junqueras i quines coses inconcebibles no aconseguiran de fer-los fer. Ells deuen saber, en tot cas, fins on estan disposats a arribar; és cosa seva i jo no m’hi ficaré. Però el president és el president i crec que no és polit ni adequat d’arrossegar-lo per aquest pendent. Ho dic amb el màxim respecte: seria desitjable que abans de fer segons què s’ho miràs des d’aquesta perspectiva única que atorga, precisament, ser la persona que en aquest temps concret de la història porta en la seua pell la institució de la presidència.
PS1. Escàndol majúscul el que ha passat a TV3, d’on s’ha fet fora Manel Vidal del programa ‘Zona Franca’ per un gag humorístic sobre el PSC. La meua solidaritat amb ell i amb el programa i la meua oposició a qualsevol censura política i de cap classe.
PS2. Fa dies que volia comentar que em sent incòmode amb determinades expressions malsonants d’alguns dels comentaris que els subscriptors fan a aquest article editorial. En general, estic molt content i orgullós de la conversa que s’hi estableix cada dia, però no puc negar el meu neguit per algunes expressions que m’agradaria que no es proferissen.
A VilaWeb som defensors de la llibertat d’expressió i, per tant, tenim i tindrem una màniga molt ampla sobre això –especialment quan les invectives són contra el diari o contra mi. Però això no vol dir que no tinga opinió i m’agradaria demanar elegància a tots els subscriptors en els seus comentaris. Les crítiques es poden fer duríssimes i alhora elegants, això no és contradictori. En canvi, estic convençut que l’ús d’adjectius malsonants o l’aprofitament de les característiques físiques per atacar persones concretes, siga qui siga, denigren el sentit del debat públic i embruten la nostra societat, tota.
Aquests darrers dies també hi ha hagut gent que m’ha demanat de respondre a alguns d’aquests comentaris. No ho faré. Jo tinc el meu espai per a expressar-me i respecte els espais dels altres, per més que m’opose a allò que diuen.
És molt lamentable, quan la persona no sap què representa el seu càrrec. L’altre dia, Xavier Diez s’hi referia a bona part dels polítics catalans actius,amb l’expressió “simple incompetència”.