Ahir vàrem viure un dia històric. La mobilització feminista que va omplir els carrers del nostre país va demostrar l’enorme poder polític de les dones, però també la capacitat de reivindicació que té el moviment per la igualtat. Va ser una demostració de força com no s’havia vist mai, que cal considerar un èxit sense precedents.

A Barcelona i a València, molt especialment, però també en moltíssimes ciutats i viles, l’exigència de la igualtat entre homes i dones i la condemna del masclisme va prendre cos rotundament. Fins i tot a Andorra, on l’avortament encara és il·legal, es va viure una jornada molt especial, amb la presentació d’Acció Feminista i una concentració reclamant-ne la despenalització. La situació peculiar de la societat andorrana requereix molta més atenció i solidaritat de la resta del país, que també hauria d’alçar la veu en defensa dels seus drets.

Crec que la mobilització d’ahir va tombar un mite massa estès, que posava èmfasi en el gran avanç que s’ha fet, però alhora feia d’aquest avanç innegable una barrera per a continuar fent passos endavant. És cert que les nostres filles habiten un món que no és gens comparable amb el que van habitar les nostres àvies. Però això no justifica les desigualtats. I encara menys pot servir d’atenuant de res.

La vaga d’ahir va posar sobre la taula reivindicacions que són lògiques i que no haurien ni tan sols de ser discutides, independentment del sexe o la ideologia de cadascú. Que la feina d’una dona val igual que la d’un home i que ha de ser pagada de la mateixa manera. Que no hi ha cap raó per a blocar el progrés professional d’una dona, prenga les decisions familiars que prenga. Que la feina domèstica ha de ser reconeguda, sobretot en el pagament de les pensions. Que les dones no poden continuar vivint amb por per l’assetjament sexual. Que ningú no té el dret de qüestionar cap opció sexual…

Durant el segle XX i en aquests anys del XXI, les ideologies dites ‘de mirada’, com ara l’ecologisme, el pacifisme, però sobretot el feminisme, han estat els motors més grans del canvi humà. Han posat sobre la taula la diversitat, considerada com un valor pel qual cal combatre i com un dret al qual no es pot renunciar, han trencat la barrera sovint hipòcrita entre ideologia i comportament personal i han capgirat de dalt a baix la vida de milions i milions de persones, fent-les més lliures, apoderant-les, empenyent-les a l’acció. I tanmateix no n’hi ha prou: en tot això que s’ha aconseguit fins ara no es poden permetre passos enrere i encara hi ha un camí llarg a recórrer, fins a arribar a la normalitat completa, a l’equitat indiscutida. Pense que és això que tanta i tanta gent, tantes i tantes dones sobretot, van voler deixar clar ahir.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]