Havia de petar, perquè és una qüestió que crema. I si reprimeixes gaire els instints, al final troben una vàlvula de sortida, ja sigui entrant en un McDonald’s amb un kalàixnikov a la mà o esbravant-te en públic. Fins i tot, malgrat aquest acord tàcit imposat des d’abans del Manifest Koiné de no fer-ne arma electoral (i que com de costum només segueix un dels bàndols), entrant en campanya. En aquest cas, de la mà (valenta) de Barcelona és Capital.

Hi ha preocupació. Hi ha un nombre creixent de gent amoïnada pel que percep, perquè, a pesar del que diuen les xifres, detecten que la llengua es va fent cada dia més invisible. La legislació en contra, l’allau turística, la globalització, la immigració massiva… Hi ha qui de seguida es precipita cap al catastrofisme i qui mira de trobar-hi explicacions. Però és constatable que el brogit va pujant de to. D’aquí a un mes i mig la Direcció General de Política Lingüística ha de publicar les esperades dades de la nova EULP, i el debat encara s’intensificarà.

Agafem una escena entre mil. Dissabte passat, a Barcelona. L’ajuntament de la ciutat organitza la Nit dels Museus. Una persona que s’ha apuntat a tres visites (les termes romanes del carrer de Regomir, la muralla romana de la Via Laietana i el mercat de Sant Antoni) explica a posteriori la sorpresa: totes tres visites comencen en català però, tan aviat com un dels inscrits demana el canvi, continuen en castellà fins al final. El visitant en qüestió en marxa dolgut i frustrat: ‘Vint-i-quatre persones [el nombre màxim d’inscrits era 25] canviàvem de llengua, renunciàvem a qui som, per educació, per no molestar, per cortesia.’

No cal seguir els comentaris per saber que és una situació freqüent; molts us hi heu trobat. I justament per això és una bona avinentesa per analitzar per què el debat es va fent més anguniós. Hem arribat on hem arribat, que és una situació que ens entristeix o ens fa emprenyar (no a tothom, és clar: el debat públic també fa visibles aquells a qui la qüestió els deixa freds o fins i tot troben fantàstic que ‘tots siguem bilingües’) i bé hi hem de fer alguna cosa. Qui, per això? Ara mateix hi ha dos corrents d’opinió: els qui troben que és responsabilitat de l’administració i els qui creuen que és el ciutadà qui hi ha de posar el coll. Qui considera que les instàncies governamentals han de defensar la llengua igual com basteixen hospitals o mantenen el clavegueram i qui afirma que si no defenses tu mateix allò que estimes no esperis que t’ho defensi ningú. Dit d’una altra manera: el poder polític ha de ser més fort a l’hora de legislar (i sobretot a l’hora de fer complir la llei) o són els catalanoparlants, d’origen o d’adopció, els qui han de ser més decidits en la defensa de la llengua? Traslladem-ho al cas de la Nit dels Museus: l’Ajuntament de Barcelona ha de comptar amb un protocol per a aquests casos i fer-lo complir estrictament (l’autor del fil diu que els guies no n’havien rebut instruccions, la qual cosa seria greu: un ens públic no pot deixar en mans d’un empleat una decisió que no li correspon), o bé entre els visitants havia de sortir un heroi que assumís el paper sempre desagradable de reclamar allò que hauria de ser natural?

Pel que fa als protocols, no tot és can pixa. De vegades n’hi ha. En una visita de fa anys a l’edifici de Can Serra, davant una situació idèntica, la guia (pagada en aquest cas per la diputació) va respondre a la parella castellanoreclamant que hi accediria en cas que ningú no hi tingués res en contra. És aquell moment tan tens, aquells escassos segons que tens per decidir si arriscar-te a encendre l’esca del conflicte, i per tant arrogar-te per a tota la visita el paper de l’aiatol·là intolerant (i les consegüents males mirades), o acotes el cap i t’empasses la ràbia, la secular humiliació que tantes vegades has promès, en l’escalf de l’espai íntim, que no tornaries a passar. Com que el conflicte no agrada a ningú, i cada cultura té els trets que té, el resultat és que d’herois no en surten gaires (aquell dia de Can Serra, sí, per sort, i gràcies a això vam poder comprovar que el guia efectivament complia el protocol i, encara més important, que la parella de querulants, en comptes d’esperar-se al torn en castellà, van fer igualment la visita amb el grup. Us deixo que en tragueu vosaltres mateixos les conclusions).

A diferència de la diputació, ara com ara no sembla que puguem comptar gaire amb el compromís de la capital del país (sempre que no hi hagi relleu al consistori). Casos com aquest, de fa tot just dos dies, certament no fan augmentar la confiança en la tesi dels partidaris de collar el poder públic, estrangulat amb molta més eficàcia (i conseqüències jurídiques i penals) pel govern espanyol i les directives europees.

Una certesa, tanmateix, sí que s’erigeix nítidament per damunt dels parers divergents: que mentre no tinguem lleis de debò, de les que compten amb mecanismes per obligar a respectar-les, anirem pel pedregar. Amb una llengua cada cop més prescindible. La qual cosa, al meu entendre, reforça precisament la segona tesi. Perquè si ens limiten a esperar que el govern estigui en condicions de fer el que fan tots els governs, és a dir, a tenir república, és probable que aleshores ja siguem molt, massa, perillosament a prop del model irlandès.

Sóc partidari de la responsabilitat individual. Per això trobo que no solament no hem d’esperar que ens tregui les castanyes del foc algú que ni tan sols sabem si mai ho podrà fer sinó que cal fer passes endavant. Deixar de jugar sempre a la defensiva. No esperar l’ocasió propícia per fer l’heroi, sinó reclamar el que et pertoca des del primer moment. Exigir que l’activitat lúdica, la visita turística, l’atenció hotelera, es faci per defecte en la llengua del país (sempre s’és a temps d’afegir-n’hi, subsidiàriament, una d’internacional, com l’anglès, el francès o l’espanyol). Fer com els que en saben: ‘Perdoni, és que jo el castellà no l’entenc, no ho podria fer/dir en català?’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb