El perfeccionisme i aquesta crítica que en fa Puigdemont

  • Trobar el camí recte entre l’estètica i el fonament, entre l’avanç concret que pot solidificar la posició i el retrocés que dissol tot allò que s’ha guanyat amb el Primer d’Octubre no serà fàcil enmig de la pressió negociadora de Madrid

Vicent Partal
01.10.2023 - 21:40
Actualització: 01.10.2023 - 21:59
VilaWeb

Winston Churchill era un home obsedit pel perfeccionisme. En els seus fabulosos llibres sobre la Segona Guerra Mundial, aquest tema hi surt recurrentment. Ell no hi creia, pensava que l’obsessió per la perfecció feia mal en el dia a dia, una teoria que va consagrar públicament amb aquella frase famosa que fa: “La màxima que diu que res no preval excepte la perfecció l’hauríem d’escriure lletrejant la paraula ‘pa-rà-li-si’…

En relació amb això, ahir el president Puigdemont em va sorprendre molt quan va parlar justament del perfeccionisme, durant el seu discurs en l’acte de commemoració del Primer d’Octubre. I en féu una crítica oberta.

És evident que ahir no tenia un paper fàcil. Ara mateix porta dos barrets al cap, el del Consell de la República i el de Junts, cosa que sembla poc compatible. I barrejar-los com esperava molta gent –fent servir aquest acte per intervenir en el debat sobre la investidura a Madrid– hauria estat simplement suïcida.

Potser per això va optar, em sembla a mi, per fer un discurs inusualment personal, gairebé íntim, molt allunyat de l’expectació periodística del moment i fins i tot un pèl crispat, diria –cansat, si més no. Va advertir contra la divisió interna, com ja ha fet moltes vegades, però també va reclamar que el moviment independentista no s’obsedesca amb un “perfeccionisme que mai no assolirem“.

Aquests deu anys ho hem viscut de ben a prop, això. Tots. Un dels entrebancs fonamentals per a fer efectiva la independència és que tothom la vol perfecta, immaculada i a la seua manera. I això la fa pràcticament impossible. Perquè no pot haver-hi una república catalana que siga alhora liberal i comunista, feminista, catòlica i preservadora de les tradicions, pro-Xina, pro-Rússia, pro-Regne Unit, pro-OTAN i pro-Europa, bilingüe i descatalanitzada, essencialista, garant de les classes populars i globalitzadora, tot al mateix temps.

Però cal dir que és un vell vici del país, també, aquest. Un tret definitori. I això no s’esborra fàcilment. Unamuno, aquella bèstia basca però profundament espanyola, fa dècades que va explicar que als “llevantins” ens perd l’estètica. Com que Franco va intentar, sense èxit, substituir “valencià” per “llevantí” encara avui hi ha gent que es pensa que la cosa anava adreçada a nosaltres, els del sud. Però no. Ve d’una carta a Joan Maragall, i Unamuno es refereix al vell Principat, que deixa passar les oportunitats l’una rere l’altre recaragolant-se en l’estètica.

És cert. Seria bo que fóssem més pràctics i anàssem més de cara a barraca, com un païset normal i corrent més. Però resulta que som com som. I passa, a més, que a voltes ho aconseguim, això de ser perfectes. I ens canvia la vida. O el Primer d’Octubre, precisament, no va ser una obra mestra del perfeccionisme?

Veient l’acte d’ahir, en què les crítiques volaven com espases i la tolerància a l’altre semblava esvair-se, tinc molts dubtes. Aquests sis anys de resistència duríssima contra la repressió espanyola no són de franc i han fet créixer molt, em fa l’efecte, el purisme. Especialment, un purisme mal entès que s’aplica amb entusiasme solament a la baralla de galls, sense mirar preu ni hora. A mi això em preocupa molt relativament, car he après en uns altres processos semblants que al final, quan guanyes, totes les posicions, per més incompatibles que semblen en plena baralla, acaben tenint un sentit en una espècie de disseny general que ha portat a la victòria. I així es conta des del futur. Però constate amb preocupació que som en un moment complicadíssim d’aquest punt de vista, segurament el més difícil de tots els que hem viscut. I no m’agradaria que ningú interpretàs la crítica al perfeccionisme com un prec perquè baixe la pressió. El caramel de la investidura de Pedro Sánchez i els canvis efectius que representa fan que es moga gairebé tothom, i en aquest ambient perdre la perspectiva és un perill real. Per a tothom. I això reclama, per tant, que tothom estiga amatent.

Vénen setmanes, doncs, que seran molt complicades. La pressió per a arribar a un pacte que torne a dur Sánchez a la Moncloa serà sensacional, una cosa mai vista. I les compensacions que pot arribar a posar sobre la taula el tafur del Mississipí poden arribar a fer ballar el cap. De manera que trobar allà al mig el camí recte entre l’estètica i el fonament, entre l’avanç concret que pot solidificar la posició i el retrocés que dissol tot allò que s’ha guanyat amb el Primer d’Octubre no serà, no és fàcil. Menys encara sota la pressió del temps.

Però al capdavall això és fer política, no? Intentar d’arribar a la perfecció per al moviment independentista sense restar alhora paralitzats no és igual que provar de paralitzar el moviment independentista per no haver d’intentar la perfecció, que és allò que teníem fins ara. Però s’hi assembla molt. I, per tant, caldran dades consistents i explicacions honrades que, enmig d’una negociació que es vol secreta, són difícils de donar. O aguantar la pressió.

Si ho voleu, i en qualsevol cas, com a consell sempre podem tornar a Churchill. Perquè també va ser ell qui va dir que la millor manera d’aconseguir la felicitat és passar-se la vida provant d’aconseguir aquesta perfecció que saps que no assoliràs mai.

Traduït: el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència no es poden dissoldre en la política espanyola i els seus interessos del moment –ningú no té el dret de fer això. El referèndum del Primer d’Octubre, per tant, no es pot vendre ni bescanviar i el seu mandat no expira ni expirarà mai, ni pot ser substituït per res.

Si això es té clar i es practica, explorar de quina manera, després de sis anys, Espanya siga obligada a canviar i mirar si es pot traure algun profit sensat del seu atzucac sembla que hauria de ser possible. Sempre, però, que els exploradors hi vagen amb els ulls ben oberts, les butxaques resguardades i la convicció clara que amb aquesta gent de ponent sempre val més un passi-ho bé prudent, si arriba el cas. A la llevantina

 

PS1. Ahir els Mossos van retenir al carrer l’editora d’aquest diari, Assumpció Maresma, malgrat haver-se identificat clarament com a periodista. Evidentment, per a nosaltres és un fet gravíssim, però vull remarcar que forma part d’un comportament fanfarró i provocador, que ha augmentat aquests darrers anys i que va buidant l’ànima de la policia de Catalunya.

PS2. Aquest cap de setmana Eslovàquia ha votat en unes eleccions transcendentals per a tots els europeus. Matúš Kostolný, redactor en cap del nostre diari amic Denník N, n’ha escrit aquesta anàlisi que compartim avui amb els lectors de VilaWeb, traduïda al català.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor