El museu imaginari de Josep Pla

  • Teresa Amat acaba de publicar 'El plaer de l'art. Josep Pla i els artistes' (Ed. Sidillà), un recorregut per les pàgines dedicades per l'escriptor a l'art i els artistes

VilaWeb
Albert Puig Palau, Josep Pla i Domènec Carles. Platja de Fornells, 1944 (fotografia: Autor desconegut Fundació Josep Pla, col·lecció Josep Vergés).
Joan Safont Plumed
04.07.2024 - 21:40
Actualització: 05.07.2024 - 09:40

“La pintura? Sí. Però el que m’interessa més és la figura de l’artista com és, com viu, què pensa. Em dóna notícia de la seva obra. Per això he escrit papers no pas sobre pintura, sinó més aviat sobre pintors: Manolo Hugué, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir Joaquim Torres Garcia, Josep Maria Sert, etc.” Com tantes vegades va fer, Josep Pla s’amagava rere la màscara en conversa amb Josep Valls, l’ex-seminarista i gerent del Motel Empordà que li servia d’espàrring dialèctic els darrers anys de la seva vida, i a qui va fer niar el cuc d’escriure. Així doncs, les pàgines sobre els seus Homenots artistes van ser un resultat del seu combat contra l’oblit amb què es va proposar de deixar testimoni del món i els grans personatges d’abans del Desastre Nacional. De la seva joventut, en ple règim noucentista, fins a la mort, l’any 1981, Josep Pla va tractar de prop pintors, escultors i arquitectes. I en va escriure a bastament.

Els artistes, material literari

El primer artista que va conèixer, segons que ens va deixar escrit al Retrat de passaport que li va dedicar, va ser Joan B. Coromina, gran amic de joventut, a qui va destinar manta pàgina al Quadern gris. “Era de la Bisbal i dirigia l’Escola d’Arts i Oficis de Palafrugell. Feia molts anys que en la meva població natal no n’hi havia hagut cap, i si algun n’hi hagué passà completament desapercebut. És molt possible que aquest fos l’origen de l’efecte que Coromina produí a Palafrugell. Hi arribà a tenir una popularitat extraordinària i tothom l’estimà moltíssim.” Plegats, Pla i Coromina, col·laborador de l’arquitecte Rafael Masó, reteren admiració a Francesc Gimeno, quan el pintor paisatgista exposà a Begur les seves pintures de la vila empordanesa. Impressionat, Pla el convertí en protagonista d’un dels primers articles periodístics signats. A l’Ateneu Barcelonès Pla freqüenta Feliu Elias, Enric Casanovas, Manuel Humbert o Ricard Canals, però és quan fa l’entrada per la porta gran del periodisme, en tant que corresponsal a París de La Publicidad de Barcelona, que es relaciona amb la colònia d’artistes catalans a la capital mundial de l’art, com Joaquim Sunyer, Pere Ynglada, Enric Cristòfor Ricart, Domènec Carles i Josep Mompou, a més de veure de prop la irrupció de Joan Miró i la figura totèmica de Picasso. Molts van ser subscriptors de la seva Vida de Manolo. Té algun paper en l’exposició d’art català a París i viatja amb la comitiva expositiva a Lisboa. A Madrid va visitar el Prado amb Elias, Joan Sacs en les seves crítiques d’art. Va recórrer Itàlia acompanyat del pintor Lluís Llimona i l’arquitecte Joan Francesc Ràfols –i amb Le Vite de Vasari sota el braç–, i va escriure monografies i pròlegs sobre Casanovas, Ricart o Carles, a més de la biografia de Joaquim Mir o de Josep Llimona. Va conviure amb Manolo a Prats de Molló i va ser testimoni de la mort de Rusiñol a Aranjuez. Alguns altres, com Sert, Aristides Maillol, Joaquim Sunyer, Alfred Siquella i Antoni Gaudí, aparegueren a la primera sèrie d’Homenots, completada anys a venir amb Isidre Nonell, Francesc d’Assís Galí, Xavier Nogués, Elias i Josep Llorenç Artigas, a més dels retrats de passaport de Lluís Bagaria, Canals, Ynglada, Lluís Mercadé, Miró, Humbert, Pere Pruna, Pau Gargallo i Rafael Benet, per exemple. Un dels seus grans amics i confidents va ser el pintor Josep Martinell i l’any de la seva mort es va publicar Obres de Museu, fet a quatre mans amb l’altre gran empordanès, Salvador Dalí.

Joan Baptista Coromina, Tomàs Gallart i Josep Pla. Palafrugell, 1917 (fotografia: L. Casanovas. Fundació Josep Pla, col·lecció Carme Miquel Girbal).

Però, i si a banda d’espigolar la vida dels artistes que va conèixer, Pla hagués tingut unes idees artístiques pròpies? Aquest és el propòsit d’El plaer de l’art. Josep Pla i els artistes, de Teresa Amat, publicat per Edicions Sidillà. L’escriptora i filòloga de Martorell, patrona de la Fundació Francesc Pujols –un dels personatges que va menar les idees del jove Pla–, s’encarrega de recollir i seleccionar els texts de l’escriptor sobre art i artistes, especialment catalans, de Damià Campeny, Joaquim Vayreda i Martí Alsina fins a Sisquella i Dalí. Tot amb tot, el volum comença amb la voluntat de traçar algunes idees generals sobre el que eren per a Pla els estils artístics moderns. “Pla no és un crític d’art; de l’art n’extreu el goig que li proporcionen les obres dels artistes que admira. Per això els textos que els dedica són l’expressió dels seus gustos, amarats de vitalisme i sensualitat –ja ho he dit–, però també impregnats d’una penetració, no només intuïtiva sinó sàvia, a vegades crítica, que desemboca en el seu sentit profund de l’estètica; no és només un intuïtiu o un diletant, sinó que veiem que ha estudiat els artistes l’obra dels quals l’ha fascinat o li ha interessat més o menys. Pla va escriure molt, però també va llegir molt i va veure i viure molt per poder-ho fer amb la mestria que li coneixem. Té un gran coneixement dels corrents artístics del seu temps i de tots els anteriors”, assegura Amat. “No, Pla no és un crític professional, però la seva perspicàcia podia afinar un criteri amb una lucidesa que a alguns teòrics els costa molt de bastir amb elucubracions sovint abstruses amb aparença de rigor intel·lectual. A vegades pot ser afuadament i desmesuradament crític, però no és mai implacable ni molt menys pedant.” De fet, Xavier Pla, al seu seminal Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària, ja havia escrit: “Josep Pla no és evidentment un teòric de l’art, i és cert que la terminologia que utilitza no és pas, parlant amb rigor, la que l’estètica o la poètica utilitzen avui dia. Tot i això, seria absurd creure que Pla només és un creador farcit d’intuïcions purament subjectives o arbitràries.”

El gust personal d’un realista

I quin era el gust particular de Pla? S’ha dit i repetit que el realisme, entès de manera subjectiva, paral·lel al seu estil literari. Però Amat deixa la porta oberta per a veure què volem dir quan parlem de realisme. Perquè, per a Pla realisme no volia dir simplement art figuratiu –com destaca l’autora, en la pintura de Pere Pruna hi trobava massa literatura i la considerava decorativa, antirealista i italianitzant. Per a l’escriptor, calia ser pictòricament realista, perquè “l’art com a joc us fa caure del cantó de la literatura, de la il·lusió visual de la poca-solta”. És evident que Pla va ser un conservador, fins i tot radicalment conservador en allò que calia mantenir tot el que ha fet de positiu l’espècie humana, però no va ser mai reaccionari. I així cal entendre les seves preferències per Gimeno, Mir o Nonell, posem per cas, I que arrufés el nas davant les avantguardes. El llibre, fet de cites i retalls planians, triats i remenats per Teresa Amat per poder exemplificar l’ideari artístic planià, permet de fer-se la idea de les preferències de l’escriptor.

I tot plegat lliga amb l’article que publicava al Punt Avui l’historiador de l’art Albert Velasco, sobre un misteri per descobrir: què se n’ha fet de “les obres d’art que Josep Pla va poder adquirir o rebre com a regals dels artistes amb qui va compartir taula, whiskys i tertúlies als antres de Barcelona i París?” D’una hipotètica col·lecció artística de Pla, que sembla plausible que conformés l’hereu del mas on ho guardava tot –com hem pogut veure llegint la monumental biografia Un cor furtiu–, no n’ha quedat cap testimoni. Aquest buit insondable s’ha omplert amb unes quantes exposicions, com la que s’organitzà l’Any Pla dirigida per Joan-Francesc Ainaud, Vicenç Altaió i Ricard Mas, titulada “Josep Pla i els homenots artistes”, o les que ha dirigit Mariona Seguranyes, és a dir, “Josep Pla i els pintors. La construcció del paisatge empordanès” o “Josep Pla i els artistes, una mirada literària 1913-1925”, totes dues a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, que també n’ha acollides de monogràfiques, com la dedicada al seu company Coromina, “El primer artista que vaig conèixer”, sota la direcció de Jordi Falgàs, director de la Fundació Rafael Masó. Ara, aquest llibre sense il·lustracions –i l’ajuda inestimable dels cercadors d’internet– permet de fer realitat una mena de museu imaginari de Josep Pla. Tot plegat, seguint la idea genial esbossada per qui va ser escriptor, aventurer, lluitador antifeixista, resistent antinazi i al capdavall, com a colofó dels seus dies de glòria, ministre de Cultura del general Charles de Gaulle, André Malraux. Un home, l’autor de L’Espoir, que viuria horroritzat l’esdevenidor polític del seu país. Però, això com sabeu, ja és una altra història.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor