Llorens Artigas: tants caps, tants barrets

  • La publicació de 'Facècies de Llorens Artigas', de Mariette Llorens Gardy, és un bon motiu per a reinvindicar el ceramista i col·laborador de Joan Miró

VilaWeb
Joan Safont Plumed
27.11.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“El seu nom ha ultrapassat les fronteres del país i és conegut entre les persones cultivades de vastes i llunyanes terres. Dintre del món de l’art, és un català universal d’un universalisme concentrat sobretot en l’àrea de la civilització occidental. Ha arribat a aquesta situació sense haver fet la més lleu concessió a l’exhibicionisme, al pintoresquisme, a la propaganda o a la política”, deia l’escriptor Josep Pla de l’homenot que va dedicar al ceramista Josep Llorens i Artigas, a la quarta sèrie dels Homenots, publicada al volum 29 de l’obra completa publicada per Destino, al costat de personalitats com ara Joan Fuster, Salvador Espriu i Salvador Dalí. “Si Llorens Artigas no té cap desgràcia (avui imprevisible), farà encara moltes més coses. En el moment d’escriure aquestes ratlles, té vuitanta anys. En el món que vivim, la vellesa ha reculat considerablement. En la seva existència, hi ha un element que l’ha incitat sempre a viure: la seva vida ha estat un procés ascendent; en els moments actuals, aquesta ascensió té una projecció vastíssima”, escrivia l’any 1971. Ara, quaranta-dos anys després de la seva mort, sembla que la projecció d’aquest artista català d’abast internacional ha romàs potser una mica borrosa.

Per això, és motiu de celebració la publicació de Facècies d’en Llorens Artigas (Pagès Editors), un llibre divertit i singular en què la filla del ceramista, Mariette Llorens Gardy, fa un recorregut entranyable per la vida del seu pare, “en Papitu”, a partir de cinquanta-cinc fotografies en què el seu pare surt amb alguna cosa al cap: un barret, una gorra, una barretina o l’objecte més inversemblant, com ara uns enormes estalvis de vímet que semblen la corona d’un sant d’Olot. Les fotografies, poca broma, són majoritàriament de Francesc Català-Roca, de qui se’n celebra el centenari del naixement, i de Sabine Weiss, la fotògrafa francesa d’origen suís l’obra de la qual es va poder veure a la Biennal Miserachs de Palafrugell d’enguany. A l’exposició, entre una sèrie del bo i millor de la intel·lectualitat i el món artístic francès, tan sols hi havia dos catalans: Joan Miró i Llorens Artigas. Dos grans amics, per una altra banda.

Artigas construint el forn del carrer Jules Verne (fotografia: Sabine Weiss).

El somni de París

Nascut el dia de Corpus del 1892 al carrer de Sant Rafael, al Raval, va començar a treballar de meritori en una empresa de pellisseria, Casa Viuda e Hijos de Filiberto Hilla, compaginant-ho amb les lliçons de dibuix de Francesc d’Assís Galí. Pintor, dibuixant i crític d’art, professor de dibuix de l’escola Montessori de la Mancomunitat de Catalunya i secretari de l’Escola Superior de Bells Oficis d’aquesta administració catalana, a més de bibliotecari del Cercle Artístic de Sant Lluc, descobreix la ceràmica en l’Exposició d’Art Francès que s’organitza l’any 1917 en el context de l’esforç propagandístic internacional durant la Primera Guerra Mundial.

Però, és a París –el seu escenari somniat– on Llorens Artigas fa carrera. Becat per la Mancomunitat, va assistir a classe amb Edmond Pottier al Louvre i va presentar a la Sorbona un tesi sobre les pastes ceràmiques i els esmalts blaus a l’antic Egipte. Però, sobretot, va freqüentar i va treballar amb artistes com el pintor Raoul Dufy. Amb ell van fer una parella artística, treballant en rajoles, gerros i jardins de saló –unes construccions en miniatura que van causar furor entre l’alta societat americana–, tot teixint una gran amistat. A la capital de l’estat francès, on va viure els anys de la dictadura de Primo de Rivera, la República i la guerra del 1936-1939, Llorens Artigas hi va fer de tot. Fins i tot d’actor a L’Âge d’or, de Luis Buñuel i Salvador Dalí. Durant els anys trenta, casat amb Violette Gardy, va i ve de Barcelona a París, on el seu prestigi no para d’augmentar i el seu taller no para de treballar, alhora que viatja i exposa a Nova York, per primera vegada.

El començament de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya ho van canviar tot. La família Llorens Gardy, que ja tenia els seus dos fills –Mariette i Joan, que signaria la seva obra com a Joan Gardy Artigas–, va traslladar-se a Ceret, a recer del seu ambient artístic, abans d’instal·lar-se a Barcelona, una ciutat que Mariette recorda com a molt trista, sotmesa en la foscor franquista. A la seva ciutat, “es troba de ple amb la cucanya econòmica del dirigisme (vull dir de l’estraperlo) i amb l’existència d’un mercat artístic insospitat”, escriu Josep Pla. Llorens es va retrobar amb amics com ara Joan Cortès, Rafael Benet, Josep Amat i el matrimoni Otho Lloyd i Olga Sacharoff, amfitrions d’un grapat d’artistes amics a casa seva, al Putxet, que ella retrataria al quadre La colla.

Anys de creació amb Joan Miró

Instal·lat a Gallifa d’ençà dels anys cinquanta, un dels visitants habituals de la seva casa-taller era el seu amic Joan Miró, amb qui tenien una relació de lluny. Llorens Artigas mateix escriu: “Coincidir amb Miró al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l’Escola Superior de Bells Oficis, més el fet d’escriure un article sobre ell a la crònica artística de la Veu de Catalunya, tot plegat, va contribuir a enfortir l’amistat entre nosaltres. Fer realitat el nostre somiat viatge a París, estar al mateix hotel en arribar i l’estada al taller de Pablo Gargallo del carrer de Blomet, la va reforçar. En les exposicions surrealistes sempre fou el més atrevit. Sense necessitat de recórrer a elements d’escàndol, agafa les idees i les fragmentava amb imatges, no li calia fer res d’extraordinari per sobresortir.”

Artigas (amb barret) i Miró al taller del ceramista (fotografia: ANC – Fons Joaquim Gomis).

Amb l’amic Miró, Llorens Artigas va fer algunes de les iniciatives més ambicioses de la seva carrera, com ara els murs per al Palau de la UNESCO a París o les escultores i els plafons per a la Fundació Maegth, de Saint-Paul-de-Vence, obra de l’arquitecte Joan Lluís Sert, que també va fer la Fundació Joan Miró. En aquests grans projectes hi va col·laborar el seu fill Joan. Tal com escriu Mariette: “Quan el meu pare treballava amb Miró i necessitava ajut, el Joanet els donava un cop de mà. Cada dia els agradava més: primer perquè ells ja eren grans, després perquè s’entenien i, finalment, pel talent.” L’última gran obra del duo Miró-Llorens va ser el gran mural de la terminal de l’aeroport de Barcelona.

“Sóc materialista en el sentit que accepto la vida tal com és i malgrat els disgustos, les dificultats i les malalties, etcètera, el balanç, ara per ara, és sempre a favor meu, i espero que així continuarà fins a l’últim badall”, escrivia Llorens Artigas a Pla a final dels anys seixanta, quan l’escriptor preparava l’Homenot que li va dedicar. Ara, gràcies a la devoció de la seva filla, recuperem la passió i creativitat d’un artista que no hauria de caure en l’oblit.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes