06.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 07.03.2018 - 09:03
Ahir es va saber que el ministre Montoro havia amenaçat la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya reclamant-li tota la documentació que tingués –tant aquest organisme com el conjunt del sector públic que en depèn– sobre possibles contractes o subvencions a un centenar de persones i empreses, que identifiquen com a independentistes. L’origen de la llista és un article d’El Confidencial, aquest digital que en les converses informals entre polítiques i periodistes en diuen ‘el del CNI’. Tots els noms que van posar en l’article en qüestió, tots, ara són objecte de la investigació de Montoro. Espectacular, per qualificar-ho d’alguna manera.
L’actuació és tenebrosa pel seu biaix i per la irregularitat evident. A la resistència inicial, tècnica, dels serveis de la Generalitat, adduint que la llei de finances no ho permet, el ministeri espanyol respon dient que tant és, perquè ells han emès una ordre. Que les ordres, reglamentàriament, no poden anul·lar sense més ni més allò que disposen les lleis ho saben fins i tot a parvulari, però a Montoro tant se li’n dóna, això. És una cacera de bruixes, executada per un ministre, dictada pel bolígraf d’un periodista i organitzada a la gola de vés a saber qui. I, recolzant-se en això, es permeten fins i tot d’amenaçar personalment una alta funcionària de la Generalitat, que només intenta fer bé la seua feina i complir la llei. La requisitòria exigeix, a més, de saber els noms de cada funcionari que haja tingut contacte amb aquesta gent, de manera que converteix en sospitosos tots els funcionaris públics de Catalunya.
Però la raó de la jugada deixa al descobert, una altra volta, la seua impotència. Ara que l’estat espanyol s’ha trobat obligat a reconèixer que la Generalitat no s’havia gastat ni un euro en el referèndum, l’acusació de malversació de fons públics decau. I per això proven d’inventar-se, precipitadament, la tesi que el referèndum fou pagat indirectament pel govern –fent pagaments a empreses o persones per conceptes falsos. Vejam si així encara poden mantenir com siga aquesta novel·la de ficció amb voluntat jurídica que han organitzat a compte del primer d’octubre. Però deuen anar molt perduts si han d’organitzar una cosa com aquesta a partir de les notes d’un periodista.
PS. I, dit tot això, insistiré en un principi bàsic: el referèndum no era cap delicte –per això es va retirar aquesta tipificació del codi penal. I només va arribar a ser suspès, i encara al darrer moment. Però, així i tot, si la Generalitat s’hi hagués gastat diners, ben legítim que hauria estat gastar-se’ls-hi, perquè precisament per aquesta raó els ciutadans havien votat aquell govern. Des dels governs es fa política i des del govern s’ha de fer política. Aquesta tesi absurda i sinistra de l’espanyolisme que contraposa representar tothom amb prendre partit només s’explica pel pòsit falangista i antieuropeu que encara els impregna. Per aquella al·lèrgia a la pluralitat política que mostraven els seus teòrics quan per referir-se a les eleccions parlaven del ‘vot inorgànic i atòmic de multituds canviants i histèriques’. Multituds canviants i histèriques: d’ací vénen i això és el que hi ha. No us enganyeu.
La seua aversió a la democràcia és absoluta. Consideren que el manteniment de les seues dèries està per damunt de tot. Segurament fa segles que es comporten igual. Amb prepotència, intolerància i total ignorància. Per tal, acaben perdent bous i esquelles en tots els conflictes que els sorgeixen. Són, literalment, Pepe Gotera y Otilio, Mortadelo, Filemón y Anacleto (agente secreto). Ja s’ho aniran trobant.