El president Torra va anunciar ahir a Washington que proposaria, novament, un referèndum d’autodeterminació acordat amb Espanya. El primer d’octubre de l’any passat ja se’n va fer un al Principat i el mandat que en va emergir va ser la proclamació de l’estat català en forma de república. Mandat que va complir el parlament el 27 d’octubre, però que el govern no va fer efectiu, arran d’un colp d’estat, amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. En aquest context, cal demanar-se si té trellat de proposar ara un referèndum acordat amb Espanya.

És evident que el referèndum ja s’ha fet i que la independència ja ha estat proclamada. No caldria, doncs, fer-ne cap més. Però també és cert que la República Catalana no existeix com a entitat reconeguda ni funcional.

Per a entendre en quin punt som, tanmateix, cal ser conscients que aquesta situació que vivim no és pas una situació insòlita, ni tan sols única. Estònia, per exemple, va proclamar tres vegades la independència, amb dues institucions diferents –el 8 de maig de 1990 la proclamà el Soviet Suprem i el 20 d’agost de 1991 la va ‘confirmar’, no pas declarar, el Soviet Suprem i la va declarar simultàniament el Consell d’Estònia, un parlament popular que no tenia reconeixement legal. Encara van haver de passar tres setmanes perquè Rússia reconegués la independència, els dos organismes deixassen pas al nou parlament unificat del país i la situació es començàs a aclarir.

Avui les vicissituds d’aquells dies a Estònia tenen un interès minúscul, excepte per als historiadors i els apassionats d’aquell període, com jo mateix. Ningú no discuteix ara la independència estoniana ni com es va acomplir, però jo vaig viure allà el període en què la independència havia estat proclamada i no existia, fins al punt que es va crear un parlament popular, paral·lel, per a proclamar-la. Va haver-hi un moment que dues institucions diferents i enfrontades l’una amb l’altra proclamaven que Estònia era un estat independent, mentre el territori era controlat per les tropes soviètiques i ningú no reconeixia el nou estat.

Què vull dir, amb això? Que el camí pot no ser tan lineal com sembla, i de fet no ho ha estat en la major part dels països que s’han fet independents aquests darrers anys. I per això entenc que la proposta d’un referèndum acordat cal interpretar-la sempre al costat de la voluntat, repetidament expressada pel president Torra, de crear nous primers d’octubre, que ens porten a la implantació real i al reconeixement de la República.

La via més simple –sens dubte– seria el referèndum acordat que els partits catalans sempre han defensat i que Espanya sempre ha refusat. I insistir-hi no és pas contradictori. L’estat espanyol està inquiet. No sap pas com derrotar el moviment independentista ni com apartar-lo del camí. I la situació internacional ha canviat molt notablement d’ençà de l’octubre passat. Si Catalunya presenta nous envits i són tan seriosos com el primer i el vint-i-set d’octubre, si es constata que ‘allò’ no va ser un fet aïllat, cada volta més gent reclamarà una solució del problema permanent i definitiva. I la solució més lògica és la que van practicar el Canadà i el Quebec dues vegades, el Regne Unit amb Escòcia i la Unió Europea amb el Regne Unit: un referèndum acordat i una negociació posterior per a fer-ne efectiu el resultat.

La proclamació de la independència i el colp d’estat del 155 han menat Espanya a un punt de tensió que no és clar que puga sostenir gaire temps, més enllà de l’extraordinari desplegament propagandístic que fan els seus mitjans. El procés ha despullat els enormes defectes de la democràcia espanyola, completament sota sospita, i la resistència ciutadana és tan ferma que el bloc del 155 no sap com resoldre un conflicte que camina no pas cap a la distensió que ells voldrien sinó cap al punt de màxima tensió, amb el començament del judici contra els dirigents empresonats i exiliats.

I és per això, per la por de no saber què fer, que hi ha aquest canvi de to que pretén insinuar que les coses no seran tan dures amb Sánchez com ho eren amb Rajoy, mentre alhora ens demanen de deixar estar la via unilateral.

És un parany, però el podem girar contra ells. I proposar-los el referèndum acordat és una manera de fer-ho. La unilateralitat és la que ho ha canviat tot, i cal mantenir-la, fermament. Durant vuit anys Espanya va ser capaç d’estar-se quieta sense reaccionar a les reivindicacions catalanes i solament l’actuació unilateral de la tardor passada els va obligar a moure’s i els tragué del seu espai de confort per dur-los enmig del malson d’haver de demostrar el seu caràcter autoritari i demòfob. Cosa que ha fet créixer la base social de l’independentisme. Hi ha socialistes que, de moment en privat, reconeixen que no es podrà fer política a Catalunya i a Espanya mentre hi haja presos i exiliats –i ho expliquen amb la metàfora que és com si hagués eixit una muntanya a la plaça Major, que no deixa fer res. Però el 155 ha fracassat. I les opinions públiques i com més va més polítics europeus no entenen per què l’afer no es pot resoldre com s’han resolt afers semblants que hi ha hagut al continent. Pedro Sánchez mateix afirma que el problema és polític i ha de tenir solucions polítiques. Doncs el referèndum acordat és la més acreditada.

De manera que, mentre proposar un nou referèndum acordat no implique cap renúncia a la unilateralitat, a mi em sembla que és un instrument útil. Si l’accepten, perquè és la millor solució, sens dubte. I si no l’accepten, per a augmentar la seua confusió, per a despullar més encara la seua excepcionalitat, per a reforçar la via unilateral, vist que no n’hi pot haver cap més.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb