Borrell venia ahir d’una entrevista publicada el dia abans a Politico, en què sense cap vergonya mentí així que obrí la boca i amb què va causar uns quants incidents majors. En un moment determinat va arribar a dir al pobre periodista que només el Regne Unit acceptava la possibilitat d’un referèndum d’independència. Com qui no diu res i quan fa poques setmanes tots vam veure que França feia un referèndum d’independència a Nova Caledònia. Només aquest segle, l’Irac, els Estats Units, els Països Baixos, Sudan, Nova Zelanda i Sèrbia ja n’han pactat amb conseqüències legals…

Però el ministre Borrell sembla que va decidir que no n’hi havia prou de mentir a la premsa i ahir va organitzar un cafarnaüm més que notable al congrés espanyol, insultant descontroladament el diputat d’ERC Gabriel Rufián i inventant-se una escopinada que ningú més no ha vist –ni els seus companys d’escó. I, supose que poc content encara amb tot plegat, hores després encara va tenir la barra de fer una piulada contra aquell mateix diputat, que revela força, però, quina classe de personatge és.

El missatge –traduït de l’espanyol– deia: ‘Si el Sr. Rufián fos Catilina li hauria replicat, com Ciceró, “Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?” (Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?). Però les Catilinàries tenien un nivell oratori impossible de comparar amb el del diputat Rufián.’

L’exordi de Ciceró és una d’aquelles frases que s’han fet servir tantes vegades, i en tants contexts diferents, que de tant abusar-ne han perdut el sentit. Per la banalització. Però en aquest cas és significatiu perquè estic cert que Borrell no coneix amb detall ni l’obra del filòsof romà ni el context de l’època, ni les conseqüències d’aquell famós discurs. Altrament, no hauria posat precisament a l’aparador públic un episodi que si retrata ningú, precisament, el retrata a ell. Jo crec que simplement vol aparentar que té uns coneixements que no té, fent ús d’una frase suada i més coneguda que una cançó dels Beatles. Com correspon a un fatu.

Ciceró arrenca amb aquest recurs el primer dels quatre discursos conegut com les Catilinàries, el 8 de novembre del 63 abans de Crist. I ho fa per enfrontar-se al colp d’estat que Catilina vol acomplir. És Luci Sergi Catilina qui intenta canviar violentament les regles diguem-ne democràtiques –que és molt dir– de la república romana. De manera que si algú avui dia és Catilina seria ell. I en tot cas seria el diputat Rufián qui podria fer servir la insuperable retòrica de Ciceró contra un home que representa, precisament, allò que Ciceró odiava més.

Perquè és prou sabut que per al filòsof romà res no és un signe més evident d’immoralitat que la conducta depravada d’un individu en el passat. I aquesta és, molt particularment, la base de la qual parteixen les Catilinàries. Ciceró afirma que un corrupte no pot formar part de l’elit que governa perquè no té la credibilitat necessària per a preservar la res publica. Especialment, i això és interessant quan parlem de Borrell, perquè una persona corrompuda en el passat ha demostrat de sobres que no és capaç d’autocontrolar-se, com ell no ho va ser ahir. La immoralitat corromp i la corrupció invalida un home per a la vida pública, diu Ciceró. L’acció depèn de la moralitat. I de moralitat, Borrell no en té.

Evidentment, els conceptes de moralitat o democràcia en la darrera república romana no són ben bé els d’avui i l’argumentació és, en aquest sentit, abusiva. Però ja que Borrell s’hi ha volgut agafar, agafem-nos-hi tots. I fem-ho a la manera de Ciceró, potser. Amb una improbitatem coarguo que no deixarà el ministre espanyol precisament en un bon lloc.

Tornem a la corrupció i la immoralitat i veureu que la frase llatina se li gira en contra de seguida. Borrell és l’amic íntim dels caps d’Hisenda de Barcelona que, nomenats per ell mateix quan n’era el secretari estatal, treballaven a les ordres de Javier de la Rosa: el famós ‘clan de Lleida’. Una amistat que li va costar ni més ni menys que l’oportunitat de ser president del govern espanyol quan es va descobrir que la seua dona era titular d’un fons d’inversió opac a Suïssa controlat pel clan. Borrell, que aquells dies feia campanya per ser el candidat del PSOE a la Moncloa, se’n va haver de retirar, avergonyit.

Més tard, quan va deixar el Parlament Europeu, va entrar com a conseller a l’empresa Abengoa. I va ostentar el rècord, poc decorós per a un ‘socialista’, de ser el conseller independent més ben pagat en la història de l’Íbex 35. Però, com tantes vegades, no en va tenir prou. I va acceptar, a petició de la Comissió Europea, el càrrec de rector d’un centre docent amb seu a Florència especialitzat en màsters i postgraus sobre la Unió. El cas és que els va amagar que tenia aquell càrrec i aquell sou a Abengoa, clarament incompatibles. Tan incompatibles que quan algú se’n va adonar, al cap de dos anys, Borrell va haver d’eixir cames ajudeu-me de la Toscana i renunciar al càrrec per no passar la vergonya que l’en fessen fora. Però és que Abengoa no és solament cosa del passat. Tots deveu recordar que aquest setembre es va saber que la Comissió del Mercat de Valors (adscrita al Ministeri d’Economia espanyol) l’havia multat per l’ús il·lícit d’informació privilegiada, perquè va tenir la barra de vendre accions d’Abengoa poques setmanes abans que l’empresa sol·licités el procés concursal. Ell ho sabia perquè era dins i simplement es va aprofitar, il·lícitament, de la ignorància del públic.

Crec que amb aquests exemples ja n’hi ha prou. I no cal insistir gaire més en la immoralitat, en la depravació per dir-ho en termes ciceronians, de Josep Borrell. Ell representa la cara pitjor de la política, fins i tot sense necessitat de referir-nos a la seua recent encarnació ultra i violenta, que ahir li va valer el suport, novament poc decorós per a un ‘socialista’, de la Falange. Borrell és un corrupte, un aprofitat, un ignorant, un mentider compulsiu i un fatu. I, ni que fos per això, no hauria de posar-se mai Ciceró a la boca.

De manera que us demane permís per a acabar amb una citació del filòsof que ara i ací em sembla més adequada als fets que contemplem. I molt més interessant: ‘Nemo est tam stultus, qui non intellegat, si indormierimus huic tempori, non modo credulem superbamque dominationem nobis, sed ignominiosam etiam et flagitiosam ferendam esse.’ És a dir: ‘Ningú no és tan estúpid per a no adonar-se que si ara restem adormits, el preu serà haver de suportar un despotisme que no tan solament és cruel i arrogant, sinó també vergonyós i deplorable.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb