El dia que es va cremar el Liceu

  • El 31 de gener farà trenta anys que es va cremar el Gran Teatre del Liceu, un edifici per a alguns maleït d'origen, que en el moment del foc vivia una situació límit

VilaWeb
Joan Safont Plumed
25.01.2024 - 21:40
Actualització: 25.01.2024 - 21:45
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

La notícia que s’havia cremat el Gran Teatre del Liceu la vaig sentir per ràdio. Era a casa dels meus avis, on dinava cada dia feiner després de sortir de l’escola. Acabava de fer deu anys –quan surti publicat aquest article, n’hauré fet quaranta– i me’n recordo perfectament. Entre més raons, perquè jo no havia anat mai al Liceu. Al cap de deu anys, ja no hauria pogut dir el mateix. Aquell fet em va quedar gravat, vés a saber per què. No sé si va ser per aquella imatge que en va quedar de la soprano Montserrat Caballé plorant davant el teatre de la Rambla on havia passat tantes nits de glòria, o per la manera com les cròniques introduïen aquella truculenta llegenda sobre la maledicció del teatre, en forma de profecia, aparentment, complerta.

El teatre maleït

El 1844, el Liceu es va començar a construir sobre el terreny que havia ocupat el convent dels Trinitaris Descalços, arrasat arran de les bullangues anticlericals, quan una mala tarda de braus al Torín de la Barceloneta la diada de Sant Jaume de 1835 va anar seguida d’un incendi dels convents de la ciutat. Com se sap, la desamortització dels grans espais monàstics i conventuals que ocupaven bona part d’una ciutat encotillada per les muralles va ser àvidament aprofitada per la nova burgesia més dinàmica per impulsar un canvi urbanístic a la ciutat, a la moda de les grans urbs europees. Els grans solars dels ordes religiosos van convertir-se en places, mercats, teatres, i també en un coliseu operístic a la manera europea. Un teatre d’òpera, a més, d’idees modernes i avançades, en rivalitat amb els carques del Teatre Principal, els anomenats “cruzados”, pel vincle que tenien amb l’Hospital de la Santa Creu.

El Gran Teatre del Liceu després de l’incendi de 1861, de Josep Tapiró (fotografia: Museu d’Història de Catalunya).

Inaugurat tres anys més tard de l’inici de les obres, el primer incendi, l’any 1861, s’hauria d’interpretar com el primer pas d’una venjança sinistra dels monjos exclaustrats. La versió més truculenta parla d’una nit de Carnaval en què els vicis i els excessos van ser purificats per les flames… Llàstima que l’incendi tingués lloc, realment, el 9 d’abril. Les cròniques parlen d’una espelma que va calar foc als tallers de sastreries. Però no hauria estat prodigiós avançar-se cinquanta anys a l’obra de Gaston Leroux, i que fos cert que entre les runes del teatre, que va cremar durant tres hores, s’hi hagués trobat un missatge que deia “Sóc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar”, atribuït al misteriós fantasma amb hàbit i caputxa que havia terroritzat tenors i prime donne? El cas és que tot Barcelona es va unir, amb la poderosa i rica família dels Girona al capdavant, per reconstruir el teatre. I a fe de Déu que ho van aconseguir. Al cap d’un any tornava a alçar-se allà on només havien quedat les parets mestres, i gairebé dia per dia tornava a ser inaugurat. Novament, sense cap suport de la reina Isabel II, el bust de la qual, que presidia l’escala principal, va anar a parar a mar sis anys després.

Escenari predilecte del lluïment de la flor i nata de la ciutat dels anys de la Febre d’Or, el 7 d’octubre de 1893 no va ser un esperit contrariat per la impietat, sinó un anarquista inflamat per l’execució d’un camarada en el temps de la propaganda pel fet. Disposat a atacar un símbol de la burgesia, Santiago Salvador va llançar dues bombes Orsini a l’inici del segon acte de Guillem Tell, amb el qual s’obria la temporada. L’atemptat va causar vint morts i va commoure la ciutat; també el poeta Joan Maragall, que era a la platea, i que “tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893” –tal com anotà al poema–, va escriure “Paternal”:

“Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.”

La crònica dels fets

He confirmat el record infantil i, és cert, després de l’incendi primigeni i l’atemptat paorós, el que va passar el 31 de gener d’ara fa trenta anys va tornar a esglaiar els supersticiosos. Fins i tot, alguns van recordar que la profecia parlava d’un foc, una bomba i, finalment, l’ensorrament de l’edifici, com va acabar passant aquell dia, amb l’esfondrament del sostre per culpa de les flames. La realitat pura i pelada és que aquell mes de gener es podia témer que el foc del Liceu era més que anunciat, tal com van titular la seva crònica dos joves periodistes del Temps anomenats Montse Serra i Eduard Voltas, quinze dies després de l’incendi. Es tracta d’una peça periodística memorable que reconstrueix aquell matí tràgic amb enorme precisió i contrastant la versió oficial amb els testimonis. A les 11:09, els bombers van rebre l’avís, però més d’un quart d’hora abans les flames ja eren apreciables des de la cuina d’un hotel contigu.

“Immediatament, una dotació amb quinze homes sortia del carrer de Provença 11. A un quart de dotze aturaven les sirenes davant del Liceu. Arriben dos cotxes més del quarter de Drassanes. L’aigua intenta apaivagar les flames. La pressió falla. La rutina de cada dia de funció del Liceu s’havia trencat: des de feia anys, cada nit de representació una dotació de bombers hi feia guàrdia. La companyia asseguradora ho havia proposat. Aquell dilluns al matí, 31 de gener, que s’havia de treballar amb foc a l’escenari per reparar el teló d’acer, ningú no els va avisar.” Una professora del Col·legi Mireia que acompanyava un grup escolar hi recorda les guspires provocades pels soldadors que treballaven en el tallafoc, a la part superior de l’escenari, caient sobre el teló de vellut. Al reportatge també s’indica que, tot i que hi havia un telèfon a l’escenari, ningú va pensar a trucar als bombers fins que el foc ja era impossible d’apagar, amb els extintors disponibles. Aquest no era l’únic despropòsit anunciat pels periodistes: l’hora d’inici de les flames no era clara. En contra del que s’havia dit, el teló d’acer que havia d’evitar aquests accidents estava apujat i el de vellut, que va ser on va prendre la guspira, abaixat. Tampoc quedava clar per què si la Guàrdia Urbana, amb caserna a cinquanta metres, havia tingut notícia del que passava, ningú va avisar els bombers fins que ja era massa tard?

Però el principal problema –i aquí el títol era encertat– és que la situació era particularment inflamable: el vell teatre de fusta era una ruïna, un perill, i el consorci format per la Generalitat, l’Ajuntament, el Ministeri de Cultura espanyol i la Societat de Propietaris per a gestionar el coliseu després de la mort de l’empresari Joan Anton Pàmies, un desori que impedia d’escometre les mancances alarmants i els problemes de seguretat assenyalades pels tècnics i arquitectes. Sobre la taula, un projecte d’ampliació i reforma signat per Ignasi de Solà-Morales i els seus col·laboradors Lluís Dilmé i Xavier Fabré, que havia topat amb l’oposició dels veïns. El problema s’agreujava amb un dèficit que no parava d’enfilar-se en aquells anys olímpics, i el desacord sobre la qüestió de la propietat, que impedia de posar-hi remei quan tocava. Tal com recorden els dos periodistes suara esmentats, poques setmanes abans, va sortir a la llum un incident en un ascensor i un diari va titular: “El Liceu, un edifici d’alt risc”.

De cop, la tarda del 31 de gener, les diferències entre el consistori, el govern català i l’espanyol i els vells propietaris es van resoldre davant d’un escenari, valgui el tòpic, desolador, al qual acudiren milers de barcelonins atrets pel fat. El teatre novament enrunat, tret de la façana, el Conservatori, el Saló dels Miralls i el Cercle –una de les imatges del dia són els Casas passejant per la Rambla, fins al palau de la Virreina. Llegint la premsa de l’endemà, s’especula sobre un trasllat o un nou edifici, però la consigna és clara. El Liceu ara és de tots, i tothom s’ofereix per arremangar-se, començant per alguns dels cantants que hi havien triomfat, com Josep Carreras, Alfredo Kraus, Jaume Aragall, Victòria dels Àngels o Montserrat Caballé, que encoratjava a recuperar i imbuir-se de l’esperit del dinou. Tocava reconstruir-lo a la Rambla i amb el mateix lluïment. A més, la propietat deixaria de ser privada i el Liceu passaria a ser un teatre públic. La nova temporada es va inaugurar el 7 d’octubre de 1999, amb una Turandot –l’òpera que s’havia d’estrenar en el moment de l’incendi, dirigida per Núria Espert, que recordo haver seguit per televisió.

Els misteris i les responsabilitats persistents

Això és el que va passar aquell dia. Fa trenta anys, i el Liceu no té previst de recordar-ho de cap manera. El millor record és tornar a apujar el teló cada nit. És evident que sempre s’ha especulat sobre els motius, les causes i les conseqüències d’un accident que tampoc no es va acabar aclarint en seu judicial. Fins i tot l’inefable Jordi Évole en va fer un documentari dels seus en què, malgrat tot, continuava havent-hi més dubtes que revelacions, i persistia la sensació que ningú n’havia assumit cap responsabilitat –Xènia Bussé, al Temps del 14 de febrer de 1994, recopilava opinions més aviat renuents a la qüestió, entre personalitats de la cultura i la societat.

El qui en vulgui seguir el misteri, o fabular amb mans negres o incendis provocats, sempre trobarà algun fil per estirar que li donarà la raó. Com Xavier Bosch, que un matí que feia temps per anar al Palau de la Generalitat llegia el diari en un pedrís de la plaça del Rei quan se li va acostar un home d’uns seixanta-cinc anys i li va dir que ell era treballador del Liceu i que era a l’escenari el dia que es va cremar el teatre. Li va explicar que les coses no havien pas anat com s’havia explicat. Tot i donar-li credibilitat, la manca d’identificació i el refús de l’home que hi fiqués el nas van fer que d’aquella història només se’n pogués fer material literari. És la base d’una de les trames d’Homes d’honor. Dit això, com la maledicció dels Trinitaris, tot sembla més fàcil d’explicar com un enjòlit que no pas un accident… I un gran nombre d’errades, deficiències i desacords del passat que van fer que el Liceu cremés com una teia, i que es van preferir enterrar en el silenci. O sota una gran ovació per aquell esforç de reconstrucció.

De fet, a l’Avui de l’1 de febrer de 1994 –un diari que, rellegit, és un document d’un temps i d’un país, i en què m’ha colpit especialment un anunci en solidaritat i estima cap a la companya Núria Cadenes–, el director del periòdic de llavors, Vicenç Villatoro, escrivia: “En els guions de les pel·lícules, quan els guionistes decideixen que es cremi algun edifici d’alt contingut emblemàtic, l’incendi sol ser el símbol d’alguna cosa. Per més accidental que sigui, la funció narrativa en una pel·lícula fa que la destrucció pel foc esdevingui el símbol d’una decadència, d’un canvi profund, del final d’una època. L’incendi d’un edifici emblemàtic seria la visualització de l’acabament d’un món. Però és evident que la vida no l’escriuen els guionistes de cine i que els esdeveniments, per més emblemàtics que siguin, no sempre porten un símbol al seu interior […] Influïts com estem tots per la lògica del cinema, potser voldrem fer un símbol de l’incendi del Liceu, convertir-lo en la prova visual de qui sap quina decadència. Però l’incendi del Liceu no l’ha provocat la història, sinó una espurna accidental. Per tant, convertir les flames en una metàfora resulta difícil. Impossible del tot? No, evidentment. Les metàfores sempre es poden tibar. […] Potser la metàfora en el cas del Liceu no serà la seva destrucció accidental, sinó la voluntat decidida de tornar-lo a alçar. En les pel·lícules un incendi és símbol de decadència. En la vida, una voluntariosa reconstrucció és símbol de vitalitat.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any