El Consell de la República, en positiu

  • A diferència d'allò que passa amb la Generalitat, sotmesa al control espanyol, si no construïm la nació amb una institució com el Consell de la República és tan sols perquè no volem

Vicent Partal
03.02.2025 - 21:40
Actualització: 03.02.2025 - 22:02
VilaWeb
La porta dels Països Catalans (fotografia: Andreu Esteban).

L’article que vaig escriure ahir sobre el Consell de la República va concitar una estranya unanimitat –gairebé no passa mai–, però també algunes crítiques dures, dient que fóra interessant que en compte de parlar-ne en negatiu n’hagués parlat en positiu. Crec que ho he fet moltes vegades aquests anys, però, siga com siga, no em reca gens d’insistir-hi: per què crec que el Consell de la República és la figura essencial del procés d’independència?

En primer lloc, perquè ja és una institució que naix de la proclamació de la independència i de la legitimitat de les lleis aprovades el setembre del 2017. De fet, és l’única filla del pas endavant fet pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre d’aquell any. El Consell, doncs, té una legitimitat única, que crec que hauria de ser possible de preservar.

Més enllà d’això, crec que una institució autoreferenciada, fos quina fos –i, per tant, encara que fos una que poguéssem crear de cap i de nou–, és la clau de futur. Per dues raons: per l’autoafirmació nacional que significa i per l’organització col·lectiva que pot arribar a crear, i prefigurar ja funcionalment una república catalana diferent i millor, molt més democràtica.

El primer punt, l’autoafirmació, es basa sobretot en la Identitat Digital, en el registre censal. Comptar-nos, saber qui som i quants som és molt important. Però organitzar-nos al marge dels estats espanyol i francès, lliurement, encara ho és més. Per tant, el cens de nacionals catalans, la creació voluntària d’un cos polític –i, tant com siga possible, també legal– en què ens reconeguem és el pas més decisiu que podríem fer com a nació, seguint l’exemple que reivindique sempre del Consell d’Estònia.

Amb una concreció, a més, que fa miques la clau més poderosa de la dominació espanyola. El cens ha de ser format per la gent que s’afirma com a catalana i, per tant, en cap cas no es pot reduir al territori que Espanya considera que és Catalunya, és a dir, a l’autonòmic. I, per la mateixa raó, no ha d’incorporar necessàriament tot el veïnat administratiu de l’autonomia. Qui no ho vulga ser que no ho siga i que ho siga tothom qui ho vulga ser.

A partir d’aquesta decisió clau, l’èxit o no de la maniobra depèn, òbviament, del nombre d’afiliats, però també de la voluntat de fer coses amb ells.

Perquè en el món hipertecnològic d’avui les possibilitats d’incidència en la vida diària ja no són totes ni sempre en les mans del govern de l’estat-nació. I els grups de ciutadans organitzats són capaços de crear grans projectes i d’aconseguir grans beneficis col·lectius, i també personals, si actuen junts. Els homosexuals, per exemple, han sabut generar una “nació” que fins i tot ja ha estat capaç de bastir territoris alliberats en molts dels nostres barris o d’incidir molt clarament en la política internacional.

Aconseguir que un document d’identitat català tinga valor referencial en el dia a dia, que no siga un simple objecte simbòlic, no és cap utopia. En pot tenir, fàcilment, si institucions com els ajuntaments o les diputacions li’l donen, això és cert. Però també si serveix per a parlar de tu a tu, en nom del poble català que vol no ser espanyol ni francès, amb les empreses globals o locals i amb les altres nacions del món. Hi ha exemples molt interessants a Estònia o a Singapur d’això que s’ha acabat anomenant l’e-ciutadania.

Però per a parlar en nom del poble català que no vol ser espanyol ni francès cal una veu que siga la referència. I aquest, precisament, és el paper central que el Consell de la República ha de tenir. Si representa els “catalans lliures” –ho diré ara amb terminologia gaullista i ja em perdonareu que m’arrime a l’enemic– ha de ser el govern de la Catalunya lliure. I ha d’actuar com a tal, especialment en l’àmbit internacional. L’administració del Tibet a l’exili és un exemple ben clar de les possibilitats concretes i directes que té un projecte com aquest.

Tanmateix, el Consell no ha d’actuar amb prevencions i mitges tintes si vol tenir èxit i ser respectat: s’ha de presentar com el govern provisional del país i ha de ser capaç de ser escoltat perquè és això. Per aquest motiu és molt important la legitimitat de base del Consell –l’origen o la legitimació parlamentària, el parlament dels “catalans lliures”. Però també la legitimitat que pot beure de la consideració dels seus membres, com va saber entendre bé, al segle passat, el Consell Nacional Català.

Perquè hi ha catalans a qui s’obre qualsevol porta al món. Ho sabem tots. Noms respectadíssims en camps com l’economia o la cultura, la ciència o l’entreteniment. A Pau Casals, per exemple, no li van tancar les portes de l’assemblea general de les Nacions Unides. I un govern ambiciós constituït per alguns d’aquests grans noms, que treballe per la internacionalització del conflicte i que faça evident l’existència d’aquesta voluntat de “catalans lliures” no depèn de quants afiliats hi ha, sinó de la capacitat de seducció del projecte i de la responsabilitat personal de cadascú.

No posaré cap de nom sobre la taula, però crec que tots som conscients que si aquest o aquella es presentàs al món com el ministre de Cultura o la ministra d’Economia del govern provisional català la porta no se’ls tancaria automàticament. Ho sabem.

Però per a aconseguir això cal democràcia, afirmar la base que representes davant el món i presentar-la com el sosteniment essencial del projecte. I per a això cal un parlament. I unes eleccions i uns electes. En realitat, cal reproduir completament i amb molta ambició el model d’un estat normal, tot i que, provisionalment, en petit: un govern, un parlament i una “administració de justícia” que fins i tot abans de controlar el territori pot funcionar ja basada en la mediació. L’anomenada ADR, la resolució alternativa de conflictes, és un mecanisme que funciona molt bé en la majoria de països europeus, especialment als Països Baixos, on s’ha institucionalitzat al marge de l’administració de justícia de l’estat en àmbits com el dret de família, el dret mercantil i fins i tot en conflictes administratius. O en llocs com Singapur, un autèntic referent internacional en la matèria.

I ara diré una cosa que sorprendrà: fins i tot l’exèrcit. És obvi que el Consell de la República no pot crear cap milícia armada, però pot organitzar perfectament una força de defensa tecnològica, que alguns països com Ucraïna o Israel conceben com un esforç a mig camí entre públic i privat i que no és prohibida per cap llei.

Podria continuar hores i hores, però espere que, amb aquests pocs exemples, s’haja entès què vull dir i que haja respost adequadament als lectors que van considerar massa destructiu el meu text d’ahir i que me’n reclamaven la versió constructiva.

Ho diré novament: crec que el Consell de la República té totes les característiques per a ser l’eina més revolucionària i més eficaç en el camí de la independència, perquè viu i construeix al marge de la legalitat espanyola i francesa, fora del seu abast repressiu i amb el suport de la tecnologia i la voluntat dels membres “lliures” de la nació catalana.

Ara, per a aconseguir això cal somiar en gran, cal treballar de valent, cal ser molt intel·ligents i oberts i cal una gran consciència col·lectiva que l’objectiu comú és més important que les peripècies personals o de grup, siguen quines siguen.

La gran diferència, en qualsevol cas, la gran diferència respecte de tot allò que puguen fer el Parlament de Catalunya i la Generalitat és que ells són sotmesos a la repressió i a una estructura legal que els obliga. Però en el cas del Consell de la República no hi ha excuses: si no ho fem realitat, deixeu-vos estar de raons, és tan sols perquè no ho volem.

 

PS1. Assumpció Maresma ha escrit sobre el fons del conflicte de la Casa Orsola: “Escarmentar Albert Ollé: a Barcelona no volem voltors”.

PS2. El professor Andreu Mas-Colell ha tingut una llarga conversa amb Ot Bou per a explicar com veu el retorn de Donald Trump, l’enfrontament amb la Xina, la debilitat d’Europa i, és clar, la situació política i econòmica de Catalunya: “Només tinc un objectiu: que les pròximes eleccions no les guanyin el PP i Vox”.

PS3. L’autoorganització nacional també implica un sistema nacional de comunicació propi. Veus nostres autocentrades. VilaWeb ho és. I us demanem l’ajut per a continuar-ho essent. Aneu a aquesta pàgina per a fer-vos-en subscriptors o fer-hi una donació.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor