El carter del rei

Ahir va ser la guàrdia civil; avui, una reprimenda epistolar de Felipe González. El nacionalisme espanyol està en peu de guerra. I a El País, que li cedeix l’article editorial, és a dir, fa seva l’opinió de González, i aquest parla pel diari. No és un privilegi petit. S’entén, així i tot. Ja fa temps que, havent comprès per fi la profunditat d’allò que diu amb flegma anglosaxona ‘el desafiament sobiranista’, la sala de màquines del diari de Prisa treu fum. Ha posat a treballar els munyidors d’ideologia en defensa de la unitat de la pàtria. Si la seva autoconsciència legitimadora el pinta com el diari de la transició i el que es va encarar al cop del 1981 en nom de la constitució, la seva idea del moment és erigir-se en paladí de la unitat d’Espanya i nou salvador de la pàtria.

L’editorial signat per González és com un article de fons. Encara que de poc fons. Com a peça literària és insignificant i com a document resulta bastant carrincló. Una ocasió tan distingida com aquesta hauria demanat una mica més d’estil i més densitat de contingut. No caldria que fos un nou ‘Discurso a la nación española’ o ‘Jo acuso’ o ‘Oigo Patria tu aflicción’, però hauria de tenir alguna cosa que permetés de recordar-lo. En comptes d’això, l’epístola que González dirigeix ​​als catalans, a diferència de les que sant Pere i sant Pau adreçaven a diferents destinataris col·lectius, reprodueix el contingut adotzenat de les habituals admonicions del nacionalisme espanyol més ranci vestit amb les gales de ‘l’èxit’ de la segona restauració. Em fa l’efecte que el rei li ha demanat que es dirigeixi als espanyols en defensa del ‘statu quo’ –i la corona, de retruc– i li ha donat la plantilla del discurs espanyol tradicionalista, una tríada que inclou: a) planys, b) mals auguris i c) amenaces.

Els planys. Ah, tan bé que ens portem i com hem prosperat gràcies a la constitució del 1978 que atorga l’autogovern més gran que Catalunya ha tingut mai en la seva història! González no està familiaritzat amb la del nacionalisme català i ignora que la cosa lògica (i legítima) d’aquest no és quedar-se amb ‘l’autogovern més gran’ sinó la totalitat de l’autogovern. Això sense comptar que el judici sobre el títol VIII de la CE és molt contradictori. A ell, li sembla un èxit; a uns altres, un desastre i un fracàs, sobretot després que Alfonso Guerra i els altres ‘Guerras’ que hi ha al parlament i el Tribunal Constitucional espanyols es van pelar l’estatut del 2006.

Ah, quina llàstima veure Catalunya convertida en una Albània! Em sembla que abans es veurà així Espanya que no pas Catalunya. Però, sobretot, és absurd emprar aquestes imatges després dels referèndums del Quebec i Escòcia, que han deixat sense arguments els nacionalistes espanyols. Especialment els del Quebec perquè es van donar arran d’una doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem Federal, segons la qual, el dret d’autodeterminació no existeix a la constitució canadenca (ni a la CE), però si una part important de la població s’obstina a exercir-lo, l’estat és obligat a negociar-lo d’alguna manera, com és lògic i entén tothom, inclosa Escòcia, però no el govern espanyol.

Les ‘raons’, els (mals) auguris. Horrorosa, la pretensió de desconnexió de Mas tant en contra de l’esperit dels temps, que és el de la gran connectivitat. Diu González que la desconnexió serà en primer lloc entre catalans, perquè ja comença a haver-hi signes de racisme. És cert. Però n’hi ha hagut sempre. I en totes direccions. El ‘¡háblame en cristiano!’ és pur racisme. També diu que volen desconnectar els catalans de la resta dels espanyols. Si tothom està tan connectat, tant fa estar-ho amb els espanyols com amb els altres europeus. I això sense comptar que aquest contacte entre espanyols i catalans que tant diuen enorgullir els polítics nacionalistes espanyols és pura demagògia. Un estudi sobre els prejudicis dels uns respecte dels altres, del grau de coneixement real sobretot dels espanyols respecte dels catalans, provarà que no hi ha proximitat i que no n’hi ha hagut mai. Pels espanyols, en el fons, Catalunya no és l’estranger, però sí el quasi-estranger.

Igualment augura una ruptura de Catalunya amb Europa. Ni que ell fos l’amo de la ‘kermesse’. Caldrà veure-ho i també caldrà veure què podrà fer Espanya o allò que en quedi. No resulta versemblant que la part més europea d’Espanya resti fora d’Europa. No és pensable ni potser possible. González recorre a una caricatura: un consell europeu de dos-cents membres o tres-cents. Això no es donarà, però, encara que es doni, què? Quin problema hi ha que en lloc d’haver-hi 28 estats a Europa, n’hi hagi 29 o 39 o 45 o 7? La defensa? Ningú no ignora que Europa és incapaç de defensar-se a si mateixa aquí i ara i per això depèn de l’OTAN i, en darrer terme, a qui cal enganyar?, dels Estats Units. Les coses no canviaran gaire.

També augura González una ruptura amb l’Amèrica Llatina i assenyala els 500 milions d’ànimes d’un apetitós mercat amb el qual ens uneix la llengua. I qui ha dit a l’ex-president que deixarà de fer-ho? L’espanyol o el castellà continuarà essent oficial a la Catalunya independent pel seu interès. A aquesta desconnexió, li passarà allò que va passar a l’intent de mantenir els catalans i aragonesos en general al marge del comerç amb l’imperi espanyol. Sens dubte, es va donar en un moment o un altre, però sempre hi va haver comerciants de la Corona d’Aragó en tracte amb les Índies.

Amenaces. Encara que l’escrivà les edulcora tant com pot, hi són sempre: cap govern espanyol no negociarà, diu, arran de fets consumats. Això dels ‘fets consumats’ sona a nazi i, en efecte, no hi falta la comparació (dissimulada, però clara) entre Catalunya i l’Alemanya / Itàlia dels anys 1930. Després d’una sèrie d’intents dels catalans de negociar, sempre rebutjats (el mateix González acusa el govern espanyol de no negociar i d’immobilista), què significa aquí ‘fets consumats’? I això sense comptar que es tracta d’un altre vaticini: cap govern espanyol no s’asseurà a negociar arran de fets consumats, fins que s’hi assegui.

Però González aquí té un altre tarannà. Hi surt el demòcrata, el gran defensor de l’estat de dret i recorda que el límit a l’ambició de Mas (mai no parla de moviment social o una cosa semblant, la possible secessió de Catalunya és una mania de Mas) és la llei. Tan solemne es posa que l’escriu amb majúscules: la LLEI. Cal complir la llei. Exactament la mateixa idea que diu Rajoy. I amb més rotunditat que els infeliços companys de partit de González perquè, quan li sembla, ell la incompleix. De vegades es molesta a disfressar l’incompliment de reforma segons el procediment previst perquè per això té una majoria absoluta parlamentària a la qual ningú no piula. Unes altres vegades es limita a incomplir (generalment terminis, obligacions, etc.) i no passa res. Els catalans, en canvi, l’han de complir fil per randa, per iniqua o injusta que sigui. I això no està bé, tant si ell ho veu així com si no.

González diu que no li agrada què fa el govern espanyol, però que no pot ser equidistant. O sigui, que s’alinea amb qui fa allò que no li agrada, probablement perquè l’altre es disposa a fer una cosa que li agrada menys. Semblaria suficient, però no és així. L’ultima ràtio no hi podia faltar. I no hi falta: cap govern responsable no pot permetre una política de fets consumats, i menys trencant la legalitat, perquè convidaria uns altres a aventures en sentit contrari.

En tot cas, conclou González, no cal patir perquè Espanya no es trencarà per la molt poderosa raó que ‘sé que això no passarà, sigui quin sigui el resultat electoral’.

Doncs ens podia haver estalviat la carta.

Podeu llegir l’apuntament original de Ramón Cotarelo al seu bloc.