10.01.2018 - 22:00
Una banderota cap aquí, uh! Una grolleria cap allà, ah! És el ball del fatxa i, si el practiques, el ressò et garantirà, uh-ah!
No cal cap gran melodia, ni tampoc rimes afinades, ni coreografies elaborades, ni res: el ball del fatxa pot tenir èxit ja només amb l’anunci que es farà. Després, amb un ínfim grup d’acòlits que bramin, podrà aconseguir la foto tan buscada, el vídeo: vivim a l’era de la imatge, i és pels ulls, de fet, que ens arriba bona part de la informació, pam, immediata (o immediàtica, com deia l’altre dia en Pau Vidal).
El darrer exemple d’aquesta trista recurrència el vàrem viure l’altre dia, a València, durant la tercera cavalcada de les Magues de Gener. És una celebració que es van inventar l’any 1937 per a alegrar un xic l’hivern cru dels infants, sobretots dels refugiats, en temps de guerra. Una entitat més que centenària, la Societat Coral El Micalet, la va recuperar, i enguany ha enfilat consolidació. Centenars de participants, milers d’assistents, colors i festa en un diumenge lluminós.
Per què, doncs, hi ha tantes cròniques d’aquell matí que comencen amb paraules com ara ‘feixistes’ o ‘extrema dreta’ o ‘grups ultres’ i les seves variants? Per què els insults, els crits i l’intent de boicot esquitxen de seguida les notícies sobre una festa amb tanta música? Per què hem de veure en rojigualdo un esdeveniment que va tenir, de fet, tantíssims colors? És que fins i tot hi ha algunes notícies, escrites se suposa que des del rigor del servei públic, que només s’il·lustren (és una manera de dir) amb imatges dels rebentaires. Només. De veritat que és per fer-s’ho mirar.
I que no ens vinguin ara amb el tòpic home-mossega-gos, que no es tracta pas d’això, sinó d’alimentar l’ànsia de notorietat de grupuscles representatius de res que, al final, acaben existint en la mesura que se’ls dóna espai als mitjans. I de recordar que, de vegades, els mitjans de comunicació creen realitat en comptes de recollir-la (com passa amb les enquestes electorals, posem per cas).
La responsabilitat dels mitjans, sí, és important, en aquests casos com en tants d’altres. Ara penso en les corredisses de càmeres i fotògrafs per a retratar els quatre energúmens que provaven d’escridassar les Magues quan començaven la cercavila. Quatre. Gairebé literalment. De fet, en algun moment hi va haver més periodistes que fatxes, tothom allà premsat, dedicat en exclusiva a cridar l’atenció de l’altre. I tot això, per dir, al remat, que ‘no hi va haver incidents’. Doncs, si no n’hi va haver, per què ho escrius? Cal fer llista de totes les coses que no hi va haver? Cotxes de bombers, danses del ventre, girafes domesticades, un eclipsi? No acabaríem mai.
La provocació com a sistema per a cridar l’atenció és una tàctica més vella que l’anar a peu. Goebbels ja la va emprar a consciència per fer-se veure en un Berlín que respirava en roig quan els nazis no s’hi menjaven ni un torrat: crear escàndol, provocar, aconseguir visibilitat a cops i a crits. En mesura i grau divers, la carcundiosa tàctica de la provocació permanent torna a la palestra segons necessitat. No s’inventen res, per tant, els rebentaires.
I la qüestió, de fet, no és aquesta: la qüestió és que, potser, de l’altra banda, ja n’hauríem pogut aprendre. I tenir un protocol d’actuació, diguem-ne, saber reaccionar amb més vista davant de la vella tàctica. Garantir la seguretat de la festa, sí, és clar, i tractar l’afer com el que és: una qüestió d’ordre públic (tot tenint en compte això que passa: que la policia espanyola se sol oblidar d’evitar coses com ara que els xisclaires s’instal·lin a la plaça i molestin alguns dels assistents a una cavalcada infantil).
És cert que potser també hi té paper, en aquest ball, el factor València, per dir-ho d’alguna manera. O, més exactament, la dèria (o la comoditat) de continuar llegint València amb ulleres del passat, des de claus antigues, com si res no hagués canviat en dècades. Potser perquè les noves claus són més complexes, potser perquè no ho són però, senzillament, no es coneixen. El fet és que un grupuscle decadent envia un missatge de WhatsApp, que aplega algunes desenes de personatges amb ganes d’escatainar un diumenge de matí, i que se’ls atorga (els atorguem?) un protagonisme que ni de bon tros no mereixen. I se sobredimensiona un fenomen que ara és absolutament grupuscular i que mobilitza cada vegada menys gent.
Perquè el sensacionalisme fa audiència. Perquè a València ja se sap. Perquè et mires el món amb ulls partidistes i penses que la polarització crea tensió i compacta el teu electorat. Jo què sé per què.
Però potser ens ho hauríem de fer mirar.
