Sense menystenir el repic d’atuells que propugna aquesta casa, celebro la victòria de cassolada com a Neologisme de l’Any perquè recordo que al principi de les protestes va córrer la variant casserolada, amb l’excusa que casserola també surt al DIEC (és un localisme que no ha accedit a l’àmbit general). Per sort, aquesta vegada la pulsió suïcida es va apaivagar, i jo que me n’alegro. De passada, aquest certamen, que ja comença a ser una mica com el Festival OTI de la lexicografia, ens fa un bon retrat sociològic. Fixeu-vos com els sis primers classificats delaten les dues pulsions que ara mateix fan bategar el poble català: cassolada, fer pinya i sobiranisme en representació de la patriòtica i feminicidi, transgènere i micromasclisme en nom de la belolidesca (m’ha causat gran decepció, en canvi, el guanyador de la Fundéu. Em pensava que aporofobia volia dir ‘al·lèrgia a la Brigada Aporellos’ i es veu que no. Ja hauria estat estrany, també, no?).

Aprofito, doncs, l’actualitat del tema per avançar una proposta a Neologisme del 2018: immediàtic. No és meu, l’he manllevat a una tertuliaire del ‘Més 3/24’ que va dir una veritat com una casa de pagès: ‘Avui dia la informació és immediàtica.’ Més raó que una santa. Perquè, d’una banda, tot ha de ser immediat (ara, ja, de seguida), des del lliurament de la comanda feta a Amazon fins a la proclamació de la República (i la pertinent suspensió). I de l’altra, ha de ser mediàtic: si no es publica en xarxa no existeix. Per dir-ho com el bisbe Torras i Bages: Catalunya serà mediàtica o no serà.

No van ser Egipte ni les primaveres àrabs, que es van quedar a mig camí (i després encara van recular). La revolució catalana és la primera revolta in progress a l’espai digital. La vivim més a Twitter, Facebook, WhatsApp (i altres de més efímeres com FireChat) que no a la vida física, que es diu ara. Tu i jo vam tallar un peatge el 3 d’octubre, ell i ella havien dormit al centre cívic dos dies abans i aqueixos i aqueixes han omplert l’estació de llaços grocs, però si no haguéssim penjat les fotos seria com no haver-ho fet. Cada ocupació d’escola de divendres i dissabte a la nit implicava centenars, milers de missatges de convocatòria, confirmació, propostes i repropostes, solidaritat i difusió. I després les imatges corresponents. Per cada esdeveniment analògic, quilos i quilos de bytes.

Twitter, Facebook, Instagram i els diaris digitals són un hàbitat de socialització creixent. Hi fem cada cop més vida, i per tant, ara que les coses estan com estan, s’hi lliura més la batalla. El buidatge de mitjans escrits i orals, que efectua l’Observatori de Neologia mateix, acaba de revelar que els tres neologismes més freqüents de l’any passat han estat precisament xarxa social, internet i tuit. Un podi cent per cent electrònic.

Molts, per exemple, hi interaccionen amb l’enemic, amb unionistes que a la vida real no saben on paren. I que, si mai es trobessin, tampoc hi parlarien, o no gaire estona, perquè cap conversa presencial pot suportar la tensió i els vituperis que s’intercanvien a les virtuals. Altres es lliuren a l’agit-prop, una activitat en franca represa: el cas dels piolins i els memes que se’n van fer n’és paradigmàtic. Fins i tot queda temps, o empenta, per a les lluites intestines: els correctors espontanis són una espècie perillosíssima. És clar que sempre hi ha un pitjor. L’equivalent enxarxat del ‘diu que diuen que es veu que sembla’ són els/les manipuladors/trius de missatges de WA, un terreny especialment propens a la brama i el rumor. Com que el safaregisme considera irrellevant la font d’informació, els grups whatsapers van plens de declaracions i propostes sense signar (com la que va córrer la setmana passada atribuint a Vicent Sanchis l’expressió ‘estat opressor feixista’ que ell no pronunciava en cap moment a l’entrevista) que fan més mal que bé. El pati de veïnes elevat a la màxima expressió.

Ara, no tot són pegues. Un dels avantatges de la rapidesa i la immediatesa de Twitter és que permet comprovar en poca estona la magnitud de la tragèdia. Dedicant un parell d’hores a visitar comptes de l’altra trinxera et pots fer una idea molt precisa de la intensitat de l’enfrontament. Quanta i quanta energia dedicada a fer com el gat i el gos! Quantes i quantes hores invertides, els uns a escometre i els altres a defensar-nos(*)! En un no res es pot constatar l’enorme distància, l’esquerda insalvable, que ens separa. Insults, menyspreu, desqualificacions a l’engròs i a la menuda, auguris de maltempsades… (l’última d’ahir era una recollida de signatures perquè tanquin TV3). La impunitat que atorga el format virtual afavoreix l’estirabot i la incontinència, és cert; però també la sinceritat. Qui cregui encara en la possibilitat de recosir l’estrip i en alguna forma de convivència, per federal que sigui, val més que s’allunyi de les xarxes. Si no és que el cinisme l’ofusca prou per no entendre que tancar víctima i botxí a la mateixa gàbia és promoure l’escabetxada.

[*La maldat es deu aprendre a casa. Per més que ens hi escarrassem, en mala llet no els arribarem mai ni a la sola de la sabata. Busqueu el topònim Vic a la viquipèdia castellana i… bon viatge al franquisme.]

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]