De la llei a la llei no és prou

«No n'hi ha prou amb la legitimitat de les urnes ni es pot passar tan simplement de la llei a la llei com la política catalana confiava de fer l'octubre del 2017»

Vicent Partal
Vicent Partal
24.01.2019 - 20:51
Actualització: 24.01.2019 - 19:48
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Des que les societats humanes s’han organitzat com a tals sempre hi ha hagut alguna figura que ha exercit allò que denominem ‘autoritat’. La reflexió i la consolidació d’un consens mínim sobre aquesta figura ha durat segles, dels clàssics grecs fins a Jacques Rousseau. Plató, en La república, i Aristòtil, en La política, ja varen mirar d’entendre d’on venia l’autoritat i la legitimitat per a exercir-la però no fou fins a la publicació del Leviatan de Thomas Hobbes que el debat prengué la importància que ara té. L’aparició de les monarquies constitucionals i les democràcies liberals al segle XVII van afavorir el canvi més radical, sobretot gràcies a l’obra de John Locke. Les seues teories van canviar totalment el centre del debat, quan va afirmar que l’autoritat guanyava el dret de regir un país a partir del consens del poble i no a partir de la coerció i la força, com havia passat sempre fins en aquell moment. Poc després Rousseau completà amb el famós ‘contracte social’ el marc mental pel qual encara avui ens regim. O sembla que ens regim. I dic tot això arran del que passa a Veneçuela, d’una manera molt particular, però també a Catalunya.

A Veneçuela, clarament, hi ha una intromissió estrangera que pretén canviar, mitjançant els fets consumats, un govern que és el legítim però que té la legitimitat erosionada. Erosionada perquè una part dels veneçolans no l’accepta com a govern legítim. Però la qüestió és que aquest sector de la població no ha aconseguit canviar-lo amb els mecanismes constitucionals. I ací entrem en la mort de les teories. Ni l’oposició aconsegueix tombar el govern de Maduro ni Maduro aconsegueix convèncer aquella part de la població que el vol fora. L’autoritat, aleshores, entra en disputa i els factors que fan que la realitat es decante de manera definitiva cap a l’un costat o cap a l’altre ja tenen molt poc a veure amb les teories sobre l’origen de la legitimació del poder. Els Estats Units, Rússia, l’exèrcit o l’economia substitueixen en l’equació aquells conceptes idíl·lics expressats per Locke i Rousseau. I val més que siguem conscients que això funciona així, si volem entendre com va el món, en realitat. En aquestes situacions extremes, la voluntat popular ja no és un factor suficient i entren en acció palanques i recursos que, a partir dels fets, menen a la consolidació d’una realitat o d’una altra.

Són palanques i recursos, atenció, que no necessàriament donen l’arbitratge de la situació, per exemple, a una superpotència estrangera. Els Estats Units van tardar trenta segons mal comptats a reconèixer Juan Guaidó, però amb això no n’hi ha hagut prou. En realitat, el factor més important és la capacitat de controlar el territori. O, per a ser més exactes, la capacitat de conjugar una legitimitat democràtica recognoscible, ni que siga mínima, amb la capacitat de controlar el territori. En aquest cas,  sembla evident que la peculiar jura de Guaidó pretenia provocar un momentum, el famós momentum, que arrossegàs una part del suport, intern o internacional, de Maduro cap a l’altre costat, per la por de restar aïllats. Ara com ara, sembla que no ha funcionat i que la reclamació ha passat a ser la de fer unes altres eleccions, cosa que incideix en el punt més feble de la legitimació del govern actual –perquè aquestes darreres eleccions varen ser qualificades de fraudulentes pel parlament, controlat per l’oposició.

L’ensenyament que se’n pot extraure, de tot plegat, és que hi ha situacions excepcionals que impliquen grans canvis revolucionaris i que, per això mateix, defugen les normes habituals de revisió de la legitimació de qualsevol estat o govern. No n’hi ha prou amb la legitimitat de les urnes ni es pot passar tan simplement de la llei a la llei com la política catalana confiava de fer l’octubre del 2017. Això no vol dir, que ningú no faça trampa, que una situació d’insurrecció siga millor. Tampoc no ha funcionat, o no sembla que funcione, a Veneçuela, la insurrecció, tot i tenir els padrins més forts que es puguen tenir. Però sí que significa que cal alguna cosa més que vots i raó. Hi ha un moment que te l’has de jugar per tenir, o per mantenir, el poder o per prendre’l. I en aquell moment la decisió dels dirigents, però també el comportament del conjunt de la població al carrer, és cabdal. Haver proclamat la independència el dia 3 d’octubre, evidentment, no era igual que fer-ho el 27. I aquesta és la lliçó principal que hem de tenir en compte per a l’oportunitat següent.

PS. No es pot passar de la llei a la llei, tan senzillament, sense un acord previ, però deixar-se endur pel que convinga en cada ocasió resta també molta credibilitat. Per això Ciutadans o el PP fan el ridícul constantment parlant de colp d’estat. Quan els convé ho és una cosa i quan no els convé ho és una altra.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
24.01.2019  ·  22:26

Davant d’una situació excepcional, cal cercar solucions excepcionals. I, en qualsevol cas, per a aconseguir qualsevol cosa, hi ha un moment en el què cal allargar la mà per agafar-la. I s’ha de fer a temps. Ni massa prompte, abans que allò que es desitja estiga a l’abast, ni massa tard, quan ja l’ha agafada una altra mà. Però el que és inevitable és allargar la ma per agafar-la. Jugar-se-la, per entendre’ns.

jordi Rovira
jordi Rovira
24.01.2019  ·  22:50

Un bon repàs casuístic a un esdeveniment que el calendari dels fets ens posa en joc. Al final, allà també hi veiem un momentum que aprofitar. I allà també hi ha una situació política insostenible que s’haurà de modelar. Ni el suport internacional indissimulat d’alguns, ni el control teòric del poder en la seva versió més antiga ( la del príncep ), per uns altres; pot res. Al final, el desenllaç, més enllà de la teoria, més enllà dels interlineats de qualsevol bona novel·la; exigirà de vida, il·lusió i compromís.
I de nou, ni guanya l’un, ni guanya l’altre. Però l’estirada d’orelles hi és ben present. Com s’assembla la precarietat d’aquell Maduro untat amb petroli abans regalimant, a aquella que pot esdevenir a la España imperial!

jaume vall
jaume vall
24.01.2019  ·  23:59

Gràcies per l’editorial. Saber sortir dels tòpics -que si uns són els bons, els altres uns dimonis- tot recordant-nos que en política, a diferència del que succeeix en el comportament individual, l’encerta qui guanya, i s’equivoca qui perd.
Ja hi hagut qui ho ha dit encara més descarnadament, el poder justifica a posteriori tot el que s’ha fet abans, i li dona una pàtina de credibilitat i de respectabilitat que no va tenir qui va aconseguir dit poder per la força. Només mirem les monarquies, tan glamouroses, i recordem la sang i el semen vessats. Ja ho sabem.
Tot i aquesta amoralitat de la política quan ens referim al poder, no podem fer abstracció de la moralitat quan ens referim a la gestió del poder. I hem d’entendre que no és el mateix viure sota el regnat del rei de Dinamarca o de Noruega, a fer-ho sota el regnat dels borbons o dels marroquins de torn.
Volem la independència per fer un país nou, dèiem. Per empoderar els ciutadans, asseguràvem. Per viure amb uns estàndars de civisme i honorabilitat millors als que proporcionava l’estat espanyol.
Però els fets , són els fets. ¿Segur que el comportament dels nostres dirigents del PdCat i d’ERC són tan diferents als dels líders polítics espanyols?
Han votat diferentment a com ho han fet el PSOE i PP, per exemple, per en el tema dels privilegis de la publicitat política que podran enviar per mòbil, a semblança d’una multinacional qualsevol, arrogant-se l’excepcionalitat que no es permet a la normalitat d’empreses i associacions?
Han acordat no repartir-se els càrrecs de la Corporació radio-televisiva catalana, per “domesticar” les emissions, tal com ho fan el PSOE i el PP en àmbit espanyol?
O ja els va bé replicar els mecanismes de poder en la ínsula baratària que ha d’esdevenir Catalunya?
O no volem esdevenir una república catalana que repliqui els defectes de l’espanyeta de la qual volem independitzar-nos?
És seriós o només és postureig, allò de volem fer un país millor?

Rosa Gispert
Rosa Gispert
25.01.2019  ·  00:26

La situació política (no económica, ni social, evidentment) de Veneçuela és força comparable a la de Catalunya, tot i que de signes (per dir-ho d’alguna manera) oposats. A Veneçuela la “dreta” lluita per alliberar-se d’una dictadura d’esquerres, que ha portat el país a la fallida, economica, social i humanament. Amb una falta absoluta de democràcia i de respecte als drets humans basics. A Catalunya lluitem per alliberar-nos d’un estat fallit espanyol al que ens han portat les “dretes”, en que tampoc es respecten els drets fonamentals, ni hi ha democràcia.
Maduro es va carregar un Parlament amb majoria de l’oposició, democraticament escollit, i va convocar unes eleccions ilegítimes a les que l’oposició no es va presentar, per denunciar-ho i pels entrebans que els van posar per impedir-ho. Igual que el sr. Rajoy va fer amb Catalunya.
A Veneçuela el parlament legítim, a l’oposició, ha aprovat una llei de transitorietat i ha delegat en el seu president, interinament, la responsabilitat de convocar eleccions lliures. El govern ha respost amb repressió (26 morts de moment), però diu que vol dialogar. Els sona la cançó? .
La gran diferència entre Catalunya i Veneçuela, pel que fa al seu procés d’alliberament, és que ells tenen una posició geoestrategica que nosaltres no tenim i per això ja tenien suports ( i segurament més coses) de les “potències estrangeres” des de molt abans que es plantegés el “momentum” i tot i així ja veurem si se’n sortiran. Per què, com diu en Partal, no es pot anar “de la llei a la llei”, quan l’estat que tens davant controla l’exercit, la judicatura i els grups extremistes violents i armats. Per molts suports estrangers que tinguis.

Alejandro Conesa
Alejandro Conesa
25.01.2019  ·  07:14

Oido cocina!!

Eduardo Prades
Eduardo Prades
25.01.2019  ·  08:13

Si totes les societats fossin iguals tot seria igual de perfectr o imperfecte. Catalunya com a societat vol ser capaç dd demostrar fins on pot avançar democraticament. Sota la tirania de una altre govern no podra saber ho mai. La llibertat de fer el cami propi es el que demana la gent. Volem fer un pais diferent i molt probablement millor, pero ho tindrem que demostrar. Recomano començar per copiar el que facin be els altres abans de inventar cap roda. <3

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
25.01.2019  ·  08:13

“…deixar-se endur pel que convinga en cada ocasió resta també molta credibilitat.” Per això erc i pdcat fan el ridícul constantment parlant de mandat de les urnes. Quan els convé és repùblica, quan no els convé és autonomía (govern efectiu, diuen). I l’oposició fent espanyolisme del més ranci, envalentonats per cops de porra i jutges.
I nosaltres volent l’independència per viure en un país millor (sí Jaume Vall), més just, democràtic i participatiu, més ric i sostenible alhora, lluny dels estendards mentals espanyols, per superar els uns i desterrar els altres…

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
25.01.2019  ·  08:33

NIngú ha comentat el que ha fet la Unió Euopea.
No s’ha pronunciat esperant…. i demostrant el què és i/o el què NO és.
Fins i tot, els que podien tenir dubtes, ara ja ho saben. Europa no farà res i pujará al carro dels “vencedors”, felicitant-los per aver reeixit.
Jo m’avergonyeixo de formar part d’aquesta Unió Europea. Ho sento.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
25.01.2019  ·  08:51

Bé, ja hem aprés una lliçó fonamental que ens ajudarà a trobar el camí. De la llei a la llei no n’hi ha prou, queda clar. Hem d’aprendre més lliçons en aquest camí tan dolorós cap a la llibertat. Mentre no aprenguem que cal una unió granítica per enfrontar-nos a l’estat espanyol, mentre no siguem absolutament conscients que el govern espanyol mai, MAI, permetrà un referèndum d’autodeterminació i per tant no s’hi pot negociar, mentre no siguem conscients que tenim un posició geoestratègica amb un valor immens, que representem el 20% o més del pib espanyol … mentre no sapiguem què fer amb tot això segurament passarà temps, fins que superem aquesta grip i potser uns altres líders sàpiguen, amb els nostres valors i el coratge de la nostra gent (això ja ho tenim de sobres) encaminar-nos fins a la victòria. De la llei a la llei ni de conya.

Albert Miret
Albert Miret
25.01.2019  ·  09:08

Jo diria que de poder, com a mínim n’hi han de dos tipus ben diferenciats. El poder que vol ostentar aquell que en vol més pels motius que sigui, i el poder que aspira a conquerir el que vol protegir d’un genocidi al seu poble. No crec que les dues lluites segueixin la mateixa sistemàtica.
Avui, Vicent, si ho he entès bé, no comparteixo la semblança entre Veneçuela i Catalunya. A Veneçuela, un que s’ha venut als interessos dels Estats Units de Trump i d’altres països d’extrema dreta vol usurpar el poder d’uns altres que es van vendre als interessos de Rússia i la Xina. En ambdós casos són venuts els que es barallen no pas perquè al seu poble l’interessin més uns venuts que els altres -el poble no té mai gens d’importància per a cap dels dos-, sinó per a defensar els interessos dels compradors. A Catalunya, l’enfrontament és entre un país corrupte amb una societat altament espoliadora, contra un altre país amb una gent que defensen el dret de viure i protegir la seva cultura. Crec que els dos escenaris no s’assemblen, i que una cosa és lluitar per a posseir i l’altre és lluitar per a defensar-se d’un opressor.
Coincideixo totalment en el fet que hi ha un moment que te l’has de jugar per tenir, o per mantenir el poder o per prendre’l, i que aquest moment s’ha d’aprofitar fins a les últimes conseqüències, perquè tardarà molt a presentar-se una altra oportunitat. I això és el que no vam valorar suficientment la darrera vegada i que ara ens posa tan nerviosos haver d’esperar la propera oportunitat. Però l’esperarem fins que arribi, que ningú s’enganyi!

Enric Vilar
Enric Vilar
25.01.2019  ·  09:21

Ergo, deduït del article i dels comentaris, la independència de sofà no es possible. Es més, afegim lo de Kennedy, “no preguntis que pot fer el País per tu sino que pots fer tu per el País”.
Deduim doncs que la independència la farà el Poble. La República la farà el Poble. De fet es també el que diu dia si dia també el President Torra.
Ergo 2, PDF, Pacific, Democràtic però FERM. Sinó, cap problema, anem a fer costellades, caminades, concerts a presons i actes preciosos culturals.
Ara, no crec que això convenci als taxistas a qui s’estaven mengant ràpidament las multinacionals amb patates.
Bon dia i bona sort.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
25.01.2019  ·  09:23

Gràcies Vicent!

LLIBERTAT!!!!!!!!

Josep Castelltort
Josep Castelltort
25.01.2019  ·  09:33

Ja era hora que es digués que a Ñ, lo “de la llei a la llei” era fer-se trampes al solitari. Encara que en un primer moment va anar bé, no acceptar correctament la realitat va acumular els problemes a la segona fase.
La República és la democràcia i no ho són els partits independentistes que segueixen amb els seus negociets, paguetes i corrupteles (diputats, conselleries, directors generals, assessors, diputats provincials, consells comarcals,ens autònoms, empeses públiques, …). O febleses i claudicacions . Potser el retard en avançar cap a la República és una oportunitat per fer-ho amb uns protagonistes a la primera línia política que siguin diferents i que valgui la pena defensar.
Actualment es tendeix a pensar que la República és la gent i la Terra no compta per a res. I no parlo de l’agricultura, sinó de la base material, el territori. S’hauria d’entendre que és tant important com la gent, perquè no som una població de bàrbars que està desplaçant-se, sinó un país, terra i gent, en una zona de pas de la mediterrània.

Josep Salart
Josep Salart
25.01.2019  ·  09:48

Si en un país com Veneçuela, els supermercats estan buits, la gent marxa i els que necessiten insulina es moren, es que alguna cosa falla.
Si Veneçuela te com a primer client del seu petroli els EEUU (???), i després compra les armes a Rússia i alguna pistola d’aigua a l’ UE, mentre els xinessos esgarrapen el que poden, també vol dir que alguna cosa falla.
Mani qui mani, la llei se la pasen pel entrecuix perque no serveix per rés i hauría de servir, la llei, per defensar les persones, la seva educació i el seu benestar.
I nosaltres, a diferència de Veneçuela, encara tenim al damunt de les nostres esquenes els paràsits, lladres, assassins i corruptes castellans. Amb llei o sense, ens costa treuren´s del damunt aquesta peste castellana que, per cert, això que en diguem llei, la seva própia, se le passen també pel dellonsis.
Ni tenim petroli per vendre, ni armes per comprar. Vol dir que ho tenim magre com els saharians..

Pep Agulló
Pep Agulló
25.01.2019  ·  10:34

EL PAPER DELS FETS CONSUMATS

Quan parlem de les teories sobre l’origen de la legitimació del poder ens queden curts per interpretar fets polítics d’ara, ens ve a dir en Vicent. L’experiència catalana de la llei a la llei, ja hem vist on ens ha portat: a acceptar que ha sigut una il·lusió desmobilitzadora i dolorosa per les conseqüències. Sense entrar si ha sigut un error de càlcul o una justificació dels límits polítics d’alguns-es.

Així doncs, el quid per imposar una voluntat legítima, democràtica és: “la capacitat de conjugar una legitimitat democràtica recognoscible, ni que sigui mínima, amb la capacitat de controlar el territori.” Jo hi afegiria com a aclaridor: i per tant, tenir la capacitat d’exercir el poder de coerció en aquest territori.

El problema és que aquesta fusió de dues realitats: una legitimitat democràtica i un control del territori, si ens desprenem de la primera, continua tenint un efecte el pragmatisme del poder de coerció, legítim o no, i llavors són els poderosos els que imposen a posteriori la seva legitimitat poc democràtica com passa a Veneçuela amb el govern o a Ucraïna amb Crimea.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Josep Albà
Josep Albà
25.01.2019  ·  10:51

Que de llei a llei no és, ni era, prou, ho sabíem tots.
I tot el demés que diu el senyor Partal, segurament és veritat, tot i que veient i patint tot el que està passant a Catalunya, a mi em fa una mandra estratosfèrica mirar notícies ni de Venezuela ni d’enlloc.
Jo el que voldria és que algú m’expliqués què o quines raons porten a pensar que tornarem a tenir un “momentum” amb un Parlament i un Referèndum guanyats i 2.000.000 de persones disposades a tot com ho teniem entre l’1 i el 10 d’octubre de l’any clau.
I de passada que m’expliqués com i perquè aquests dos milions llargs d’enredats podrem, si arribés un altre “momentum” confiar en els mateixos partits i organitzacions polítiques que van decidir, unilateralment, que el “momentum” consistia en oblidar-se de tots els compromisos i rendir-se sense condicions.

joan rovira
joan rovira
25.01.2019  ·  11:47

El post 21-D era necessari i és una oportunitat. Necessari perquè no s’havien manifestat els personatges polítics i una oportunitat per a veure com es comporten:

1/ “de la ley a ley”, sí; però “de la llei a la llei”, no. Perquè només els vencedors poden fer-ho i no voldran mai cap referèndum pactat a no ser que els hi obliguin. Per tant, qui ho va vendre era un ingenu, un venedor de fum o tot plegat i els que ho compraven el mateix. Som una societat encara colonial amb uns partits hereus dels vicis de la transició espanyola i uns polítics molt poc alliberats.

2/ Catalunya té una triple llosa: a/la metròpoli, b/els colons i intermediaris catalans i c/un sistema internacional fluctuant. Cal adonar-se que es mouen de manera permanent i a diferents ritmes.

3/ la societat catalana i el seu empoderament democràtic ha estat substituït el 1931 i 1976 per la “triple llosa”, tal com estan provant de fer-ho una altra vegada amb l’autodeterminació proclamada el 2017.

Conclusió:
Cal fer autocrítica, continuar treballant i fer pedagogia sobre 1/el “tauler”, 2/les “peces” i 3/la “partida”.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
25.01.2019  ·  11:50

Cert de la llei a la llei és una situació ideal de democràcia que els nostres polítics sabien que no existia a espanya, i menys encara manant el PP.

Però també és cert que, llevat que els nostres polítics fossin uns babaus, que el control del territori era part necessària, per això el Vicepresident del govern (recorden? era en Junqueras) tenia a les seves mans el projecte de crear i preparar les “Estructures d’Estat” i aquestes eren tant fiscals com de control físic del territori pel moment en que la República fos proclamada.

I el dia 3-O del 2017 hauria estat ideal, era el moment de màxima força de l’independentisme.
Però no, no es va fer, i encara molts ens preguntem qui ho va frenar desde dins? O qui va fer el possible perquè no fos possible?

Amb uns mossos que estaven farcits d’ex PNs i GCs de la época del tripartit PSC-ERC-ICV, entre els quals segur que hi ha professionals que estimen Catalunya, però molts altres se’n deuen a la espanya imperial, i van fer de talps (recordem el tema dels papers de la incineradora).
Per cert, del tripartit famós ja veieu el perfil, posat al dia, dels integrants. PSC del 155, ICV també però d’amagat (recordem Coscubiela), i ERC, el partit otrora independentista, ara te en la seva cúpula (no en les bases) una deriva autonomista que s’ha dedicat a frenar mes o menys descaradament el procés.

Amb els deures fets el 3-O hagués estat un excellent moment, amb patiments durant unes setmanes, perquè la UE reconegués el control civil del territori. Però no els hi va caldre prendre cap postura, per bonisme de part dels nostres dirigents i per la feina de zapa d’altres, vàrem deixar escapar el tren de la llibertat i poder tenir la nostra República Catalana.

I ara mentre PdCAT (que no és JxCat) i la cúpula d’ERC continuïn barallant-se per les engrunes de l’autonomisme, no arribarem en lloc.
Cal UNITAT a totes les conteses electorals, i que els polítics que no estiguin per això facin un pas al costat, o bé nosaltres, els votants, els castiguem amb zero vots a ells a les urnes i votem a candidatures d’unitat d’acció.

Miquel Noguera
Miquel Noguera
25.01.2019  ·  12:00

La frase clau és: “la capacitat de conjugar una legitimitat democràtica recognoscible, ni que siga mínima, amb la capacitat de controlar el territori.” El 20S, davant de la conselleria d’economia ja es va deixar clar, per part de l’independentisme, que això del control del territori o no es podia o no es volia fer.

En el proper “momentum” dels catalans caldrà avaluar, primer si volem exercir un control mínim del territori, assumint-ne les seves conseqüències, i després fins a quin punt el podrem exercir.

Victor Serra
Victor Serra
25.01.2019  ·  13:46

A part de tenir l’Exercit a favor, controlar les finances, o tenir suports internacionals, és imprescindible tenir majories molt clares a favor. Ni a Catalunya, ni a Venezuela hi ha una majoria prou aclaparadora a favor d’una posició o altra, per molt que això ens pesi als independentistes. Tots els processos d’independència reeixits a Europa comptaven amb aquest ampli suport inqüestionable. Es una dada a tenir en compte per decidir l’estratègia més intel.ligent a partir d’ara.

David Escobedo
David Escobedo
25.01.2019  ·  15:01

Els vostres líders van proclamar la Republica Catalana. Van crear el momentum. Amb independència de si era un farol o no, de si havia estructures o no, ho van fer. Però en un termini de 4 hores es va pronunciar en contra EEUU, després França i després Tajani en nom de la UE. I aquí va terminar el momentum.
Després el Govern espanyol va cessar el govern i va convocar unes eleccions autonòmiques plenament acceptades per totes les forces polítiques catalanes. I aquí va terminar la Republica.

En relació a Veneçuela, és realment molt complicat veure on és la veritat donat els interessos en joc, però penso que és prioritari fer fora un dictador que té el seu poble literalment mort de gana. Ja en s´hauria agradat que haguessin fet això amb Franco i l´haguèssin forçat a conviocar eleccions lliures….La democràcia sense dubte és important, però no és un valor en si mateixa. La democràcia son només unes regles del joc consensuades. El valor màxim és la llibertat. No hi ha democràcia sense llibertat, ni hi ha democràcia, ni llibertat, ni vida, ni res sense menjar.

Maduro pot ara convocar unes eleccions veritablement lliures o fer la guerra contra el seu propi poble. Encara té marge per decidir si vol que la seva legitimitat emani del poble o si vol que emani del fusells.

Roser Caminals
Roser Caminals
25.01.2019  ·  17:30

Torno a dir que no sabrem el tant per cent de suport que tenim fins que es faci un referèndum amb garanties.
Tampoc veig equiparable la situació de Veneçuela i la de Catalunya. Son dos mapes polítics molt diferents. Però sí que coincideixo amb el Vicent en que caldrå més que la llei i la legitimitat per assolir la independència. Caldrå entomar el momentum que, amb tota probabilitat, arribarå amb les sentències. Si no ho fan els partits, haurem de fer-ho nosaltres.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
25.01.2019  ·  19:53

D’un costat, Trump, Bolsonaro i la gent de la seua colla. De l’altre, Putin, Xi, Erdogan, la dinastia siriana i els hereus de Jomeini. Voleu dir que la democràcia o les penúries materials i dèficits democràtics dels veneçolans els importen a cap d’ells? O només fan una juguesca geopolítica?

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies