Des que les societats humanes s’han organitzat com a tals sempre hi ha hagut alguna figura que ha exercit allò que denominem ‘autoritat’. La reflexió i la consolidació d’un consens mínim sobre aquesta figura ha durat segles, dels clàssics grecs fins a Jacques Rousseau. Plató, en La república, i Aristòtil, en La política, ja varen mirar d’entendre d’on venia l’autoritat i la legitimitat per a exercir-la però no fou fins a la publicació del Leviatan de Thomas Hobbes que el debat prengué la importància que ara té. L’aparició de les monarquies constitucionals i les democràcies liberals al segle XVII van afavorir el canvi més radical, sobretot gràcies a l’obra de John Locke. Les seues teories van canviar totalment el centre del debat, quan va afirmar que l’autoritat guanyava el dret de regir un país a partir del consens del poble i no a partir de la coerció i la força, com havia passat sempre fins en aquell moment. Poc després Rousseau completà amb el famós ‘contracte social’ el marc mental pel qual encara avui ens regim. O sembla que ens regim. I dic tot això arran del que passa a Veneçuela, d’una manera molt particular, però també a Catalunya.

A Veneçuela, clarament, hi ha una intromissió estrangera que pretén canviar, mitjançant els fets consumats, un govern que és el legítim però que té la legitimitat erosionada. Erosionada perquè una part dels veneçolans no l’accepta com a govern legítim. Però la qüestió és que aquest sector de la població no ha aconseguit canviar-lo amb els mecanismes constitucionals. I ací entrem en la mort de les teories. Ni l’oposició aconsegueix tombar el govern de Maduro ni Maduro aconsegueix convèncer aquella part de la població que el vol fora. L’autoritat, aleshores, entra en disputa i els factors que fan que la realitat es decante de manera definitiva cap a l’un costat o cap a l’altre ja tenen molt poc a veure amb les teories sobre l’origen de la legitimació del poder. Els Estats Units, Rússia, l’exèrcit o l’economia substitueixen en l’equació aquells conceptes idíl·lics expressats per Locke i Rousseau. I val més que siguem conscients que això funciona així, si volem entendre com va el món, en realitat. En aquestes situacions extremes, la voluntat popular ja no és un factor suficient i entren en acció palanques i recursos que, a partir dels fets, menen a la consolidació d’una realitat o d’una altra.

Són palanques i recursos, atenció, que no necessàriament donen l’arbitratge de la situació, per exemple, a una superpotència estrangera. Els Estats Units van tardar trenta segons mal comptats a reconèixer Juan Guaidó, però amb això no n’hi ha hagut prou. En realitat, el factor més important és la capacitat de controlar el territori. O, per a ser més exactes, la capacitat de conjugar una legitimitat democràtica recognoscible, ni que siga mínima, amb la capacitat de controlar el territori. En aquest cas,  sembla evident que la peculiar jura de Guaidó pretenia provocar un momentum, el famós momentum, que arrossegàs una part del suport, intern o internacional, de Maduro cap a l’altre costat, per la por de restar aïllats. Ara com ara, sembla que no ha funcionat i que la reclamació ha passat a ser la de fer unes altres eleccions, cosa que incideix en el punt més feble de la legitimació del govern actual –perquè aquestes darreres eleccions varen ser qualificades de fraudulentes pel parlament, controlat per l’oposició.

L’ensenyament que se’n pot extraure, de tot plegat, és que hi ha situacions excepcionals que impliquen grans canvis revolucionaris i que, per això mateix, defugen les normes habituals de revisió de la legitimació de qualsevol estat o govern. No n’hi ha prou amb la legitimitat de les urnes ni es pot passar tan simplement de la llei a la llei com la política catalana confiava de fer l’octubre del 2017. Això no vol dir, que ningú no faça trampa, que una situació d’insurrecció siga millor. Tampoc no ha funcionat, o no sembla que funcione, a Veneçuela, la insurrecció, tot i tenir els padrins més forts que es puguen tenir. Però sí que significa que cal alguna cosa més que vots i raó. Hi ha un moment que te l’has de jugar per tenir, o per mantenir, el poder o per prendre’l. I en aquell moment la decisió dels dirigents, però també el comportament del conjunt de la població al carrer, és cabdal. Haver proclamat la independència el dia 3 d’octubre, evidentment, no era igual que fer-ho el 27. I aquesta és la lliçó principal que hem de tenir en compte per a l’oportunitat següent.

PS. No es pot passar de la llei a la llei, tan senzillament, sense un acord previ, però deixar-se endur pel que convinga en cada ocasió resta també molta credibilitat. Per això Ciutadans o el PP fan el ridícul constantment parlant de colp d’estat. Quan els convé ho és una cosa i quan no els convé ho és una altra.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb