31.03.2022 - 19:40
|
Actualització: 31.03.2022 - 21:40
El trofeu de la Copa Amèrica de Vela amb què ixen fotografiats amb un grau diferent de cofoisme el navegant Grant Dalton, el president Aragonès, la batllessa Colau i el tinent batlle Collboni és coneguda popularment per copa de les cent guinees. Cent guinees d’or és el que va costar l’argent amb què es va construir la gerra que serví de primer trofeu del desafiament naval a mitjan segle XIX.
És una copa que ha passat per moltes mans i moltes vitrines. Per les dels equips que l’han guanyada navegant a favor i en contra del vent, i per les dels dirigents polítics d’un seguit de ciutats del món. Alguns s’hi han aferrat com a una taula de salvació en temps de naufragis. Reals i metafòrics.
Per cada mà que sosté la copa hi ha una empresa que fa caixa. La que cobra el cànon. En aquest cas, els drets d’organització de la trenta-setena Copa Amèrica els té l’Emirates Team New Zealand, l’equip que va guanyar la del 2017 i que desafia uns altres equips en un duel naval. Per a cada competició es crea una empresa de gestió que, quan es tanca el cicle, reparteix els beneficis entre els equips participants.
Llegir les fotografies
Aquesta fotografia de fa pocs dies manté una simetria perfecta amb aquesta altra de l’àlbum de les fotos antigues. N’hi ha unes quantes més, totes tan agres i estantisses com aquesta. Com a personatges fixos sempre hi veiem Rita Barberà i Francisco Camps, que no se’n separaven, com si fos el gran amulet de la sort. En una, fins i tot, i en un exercici de paroxisme fora mida, president i batllessa són a l’aeroport de Manises per a esperar la copa que arribava amb avió. Els figurants van variant: Juan Carlos, quan encara era rei; Mariano Rayoy, quan encara era ministre d’Aznar; José Luis Rodríguez Zapatero, quan ja era president del govern espanyol… I més polítics, més famosos i més empresaris.
Ací apareixen el qui era vice-president primer i ministre d’Economia del govern espanyol, Rodrigo Rato, i el seu delfí més estimat, el ministre de Ciència i Tecnologia, Juan Costa, germà de Ricardo Costa. És feta el dia 26 de novembre de 2003, en el moment que anunciaven que València seria la seu de la regata del 2007. Els protagonistes riuen cofois i exagerats i exhibeixen i agafen la copa amb deler com si acabassen de baixar del veler i l’haguessen guanyada. Tots quatre personatges tenen el mateix color polític. El PP era fort i majoritari a l’ajuntament, a les Corts Valencianes, al congrés espanyol. Tenien un únic objectiu i Espanya, la Generalitat i l’ajuntament avançaven amb pas ferm.
A la fotografia actual el posat dels protagonistes és molt més mesurat. Els somriures tot just s’insinuen, els vestits i les corbates són més foscs. Ells no toquen la copa, que resta ferma damunt la peanya. Només l’exhibeixen com el trofeu preuat que és, i fan el signe de la victòria amb el polze cap amunt. En aquesta fotografia, els somriures congelats són més punts suspensius o interrogants que no res més. És la imatge dels equilibris necessaris i, per a entendre-la, cal obrir el pla i veure més protagonistes sense els quals no hi hauria equilibri, i sense els quals, probablement, Barcelona no s’hauria adjudicat l’esdeveniment. A la família ampliada, hi apareix el president del Port de Barcelona, Damià Calvet, i la presidenta de Barcelona Global, Aurora Catà. Catà és consellera del Banc Sabadell, consellera de Repsol, patrona de la Fundació Cellnex, entre més càrrecs que fan que la premsa econòmica especialitzada la situe entre les deu dones amb més poder als consells d’administració de les grans empreses espanyoles. Espanya, la Generalitat i l’ajuntament, avancen amb pas ferm.
La confluència dels discursos paral·lels
L’esquer perquè una ciutat organitze la regata de la Copa Amèrica és, entre més beneficis, un retorn de mil milions d’euros. Mil milions és una xifra redona. Mil milions d’euros és un sintagma que evoca riquesa, el corn de l’abundància que vessarà llet i mel damunt els habitants de la ciutat. Siga Cork, Màlaga o Auckland. O València o Barcelona. I és una xifra que es diu sense mostrar els comptes que s’han fet, ni d’acord amb quins conceptes s’arriba a sumar mil. Per a definir això, els llauradors valencians empren el verb “alfarrassar”.
El dia 26 de novembre de 2003, al Saló de Cristalls, el de les grans ocasions, hi havia preparada una festassa. A migdia s’hi va anunciar que València seria la seu de la trenta-dosena Copa Amèrica de vela. Hi havia Rita Barberà, Alfonso Grau, Francisco Camps i Ernesto Bertarelli, líder de l’equip suís Alinghi que, com que el seu país no té mar, havia de triar una ciutat que acollís el desafiament següent. La batllessa va esclatar amb aquesta joia incontrolada de la fotografia. I va dir: “Serà la millor edició de la Copa Amèrica de la història!”
També va dir que aquell seria el ressort necessari perquè València, a la fi, miràs a la mar. És clar que Barberà passava per alt que feia segles que València mirava a la mar, que els veïns del Cabanyal o de la Punta vivien pràcticament dins la mar, però ella feia anys que deixava que aquells barris s’esllanguissen, que es degradassen. Els destrossava per acció i per omissió. Ella tenia uns altres plans i volia que la celebració de la Copa Amèrica fos la clau per a engegar la piconadora i canviar-ne la fesomia històrica. La resistència veïnal ho va impedir, en part.
Aquell dia de novembre del 2003 la festa es va escampar per tota la ciutat: mascletades, cercaviles i un helicòpter per tot el cel amb una lona que deia “València 2007”.
El 29 de març del 2022, al World Trade Center feia vent i l’ambient era desplaent. El president Pere Aragonès, al faristol, amb la copa ben a prop, però sense tocar-la, va dir: “Serà la millor Copa Amèrica de la història.” La mateixa frase que havia dit Rita Barberà quasi vint anys arrere.
És una frase extreta d’un argumentari mandrós, no revisat ni actualitzat, del manual amb què treballen les marques comercials que es poden permetre el luxe d’armar un veler per a competir a la Copa Amèrica. Perquè amb una simple fullejada a l’hemeroteca es poden llegir frases dites pels dirigents eufòrics i texts escrits pels editorialistes també eufòrics i acrítics d’aquells anys:
“Tindrà un impacte econòmic de mil milions d’euros de retorn i es crearan deu mil llocs de treball. Vindran centenars de milers d’afeccionats a la vela de tot el món, i els equips començaran a instal·lar-se a València pràcticament a partir d’ara mateix, perquè s’han de preparar. Això serà molt de moviment per al sector hoteler, per a la restauració. Posarà València al mapa. És el tercer esdeveniment en quantitat d’espectadors per televisió, sols per darrere dels jocs olímpics i el mundial de futbol. Hi ha un públic potencial de 2.000 milions d’espectadors…” I encara més hipèrboles i més projeccions sobre les benediccions que havien de caure damunt la ciutat.
Aquests dies, d’ençà de la fotografia al port i de la del Palau, més solemne, a Barcelona s’han pronunciat les mateixes paraules que a València. Els mateixos mil milions que, probablement, ara valen menys que el 2003, però continuen essent mil.
Paral·lels que s’ajunten. “Tornem a posar Barcelona al mapa internacional d’esdeveniments de primer nivell”, va dir el president del Port de Barcelona, Damià Calvet. I a continuació va parlar de “cultura nàutica i esportiva”. També va dir que els beneficis es començarien a notar a partir d’ara mateix. A partir d’ahir, concretament, perquè la cursa durarà catorze setmanes, però els equips s’hauran d’instal·lar ja a Barcelona per a tenir-ho tot a punt. I això serà beneficiós per al teixit empresarial local. Unes mil dues-centes persones, dues-centes per cada equip, que cada dia menjaran, beuran, aniran amb taxi o amb bicicleta, consumiran lleure i faran gresca per Barcelona. Va tornar a dir mil milions d’euros de retorn i va considerar l’adjudicació de la regata un magnífic regal d’aniversari per als trenta anys de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992.
En aquesta compareixença es van donar pocs detalls. Només la xifra global de setanta milions d’euros. Trenta de públics i la resta, privats. No va ser fins l’endemà que vam saber que l’ajuntament s’havia posat un topall de deu milions. “Veurem quines són les aportacions de la Generalitat, la Diputació, el Consorci Barcelona Turisme, i l’estat”, va dir Ada Colau en una entrevista a Els Matins de TV3.
Subhasta
Com que la regata de vela és un desafiament, és l’equip que guanya la competició anterior que decideix en quines aigües llancen el guant als competidors. Habitualment, trien una ciutat del seu país, perquè ja en saben els vents i el comportament de la mar a totes les èpoques de l’any. Així parteixen amb un cert avantatge. El fet que l’equip de Nova Zelanda no desafie la resta de vaixells a Auckland té a veure amb les pèrdues que l’última regata van deixar a la ciutat. Per això han cercat aigües conegudes.
La primera opció va ser València, però en van posar més damunt la taula, com ara Màlaga; Cork, a Irlanda; Jeddah, a l’Aràbia Saudita. I Barcelona.
L’adjudicació es fa amb una subhasta. El director general de l’equip, en aquest cas l’històric i experimentat navegant Grant Dalton, ha brindat la regata i ha escoltat ofertes. El govern de Nova Zelanda diu ara que a ells els hauria agradat de tornar a acollir la copa i que van oferir prou diners. El batlle de València, Joan Ribó, va oferir allò que la ciutat ja té, que és tot el que es va construir per a fer la cursa del 2007. Res més. Ni un euro, perquè encara paga les factures de fa quinze anys. Màlaga també diu que la seua oferta era molt bona.
La batllessa de Barcelona, Ada Colau, va dir a TV3 que Barcelona havia oferit aquests setanta milions. Trenta de públics i la resta de capital privat. “No farem cap obra, ells han valorat molt el que tenim. Si era només per diners, guanyaven unes altres ciutats, a la subhasta n’oferien més. Nosaltres oferim una ciutat que té prestigi i un port acabat.”
Tot de detalls per tancar, encara
A banda de saber la resta d’aportacions públiques, encara s’han de saber molts detalls. Tot i que Colau diu que tot està construït, i amb aquest argument malda per diferenciar-se de la gestió que es va fer a València, va parlar d’acabar la que anomena recuperació del port olímpic. És ací on va introduir el concepte de sostenibilitat que, segons que afirma, també va pesar molt en la subhasta.
També s’hauran d’emplaçar les bases dels equips, construccions de formigó que se situaran a la zona de la terminal Grimaldi, a la Marina Barcelona 92, al Nàutic Center de la zona de la nova bocana, a Cinesa, al Maremàgnum. La base de l’amfitrió, Nova Zelanda, serà a l’IMAX Port Vell. Allí també hi haurà les oficines de l’empresa que organitza l’esdeveniment, America’s Cup Events Ltd. I l’anomenat village de la Copa Amèrica serà al Moll de la Fusta.
Aquesta és la manera, segons Colau, de fer que la regata siga molt urbana, que entre pràcticament al cor de la ciutat, i que tinga participació, sobretot dels joves, de les escoles… Tot això, amb uns punts suspensius ben llargs perquè, va dir, encara hi falten molts detalls per tancar.
