07.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 08.06.2023 - 10:07
Estic convençut que els mitjans tenim bona part de la responsabilitat del creixement innegable de l’extrema dreta a tot Europa. Parlar-ne ja és legitimar-los. I discutir-s’hi és perdre el temps. Per tant, escric aquest article amb dubtes, però en vista que alguns lectors amics el consideren necessari.
M’haureu de permetre, primer de tot, que reafirme el meu compromís personal. No he escrit mai a les ordres de ningú ni he tingut mai por de dir en públic allò que pense. No sóc ací per a dir coses que agraden als lectors, sinó per a dir les coses com són. Evidentment, us pot agradar més o menys allò que dic i no entraré mai a discutir-ho en públic –la vostra llibertat d’expressió és tan sagrada com la meua. Però, al costat d’això, crec que tinc el dret de reivindicar una coherència de dècades. No m’he mogut del meu lloc i no m’he deixat pressionar mai per ningú. I aquest ningú també inclou els lectors o els subscriptors.
Els periodistes descrivim les coses i eixa és una de les nostres funcions bàsiques. Passem hores i hores llegint, estudiant, escoltant i, de tot plegat, en traiem unes conclusions que transmetem a la societat. Escriure un article com aquest és la part més ínfima de la meua feina; documentar-me, escoltar i estudiar n’és una de molt més gran. Per exemple, en el cas que ens ocupa, m’he llegit tota la documentació pública sobre Aliança Catalana i he mirat amb regularitat els vídeos dels plens municipals de l’Ajuntament de Ripoll, que, per sort, són tots accessibles en aquesta pàgina. Crec que no hi ha cap intervenció d’aquesta senyora que no haja escoltat, i és a partir d’aquestes lectures i aquestes visualitzacions que puc dir, efectivament, sense tenir cap dubte, que Orriols és una representant política de l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que proposa.
A Europa, avui dia l’extrema dreta, dissortadament, és en alça. I ja he explicat en editorials anteriors que considere que la culpa la té, sobretot, l’esquerra caviar. Perquè ha fet un tomb intolerable i ha abandonat les classes populars i, molt en concret, la classe mitjana, les ha expulsades de les ciutats –tal com ja passa a Barcelona– i ha creat una aliança de professionals que viuen del poder, una aliança que gira entorn de propostes extremistes i sovint incomprensibles. I de l’insult, la desqualificació, com a feixista, de qui els va en contra o de qui alça la veu per dir que això no té trellat. En vaig parlar molt especialment en aquest editorial.
El cas és que aquest intent de camuflar l’abandó de les causes socials ha portat l’esquerreta a exacerbar les característiques específiques d’alguns grups socials, que han volgut convertir en reserva de vot alternativa a aquells que perden pel seu tomb. Fins i tot quan la incoherència és esclatant. Que ací l’esquerra defense públicament el vel islàmic els mateixos dies que les dones de l’Iran es posen dempeus de manera heroica per alliberar-se’n seria còmic si no fos tràgic. Per exemple. Però no ens enganyem, tampoc: això no té a veure amb res més que amb el caciquisme. Hi ha partits d’esquerra que volen capturar el vot islàmic, com si fos una reserva de gra, i per mi aquest és un problema gros, avui. La seua frivolitat i la seua barra amaga un simple càlcul cínic de quants llocs de feina, de quantes cadires, significa aquesta adhesió.
Ara, dit això, tota aquesta estupidesa no justifica de cap manera caure en mans de l’extrema dreta. Perquè l’extrema dreta no vol resoldre el problema sinó aprofitar-se’n per créixer. És clar que es pot discutir sobre el control de la immigració, i se n’ha de parlar, però no és això que vol l’extrema dreta. Ni en vol parlar ni en vol discutir. Vol fer servir la immigració d’arma llancívola. Pretén enverinar el país en nom de la superioritat dels uns sobre els altres per conquerir el poder a partir de la por social. El mecanisme ha funcionat a Hongria, ha funcionat a Polònia, ha funcionat a Itàlia, funciona a Espanya i França; pot funcionar ací, també.
I és contra aquesta possibilitat que crec que he de parlar clar. No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest “gran reemplaçament”, aquesta teoria conspirativa l’origen de la qual tenim ben documentat a França, sota la direcció d’un conegut escriptor xenòfob. Hi ha una cosa molt més senzilla, que és la necessitat. No solament la necessitat de trobar dignitat per part dels qui vénen, sinó la necessitat de trobar treballadors per part dels qui ja hi érem. L’extrema dreta catalana repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és veritat, però és molt alt. Ara, per què? Perquè calen treballadors per a fer funcionar el país i perquè la natalitat dels catalans és, aquesta sí, la més baixa del continent. Si els emigrants troben feina, que en troben, com és ben evident, és perquè calen. Perquè ens calen. Perquè els necessitem.
I això no hauria de ser un problema especial en un país, el nostre, que històricament s’ha definit per l’absorció constant de població. En aquesta Pissarreta vaig explicar com es formen i per què es formen els Països Catalans i com funcionem. Cada lloc té unes característiques pre-polítiques i la nostra precisament és ser terra de pas. Documentadament. Jo sóc fill d’un home nascut a Algesires i la major part de vosaltres no deu haver d’anar gaire enrere abans de trobar un emigrant. Aquest model, aquesta manera nacional de ser, és una de les causes que l’extrema dreta no haja pogut arrelar mai de manera significativa al nostre país. Perquè si la seua ideologia és l’odi a l’altre, als Països Catalans tots som família d’algun altre.
I, de fet, hi ha una incongruència en el discurs d’Aliança Catalana que em resulta xocant –i que s’haurien de mirar bé alguns innocents que creuen veure semblances entre aquesta gent i alguns moviments separatistes dels anys trenta del segle passat. Sílvia Orriols i els seus sempre parlen dels “estrangers” com la gent que cal conflictivitzar. Però fixeu-vos que no inclouen mai en el bloc dels estrangers els estrangers de Múrcia o de Valladolid –o de Quito o d’Oslo.
I això fa evident la maniobra: ara, com que els convé, proven de traure el cap a partir de la crítica als partits polítics independentistes que tant ens han decebut. S’hi aferren, s’aferren a la necessitat òbvia de la independència i, tal com han fet en tants països més, converteixen la desil·lusió envers el món polític institucional en força tractora del seu creixement. Se n’aprofiten. Però la pregunta que faig és ben directa: per què aquesta gent defensa que un estranger de Tànger o de Rawalpindi no ha de tenir drets socials, però, en canvi, un estranger de Valladolid, sí?
I la faig perquè amb aquesta pregunta arribem al cap del carrer: perquè són racistes. No hi ha cap més explicació possible. I no ens hauria d’estranyar, car la xenofòbia és la característica més consistent de l’extrema dreta europea.
Avui l’extrema dreta és moderna en les formes, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i fins i tot defensa els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és el cor de la seua ideologia antiigualitària, és en el racisme –molt específicament contra les comunitats musulmanes. I, no us enganyeu, aquesta, i no cap altra, és la gran proposta, la proposta central, d’Aliança Catalana. Cap on volen portar aquest nostre país.
PS. Si voleu no oblidar què som i escoltar una veu que parla amb les dades a la mà, us recomane molt aquesta entrevista a la demògrafa Anna Cabré: “Tothom qui entra a Catalunya, tard o d’hora, es fa català, i tothom qui en surt deixa de ser-ho.”
