La destrucció de Barcelona: el bar Brusi com a símptoma

  • Igual que passa a París, Barcelona es va convertint en una ciutadella, en un castell, d'on una “nova burgesia” vinculada a la política expulsa la gent normal cap a les perifèries

Vicent Partal
19.04.2023 - 21:40
Actualització: 20.04.2023 - 08:34
VilaWeb

La notícia del tancament del popular bar Brusi, publicada per aquest diari dilluns, ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre el model de futur de la ciutat de Barcelona. Els propietaris s’han cansat de les reglamentacions abusives de part de l’ajuntament i han arribat a la conclusió que no paga la pena de mantenir un negoci de dècades, arrelat i amb una clientela devota. El seu lloc segurament l’ocuparà alguna franquícia internacional impersonal, que no aportarà mai res al seu entorn. I la destrucció de la ciutat continuarà.

Però això que passa a Barcelona té antecedents. A Barcelona veiem passar en pocs anys un fenomen que a França ha tardat vint anys a consolidar-se i que és l’origen de l’enorme crisi social que hi viuen ara mateix. La sola diferència que hi ha és amb quina rapidesa va.

Igual que passa a París, Barcelona es va convertint en una ciutadella, en un castell, d’on una nova burgesia expulsa la gent normal cap a les perifèries. Tots nosaltres coneixem històries de gent, sobretot joves, que han hagut d’anar-se’n a viure fora de la ciutat perquè no es pot pagar l’habitatge, perquè a Barcelona ja no s’hi pot viure tenint una feina normaleta.

Per entendre el fenomen i les conseqüències que té, el geògraf Christophe Guilluy ha escrit dues obres de referència, dos texts fonamentals, que expliquen perfectament allò que s’ha viscut allí i això que ara es viu a Barcelona, de manera accelerada. Primer va ser La France périphérique i després Le crépuscule de la France d’en haut.

Són dos llibres que hauria de tenir en compte qualsevol persona que volgués entendre el perquè de la situació de la nostra ciutat –per quina raó tanca el bar Brusi o per què els nostres joves ja no poden viure als barris on han nascut. Guilluy aporta dades indiscutibles, metòdiques, sobre la realitat francesa, però que són mentalment fàcils d’adaptar a la nostra situació. I sobre aquestes dades dibuixa un model inquietantment comprensible per als barcelonins sobretot –tot i que a València ja hi ha indicis en la mateixa línia i que totes les illes també tenen problemes importants relacionats amb això, per bé que d’un origen diferent.

El model, l’explicació que fa Guilluy, és la següent. En un moment determinat l’esquerra francesa va decidir d’abandonar la classe obrera, per poc controlable, reaccionària i poc fiable, i es va concentrar a alimentar una nova coalició que li hauria de donar el govern, a partir de fenòmens identitaris culturalment urbans. L’antiracisme i el feminisme van ser els primers d’una llarga llista que no ha deixat de créixer d’aleshores ençà. El tomb es recolzava sobretot en la creació d’una nova elit econòmica basada en els sous públics, que s’havia de fer propietària de les grans ciutats i dels mitjans de difusió. I tal dit, tal fet. A còpia d’inflar artificialment els sous de polítics, alts funcionaris, assessors, periodistes estrella i empreses parastatals, el PS va bastir aquesta nova burgesia (la denominació és de Guilluy) destinada a conquerir l’enorme capacitat de l’estat i a fer-ne un ús privatiu i descarat. Havia nascut el partit-empresa i la política com a negoci.

Per a situar-nos i explicar-nos nosaltres ací: el sou mitjà dels centenars de càrrecs de confiança de la Generalitat de Catalunya és de 83.000 euros l’any. Els de l’Ajuntament de Barcelona encara són més alts i els de la Diputació, encara més alts que no els de l’ajuntament. I els de les empreses de l’Àrea Metropolitana arriben a xifres d’escàndol i s’enfilen fins a 88.000 euros en el cas de funcionaris –no pas de càrrecs polítics, sinó de funcionaris!– de l’anomenat grup A. I no parlem tan solament dels sous més alts de cada institució ni de les responsabilitats polítiques. En una ciutat com Barcelona on el sou mitjà de la població és de 32.324 euros, un cap de servei de la Diputació, per exemple, en cobra 53.400.

Per això el nucli dur de la nova burgesia són ells, acompanyats de les professions auxiliars de la política. I no solament pels increïbles sous directes que reben, sinó també per l’existència de tota mena de complements i beneficis, com ara  triennis o complements salarials; o pels circuits secundaris que es creen. Per exemple, tots sabem de periodistes o professors universitaris que volten per diverses tertúlies cobrant entre cent euros i dos-cents per hora i fent-se, així, un bon sobresou. De manera que la diferència de capacitat adquisitiva entre l’aristocràcia política i la població en general és enorme. Si hi afegim l’espai que ocupen els turistes amb gran capacitat econòmica, inclosos els descamisats fills de casa bona que no baixen mai del patinet, aleshores la recepta que fa pujar els preus fins a l’extrem d’expulsar de la ciutat la gent normal i corrent s’explica molt fàcilment.

I, una volta instal·lada, aquesta nova burgesia, com ha passat sempre, prova de convertir la ciutat en ciutadella, emmurallant-se a partir de l’assetjament ideològic. Quan Mitterrand va abandonar el programa comú de l’esquerra i es va llançar a privatitzar l’estat en benefici de les elits polítiques i de negocis, el moviment va anar acompanyat de l’acusació de feixista contra tothom que li interessàs a ell. I el Primer de Maig següent els grups anarquistes van ser qualificats de feixistes pel portaveu del govern, sense gens de vergonya ni rubor. Aleshores va nàixer aquesta superioritat moral que dóna lliçons i reparteix carnets de bons i dolents, amb una hipocresia i un cinisme personal difícils de concebre –i ací tenim el papa roig Vicenç Navarro com a exemple més recent de la relació contradictòria entre allò que dius en públic i allò que fas en privat.

Però la maniobra, i el segon llibre de Guilluy es concentra en això, ha començat a fer aigües pertot arreu. Perquè la gent no és idiota. I perquè l’avarícia és irrefrenable també entre els nous burgesos que no en tenen mai prou. I així, després d’expulsar-los de París i enviar-los a la perifèria, l’esquerra caviar va decidir que els cotxes dels qui no tenien prou diners per a viure a la capital eren vells i contaminaven. I, en compte d’invertir en transport públic, van pretendre obligar a canviar-los. D’aquella estupidesa van nàixer els Jupetins Grocs. I ara fins i tot dins la ciutadella parisenca ha esclatat la nova lluita de classes, com Emmanuel Macron pot comprovar durament en la seua pell.

Barcelona, no us enganyeu, va per aquest camí i no és gens estrany, ans al contrari, que la situació s’haja agreujat tant, precisament durant els vuit anys de govern d’Ada Colau. Tanmateix, la pregunta que tots ens fem és si aquesta transformació tan gran de la nostra societat té solució, si es pot frenar i revertir. I la resposta és que sí. La revolució democràtica catalana, l’independentisme, potser no és conscient que és el contrapès del model elitista de la ciutat-ciutadella, però ho és, i d’una manera espectacular, única a Europa. I és per aquesta raó que he insistit tantes vegades jo, i insistiré sempre, que el moviment no és tan sols una qüestió d’independència, sinó de saber fer servir la independència com un instrument democràtic, popular, de masses i interclassista que faça possible un canvi de model i de futur. Júlia Ojeda ho explicava molt bé l’altre dia, quan afirmava en aquesta entrevista: “No s’entén el procés independentista sense la crisi.” I per això el Primer d’Octubre, essent un extraordinari exercici de democràcia popular, va espantar i preocupar tant els nous reietons que ara corren a fer-nos-el oblidar. Però aquesta és l’alternativa, l’única alternativa: o la revolta de la gent o una Barcelona impersonal, perduda, sense rumb, castrada i canibalitzada per uns pocs. Tan simple com això.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
19.04.2023  ·  22:00

És fàcil d’entendre. Tot d’ignorants amb poca o nul.la capacitació, Copons grans sous i prenen decisions sobre temes que no entenen. Això genera un com.lapse general. Lògicament, el final només pot ser una revolució com passa a França. Allà ja és veu que els antidisturbis mostren impotència. Si l’esquerra caviar de casa nostra fora intel.ligent, és prepararia una eixida; però supose que triarà. la ciutadella. El final de tots ciutadella és ser conquerida. Al temps.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
19.04.2023  ·  22:11

Ja que no hi ha llista cívica de l’ANC, caldrà que a Barcelona i a les ciutats grans, els independentistes “decebuts” es mobilitzin i votin els partits independentistes “alternatius” (els qui no tenen representació encara, Pimàries, etc., si i ha qualque etcétera a la ciutat en qüestió). No cal fer-ho amb l’esperança de que entraran i ho faran bé (això restarà per veure), ans amb la decisió de que els “traidors” i els “desorientats” rebin un càstic i els quedi clar cap a on han anat els vots que ells han deixat de tenir. Molt millor això que no la simple abstenció (que no fa cap mal al conjunt de partits ja “instal·lats”)

Xavier Clèries
Xavier Clèries
19.04.2023  ·  22:14

La mediocràcia s’ha imposat en els partits (i també en moltes empreses), però qualsevol alternativa política mínimament honesta i eficient els pot esborrar del mapa. A veure si no triga gaire.

Jaume Melquiades
Jaume Melquiades
19.04.2023  ·  22:44

evidentment encara anem massa be ,fa falta passar una mica de gana perque la gent s’adoni de que ens estant prenen el pel fins que aixo no passi continuarem igual,es trist pero es la crua realitat. salut i bona nit

Emilià Ayllón
Emilià Ayllón
19.04.2023  ·  22:53

El Brusi no és l’únic exemple de com s’està destruint el teixit social de Barcelona, però sí que és molt significatiu perquè aquest establiment no tanca per impossibilitat de pagar un lloguer, ja que si no vaig errat, el local és de propietat. Fins i tot recordo, tal com explicava la notícia d’ ahir, quan tan sols ocupava la meitat del que és ara i quan van adquirir el local del costat.
Ha tancat per no poder assumir les despeses burocràtiques de les administracions públiques. I aquí no cal distingir entre espanyoles o catalanes. Totes actuen igual. D’esquenes a la gent. El que passa és que la més propera de totes (l’Ajuntament), també ens està fallant. I molt.
Potser vagi sent hora, tal com diu en Vicent, de posar fi a tota aquesta colla de polítics (si és que se’ls pot anomenar així) que la única cosa que volen és omplir-se les butxaques a costa de vendre la nostra ciutat.
Per sort no totes les persones que hi treballen són iguals, però sense voler-ho o saber-ho, totes estan contribuint a la decadència.

jaume vall
jaume vall
19.04.2023  ·  23:15

Impecable anàlisi. És d’agrair la informació que ens permet entendre el problema.
Ara falta per saber-ne extreure’n les conseqüències, i més important, -també més difícil- les solucions.

Francisco Turegano
Francisco Turegano
19.04.2023  ·  23:21

Ens varen seleccionar genéticament el 1714, ens varen tornar a seleccionar el 1939 i ens estan tornant a seleccionar d’ençà el 2017, no necessiten ciutadelles, ja hi som fora

Jaume Riu
Jaume Riu
19.04.2023  ·  23:25

LA RESPOSTA ÉS QUE SÍ
Molt bon editorial, i oportú.
Amb el naixement del partit-empresa i la política com a negoci, apareix una nova burgesia que dóna lliçons i reparteix carnets de bons i dolents des d’una superioritat moral que s’atribueixen perquè eren comunistes i ara són feministes i ecologistes, i saben què amb allò de panem et circenses tenen el ramat controlat.
Amb aquest bagatge, no necessiten fer la revolució per canviar els fonaments d’un estat que practica el genocidi juridic i cultural per mantenir l’economia extractiva que augmenta les diferències socials fins a límits insostenibles, perquè ja els va bé per fer la viu-viu del partit polític.
L’independentisme, com a revolució democràtica catalana és el contrapès del model elitista d’una manera espectacular, única a Europa.
El moviment no és tan sols una qüestió d’independència, sinó de saber fer servir la independència com un instrument democràtic, popular, de masses i interclassista que faci possible un canvi de model i de futur.
En definitiva, coincideixo amb la visió positiva de Partal quan es pregunta si aquesta transformació tan gran de la nostra societat té solució, si es pot frenar i revertir. I la resposta és que sí.

Joan Mollà
Joan Mollà
19.04.2023  ·  23:28

Potser es va entenent cada vegada més el per què d’aquest retrocés de l’independentisme en els cercles de poder econòmic, mediàtic i polític a casa nostra: el sistema els perilla.
Ara bé, o aquest malestar de les classes populars i mitjanes es mira de canalitzar d’alguna manera o esclatarà el dia que menys s’esperi amb qualsevol nou fet que faci vessar el got de la paciència. Atenció: canalitzar no vol dir controlar o obstruïr, val dir trobar-hi una via pacífica però que es mostri eficaç i viable. Potser promovent una regeneració política des de baix, amb participació activa de la ciutadania. I que vagi explorant un nou model de societat per implementar-lo en la nova República. I que permeti veure un nou funcionament molt més just i il·lusionant.
Però cal implementar-ho des del carrer i des de les urnes. Qui vulgui entendre-ho, que ho entengui. Però posem-nos-hi ja: ens estan destruint la ciutat, el país i el món. Pels que ens segueixen, tenim pressa! No els podem deixar aquest món de mones!

Albert Cuesta
Albert Cuesta
19.04.2023  ·  23:42

Vicent, aquest procés va començar amb els Jocs Olímpics de 1992, que van transformar Barcelona en el parc temàtic que és ara. Nosaltres vam haver de marxar-ne fa 27 anys i ja no hem mirat enrere.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
19.04.2023  ·  23:45

L’independentisme sobirà és la nostra resposta a la globalització homogeneïtzadora i colonitzadora aliena. Petits o mitjans el q cerquem és viure amb un nivell de benestar acceptable. Reequilibrar els excessos i harmonitzar-los amb el conjunt sens destarotar un cert igualatarisme social. Vivim en un sistema econòmic capitalista q obvia tot l’anterior i juga amb nosaltres a emular bé al Ciutadà Kane, bé al Genet Solitari. Quan tothom pam amunt, pam avall estem en això que els romans deien “Divina Mediocritas”. El sistema barceloní sempre ha tingut una retirada per la cosa gavatxa (no en sentit occità), els valencians som antigavatxos de mena. El 20 % de repoblació històrica valenciana és occitana. Cosa que mai no es diu. BCN guaita París en emmirallar-se, VLC Alemanya, Països Baixos i Anglaterra, i molt a Nova York quan es mira a si mateixa. BCN està encerclada per muntanyes, VLC per l’Horta en una plana. Colau (és una activista analfabeta q no ha plantat una tomaca en sa vida) s’ha envoltat de gent q no entén BCN. Ribó és enginyer agrònom vingut des de Manresa a posta per a estudiar i tots els anys menja les tomaques que planta ell mateix) i està embolcallat de gent que ama VLC amb passió infinita. La gent de BCN no entén l’àrea metropolitana i viceversa. VLC la fa la gent metropolitana cada dia q és 1’8 milions de persones. L’escala urbana de BCN és de la 2ªcorona de ciutats. VLC té escala humana encara i pertany a la 3ª corona. Ambdues tenen el concepte de policentrisme – la ciutat per parts- que va descriure Carlo Aymonino. Cada barri i districte té llur pròpia personalitat i especificitat i alhora han de compartir eixa “centralitat” q Bohigas intentà recosir i esmenar de l’herència degradant porciolesca. La mateixa q implementà 40 anys després Rita Barberà a VLC. Els Balenzianos sempre estrafan el pitjor dels Varzeloneses. Les noves onades d’immigrants tant d’alt stànding com els de baix s’acaramullen dins de les nostres ciutats. Uns impel·lits pel negoci del coneixement i la bonesa de l’entorn i els altres per la precarietat de llurs països d’origen. Amb la qual cosa, la densitat per H. augmenta fins fer inhabitable aitals entorns. L’escala humana sempre és la reguladora de les ciutats. Les ciutats es van fer per a llurs habitants, no a l’inrevés. Per tant, els nuclis estables vinguts de generacions arrere – això tan important com blasmat q, en diem classes mitjanes- estan sent expulsades de llurs assentaments tradicionals on han plantat arrels. El capitalisme internacional amb capital monetari penetra mitjançant indígenes que fan d’intermediaris col·laboradors. I s’aturen amb lleis pròpies, Òbviament no amb les de l’estat colonial q els fa la penetració fàcil per a despersolitzar-nos i podrir-nos en batalles intestines q tan bé els va. I els immigrants sense capital tenim l’obligació empàtica d’incorporar-los a les nostres societats, però això només és una cataplasma, puix, llur circumstància es resol als llocs d’origen d’aquest. I ací rau el nostre internacionalisme, mostrant un paradigma a aplicar-hi. Des del pragmatisme dels fets quotidians és des d’on cal resoldre els problemes urbans. Els francesos tiren mà de geògraf com Poète o Guilluy, pensen en la geografia, no en “l’Homo Laborans” i “l’Homo Ludens” que dignifica l’habitant que resideix i hi viu com està fent Compromís amb la implantació de la setmana de 4 hores de la mà d’Enric Nomdedéu, Joan Sanchis, Rafa Climent, etc des de la Generalitat Valenciana front a l’home “territoriant” que viatja d’ací cap allà sense assabentar-se ben bé d’on trepitja q tan bé va descriure el nostre geògraf barceloní Francesc Muñoz en la seua “Urbanalització” a partir de Virilio i la comprenssió del temps de l’home actual.

Per cert, a la Sra. Colau li escau perfectament aquell dard del sociòleg i urbanista estatunidenc Richard Sennett (marit de la sociòloga i economista Saskia Sassen, ni més ni menys) i assessor d’organismes internacionals:

“Quant menys capaç és un polític, més egoista i narcisista és”

Josep Blesa (València)

Roger Verdaguer
Roger Verdaguer
19.04.2023  ·  23:59

No és l’única alternativa a aquestes situacions de misèra, senyor Partal. La història ens ensenya reaccions de dretes i d’esquerres al mateix tipus de situació. Ens encanta rabejar-nos en el mite del poble escollit, en l’autocomlaença, però en realitat els catalans, avui dia om uns fracassats, que ho som per no haver volgut veure els perills i destorbs que amenaçaven les nostres “magnífiques” accions i aspiracions. Volem ser lliures, però que la fe i l’optimisme no es tornin en ceguesa. Això serà una competició i a dia d’avui estem aturats.

Jordi Parera
Jordi Parera
20.04.2023  ·  00:07

Doncs ara em preocupa la quantitat de directius assessors i endollats del sector public amb l’únic mèrit del seguidisme polític nepotisme de manual (te el càrrec perquè es el millor que sigui amiga o marit no te res a veure…) . Em fa ràbia que hi hagi tanta gent cobrant-se uns sous desproporcionats en un país on faltan diners per tot i aquí tenim una fuga de la que desconeixem la magnitud. Per exemple els sous de funcionaris del parlament fins i tot sense treballar, fins a quin punt passa en altres àmbits¿¡ necessitem un informe amb profunditat.

Gerber van
Gerber van
20.04.2023  ·  00:09

El fenomen està molt estès a Europa occidental. El mateix està passant a Londres i Amsterdam, per posar només un exemple. Va començar a la dècada de 1980 amb Reagan i Thatcher privatitzant les tasques governamentals. El sistema sanitari a Gran Bretanya, per exemple, demostra que no va tenir gaire èxit, per dir-ho suau.

Eduard Clavell
Eduard Clavell
20.04.2023  ·  00:27

Tal vegada caldria posar cada vegada que surt el nom d’un d’aquests personatges al vostre/nostre diari, i entre guions, enlloc de la seva edat, el sou que guanyen (error: que els hi paguen). Així ens podem fer una idea de la profunditat de les seves creences. I bavejar una mica, de pas…

Mònica Batlle
Mònica Batlle
20.04.2023  ·  00:29

Ben farts d’aquesta burgesia d’esquerres!

Ramon Perera
Ramon Perera
20.04.2023  ·  00:29

Cap allà l’any 2000 apareixien a Barcelona hotels com si fossin bolets, ja fos amb edificis nous de trinca o amb edificis preexistents reciclats amb aquesta finalitat.
Les preguntes que es podia fer l’home del carrer eren:
– D’on sortiran els clients per tants hotels?
– D’on treuen la confiança els inversors de que no només recuperaran la seva inversió sinó que també obtindran beneficis?

Avui, 23 anys després, la resposta que es podia imaginar per a la primera pregunta ha resultat ser vàlida: del turisme.
Per respondre a la segona pregunta l’home del carrer només pot fer servir la metodologia de la caixa negra [no la dels avions sinó la filosòfica] ja que com a home del carrer no coneix lo que es cou en els cercles del poder. La resposta adopta la forma de suposició: És que ha d’haver-hi un pla d’alt nivell per a que Barcelona esdevingui un ciutat turística.
Avui, 23 anys després, aquesta suposició és més plausible que mai, malgrat desconèixer l’interior de la caixa.

PS1. Enllaç sobre la caixa negra filosòfica,
https://www.wikisofia.cat/wiki/Caixa_negra

PS2. El Sr. Albert Cuesta [23:42] va en la meva línia de pensament.

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
20.04.2023  ·  01:35

El campió més veterà de la Vuelta a España, el nord-americà Chris Horner, és un gran analista de les curses ciclistes. Ell fa servir amb molta freqüència i de manera simpàtica l’expressió “knucklehead” (capsigrany) per tot aquell o aquella que no entén coses molt bàsiques.

Els comentaris que sovint es fan a aquesta columna diària de visita obligatòria en relació a questions de vot protesta, em fan pensar en l’expressió del Chris Horner: “knuckleheads!”

I és que en matèria de vot protesta, en tant que l’exercici de sufragi és l’ocasió genuïna que tenim la ciutadania d’exercir el nostre poder polític (en tota la legislatura!), sembla mentida que es plantegin vots nuls o vots a formacions que no tenen ni estratègia ni projecte, quan existeixen alternatives millors. “knuckleheads!”

A Catalunya ens agrada FER COSES. I una de les coses que s’han fet a Catalunya és inventar la millor fórmula possible per foragitar els paràsits de les institucions. I es diu “Escons en Blanc”.

Passa que per a que funcioni, fa falta que la gent pensi una mica i també que faci una mica d’esforç. “knuckleheads!” Que cada vegada que presento la opció d’ “Escons en Blanc” de seguida reacciona algún capsigrany tot volent confindre “Escons en Blanc” amb el “vot en blanc”.

“Escons en Blanc” té forma de partit polític perquè és la millor manera en que pot fer la seva funció. Però és l’anti-partit-polític. Si la principal missió d’un partit polític és ocupar el poder; la principal i única missió d’ “Escons en Blanc” és no ocupar-lo: BUIDAR-LO!

Però per tal que la fórmula d’ “Escons en Blanc” funcioni cal que hi hagi gent que ho entengui. I no sembla que hi hagi gaire gent que vulgui pensar ni una miqueta per entendre-ho. I després fa falta que hi hagi gent que faci un mínim esforç: acceptar de formar part d’una llista electoral d’ “Escons en Blanc” amb l’únic compromís de NO FER RES! I més específicament: NO RECOLLIR L’ACTA DE REGIDOR/A o DIPUTAT/DA i per suposat NO PRENDRE POSSESSIÓ DE L’ESCÓ i no percebre cap retribució com a electe/a.

I si no hi ha paperetes d’ “Escons en Blanc” als col·legis electorals és perquè hi ha massa “knuckleheads” que prefereixen abstenir-se, votar en blanc o votar nul i renunciar per la via de facto a l’exercici del seu poder polític.

Precisament avui és el darrer dia de que disposa la gent per fer quelcom tan senzill com omplir un formulari d’una pàgina, signar-lo, escanejar-lo i enviar-ho per email. És un exercici que no requereix més de 10 minuts de feina i que no implica res més. I amb aquest exercici tan senzill es dóna la possibilitat a la resta de la gent a fer fora els paràsits de les institucions. Perquè quan estàn tan degenerades no serveix redreçar-les. S’ha de fer foc nou! “knuckleheads!”

Si voleu més informació, teniu totes les instruccions en aquest missatge del CDR Sitges.
https://t.me/c/1298293979/781

Recordeu, avui és el darrer dia en aquestes eleccions municipals per donar un pas endavant en la regeneració democràtica. Un pas petit sí, ínfim si voleu, però un pas imprescindible.

Jordi Quinquillà
Jordi Quinquillà
20.04.2023  ·  03:28

Conclusió, a Barcelona ja no s’hi pot viure tenint una feina normaleta, però sense fotre brot, sí.

Ferran Jorba
Ferran Jorba
20.04.2023  ·  03:44

Tambè abonaria aquesta hipòtesi dels sous alts l’origen dels actuals barcolonins: sabíeu quin és el segon municipi de naixement, després de Barcelona? Madrid! I després, L’Hospitalet de Llobregat, Badalona i, el quart, Saragossa!!

Dubto que d’aquestes ciutats en vinguin desarrelats.

Això explica algunes coses del comportament electoral i lingüístic de la capital

https://ajuntament.barcelona.cat/estadistica/catala/Estadistiques_per_temes/Poblacio_i_demografia/Documents_relacionats/lecpadro/a2021/t38.htm

Pere Roca
Pere Roca
20.04.2023  ·  07:22

per aixó els partits polítics no volen les llistes obertes. Si fan la pilota als caps del partit tenen uns sous superiors a la mitja dels que treballen a la economia real.
Corolari: pujen impostos

PAU BOLDU
PAU BOLDU
20.04.2023  ·  07:28

Fabricar funcionaris rics i politics rics es la feina real del gobierno de españa, comunidad autonoma de Catalunya i UE. Fabricar papers i torturar als ciutadans per engreixar politics i funcionaris es la democracia actual

Carles Serra
Carles Serra
20.04.2023  ·  07:45

Apreciat Vicent, només posés l’exemple de Barcelona? no creus que pasa a la majoria de les grans ciutats i sobretot en el cinturó Metropolità?
Aquestes ciutats com Barcelona, que a partir dels anys 60 han crescut triplicant-se i quadruplicat-se, motivada per una forta immigració amb uns valors idiologits i culturals molt diferents dels autòctons, valors com per exemple la natalitat.
Perquè al final Vicent, no és un assumpte de democràcia, és un assumpte de quantitat i aquesta quantitat imposa la seva ideologia i valors de societat.
Tinc present quant estudiava la carrera, que les meves amistats d’estudis els nostres objectius de vida entre altres coses era muntar un negoci, en cap moment era objectiu ser funcionari, policia municipal ja que dir guàrdia civil, només fer aquesta expressió ja marca els valors de la persona en qüestió, un vividor, un gandul.
Hi han dues expressions que defineixen molt bé lo que intento expressar.
Els espaÑols diuen: hay que vivir que són dos dias.
Els catalans diem: no estirar més el braç que la màniga.
Però aquest valors Vicent, si ho llegeixen les noves generacions em diran que estic fira de la realitat d’aquesta cínica societat.
Gràcies per l’editorial Vicent

Lluís Paloma
Lluís Paloma
20.04.2023  ·  07:51

Perdoneu, però què m’importa Barcelona? És un altre país.

JORDI COMAS
JORDI COMAS
20.04.2023  ·  07:54

El pitjor és que tot això ja s’està reproduint a una escala més petita, però amb el mateix programa a ciutats més petites. Les pacificacions, aviat les ZBE per ciutats de més de 50.000, construcció massiva d’habitatges nous sense planificació de serveis, substitució de negocis locals per franquícies, etc.

David Peñarroya
David Peñarroya
20.04.2023  ·  08:03

Som uns més que anem al extraradi, toto la vida a Sants, i al final tenim que marxar, amb tristesa, amb ràbia, amb impotència, maleeixo aquesta casta de polítics. Adéu Barcelona

Albert Berrio
Albert Berrio
20.04.2023  ·  08:26

No estic d’acord amb l’anàlisi d’en Partal. Converteix els barcelonins en les víctimes del fenomen quan, a parer meu, en són els responsables. Tothom coneix algú que té un pus o un local llogat a preu d’or. L,’origen de tot és la legislació que ha convertit el negoci immobiliari en el més rendible de tots. Això ha fet que els diners acumulats en comptes d’anar a parar a l’economia productiva vagin al sector immobiliari.
L’altre gran responsable és el govern municipal, aquest i els anteriors, perquè no fa plans d’usos adequats. Quan una botiga tradicional tanca és un fracàs col.lectiu, certament, però encara és més greu que no es reguli el tipus de negoci que la substituirà. Al centre el Brusi el substituirà una franquícia per a turistes, però a altres barris, com el meu, Sant Antoni, el substituiria un paqui (minisupermercat obert dia i nit tots els dies de la setmana), una perruqueria o un forn-pastisseria-bar. I a més a més, l’ajuntament no exerceix cap control sobre els aspectes estètics i de disseny dels nous negocis, de manera que la sensació de degradació augmenta.

Maria Martinez
Maria Martinez
20.04.2023  ·  08:26

Que tanqui un local perquè la seva ànima hagi fet el 86 (!) anys i les condicions amb les que s’ofereix el menjar no s’adapten a la normativa (que imagino que serà europea) és trist, quan és un local tan estimat. Però entra dins del que anomenaria el decurs normal dels esdeveniments. Altrament no sé si avui en dia es trobaria una persona (dona?) disposada a passar-se la vida darrera dels fogons i servint turistesde la mateixa manera

La causa de l’alienació de Barcelona que vivim la veig en la massificació turística i els interessos econòmics que genera, i no en qui goberna la ciutat. Del turisme massificat viu / malviu molta gent, la que més en guanya no viu al centre de Barcelona, òbviament.

Al meu veure un altra causa de l’alienació és el model ciutat franquícia. M’ho deia una amiga de fora, de Madrid: Barcelona és la ciutat de les franquícies.

Mirant l’altra dia la densitat de població de MUNICIPIS europeus, Barcelona es troba com a segona més densa, amb 16.000 habitants per km2, només darrera de París (centre) 20.000 h./km2, i seguida d’Atenes. Altres municipis, per comparar: València 5.850 h /km2 Madrid 5.445 h/km2 , Berlín 4.177 h./km2, Amsterdam 4.125 h./km2, Copenhague 7.493 h/km2.

Amb aquesta densitat de població a Barcelona és evident que només es poden assolir nivells de qualitat de vida i benestar europeus treient la pol.lució, el soroll i el trànsit rodat massiu de la ciutat.

Tothom diu que París és una meravella per visitar i un horror per viure-hi. Mirant la densitat, hauria de ser semblant a Barcelona, però per sort tenim millor temps.

Imma Presseguer
Imma Presseguer
20.04.2023  ·  08:28

“Fer servir la independència com un instrument democràtic, popular, de masses i interclassista que faça possible un canvi de model i de futur”.
Com diu? Però si som catalans ! Els campions de les envegetes i líders en traidories.
Com vostè diu de vegades: seríem una espanyeta.

joan rovira
joan rovira
20.04.2023  ·  08:51

Sembla que la visita de David Harvey (1) el mes passat a França ha esperonat als periodistes més lúcids d’aquesta colònia, com fa l’editorial d’avui, a descriure una situació social que s’ha desenvolupat arreu: el control d’una nova forma de capital, que ha substituït als bancs després de la crisi financera mundial de fa una dècada, dels elements més bàsics de la vida quotidiana (actius financers, sistemes energètics, hospitals, escoles, les cases on molts de nosaltres vivim, grans propietats de sòl agrícola, etc.) (2). Que per descomptat, tenen unes repercussions en la manera de viure de la majoria dels ciutadans d’aquests països que ara després de dècades d’apropiació pels intermediaris polítics, segons les particulars idiosincràsies de cada règim polític de cada indret, afloren a la llum pública amb diferències notables que, al meu entendre, són les que caldria destacar, en lloc de merament quedar apuntades, com a denúncia d’un mal llargament incubat.

Concretament, a la península d’Espanya, la transició va ser perfectament planificada per tal de passar a ser controlada, després de la mort del dictador, mitjançant la partitocràcia colonial d’una manera esgraonada ocupant primer els departaments universitaris de les ciències socials a les professionals, per tal d’assaltar posteriorment el control de les diferents administracions d’una manera programada tal com detalla Alejandro Nieto Garcia als vuitanta del segle passat (3). Exemplificada fil per randa amb l’ocupació de l’administració de Barcino pels diferents clans polítics que es reparteixen a prorrata, a cost dels seus habitants, qui desenvolupa el pla de la internacionalització de les plusvàlues del metre quadrat de sòl, a favor de les multinacionals i dels grups inversors, a la manera que varen fer els seus homòlegs romans August-maragall, Tiberi-clos, Calígula-hereu, Claudi-trias i Neró-colau. Lluny en el temps però a prop en les maneres.

Que, aquí ho donaran a conèixer, tard i completament desconnectat amb la situació colonial que persisteix per tal de repetir la disputa pel control del capital del sòl immobiliari, un segle després. Com fa de manera raonada i precisa “La Barcelona que mai va ser” d’Alexandre Solano Budé (4). De manera que els Països catalans esdevenen una simulació del gran canvi que s’està produint arreu d’una manera més conscient dels autors i els motius. D’aquí, la importància i transcendència de fer realitat la veritat humana de la societat catalana mitjançant la llibertat del Primer d’octubre. Tal com subratlla l’editorial i que malauradament tan poc desenvolupat ha estat fins ara, que les conseqüències es poden apreciar en les tres generacions que conviuen en qualsevol període històric. És a dir, lliures de la ignorància humana (IG-H) per a participar en el desenvolupament de la nova era marcada per la irrupció de la (IA). En cas contrari, ho farem, ignorants del ritual planificat i dels oficiants oficials, com a HUMANS COLONIALS.

PS.
(1) David Harvey és un geògraf britànic. És el fundador de la geografia crítica i a l’origen de la primera lectura espacial de la teoria marxista. Avui, el geògraf més citat del món, és un referent per a diverses generacions d’intel•lectuals arreu.

(2) A: davidharvey.org Recomano el vídeo: “David Harvey in dialoguue with Jea- Luc Mélenchon” april 12, 2023, on concreta els mals dels problemes socials al voltant de parís i que podem veure a Catalunya, amb el perquè no s’han fet infraestructures públiques suficients i a Barcelona, per exemple, perquè es contraposa mobilitat a ecologia.

(3) Alejandro Nieto Garcia, “La organización del degobierno”, Ariel, 1982. “El desgobierno de lo público” entre d’altres.

(4) Alexandre Solano Budé, “La Barcelona que mai va ser” -L’obra de l’Ajuntament republicà (1931-1936)-, Editorial Base: Ajuntament de Barcelona, 2023.
Destacar de les conclusions, per tal de veure la importància i vigència: La reforma de l’organització municipal.
La qual cosa posa en relleu que qualsevol canvi polític passa pel control de l’administració. D’aquí la necessitat d’explicar que va passar a partir del 1992 a Barcelona per a sadollar-la amb un model especulatiu i regressiu que coneixen arreu tal com va exposar el professor Joan Ramon Resina a “La vocació de modernitat de Barcelona” -auge i declivi d’una imatge urbana-, Galàxia Gutenberg, 2008.

Pep Agulló
Pep Agulló
20.04.2023  ·  08:58

A BARCELONA, A CADA DIA, UN REFERENT DE LA VIDA VEÏNAL I DE CATALANITAT ÉS DINAMITAT…

“…el bar Brusi com a símptoma…” No home , no. Des del franquisme la ciutat no ha parat de degradar-se. Començant per destruir xamfrans modernistes i acabant per agenollar-se a l’imperi del diner fàcil del turisme, amb l’oferta d’un gaudi desenfrenat i antidemocràtic pels veïns…

L’esquerra caviar combina la falta de tarannà democràtic amb un patriotisme espanyol sense rubor, i tot això ho ven com una política d’esquerres que s’enfanga en una retòrica buida de les reivindicacions de gènere, d’una memòria històrica que exalta l’antifranquisme de CCOO per esborrar el moviment anarcosindicalista anterior a la dictadura, de la pacificació dels carrers (en el doble sentit), del lleure alienant per les masses juvenils, etc.

A BARCELONA, CADA DIA UN TURISTA EN L’EMERGÈNCIA CLIMÀTICA, POT GASTAR 500 L. D’AIGUA TRANQUIL·LAMENT…

La Independència, és la revolta social…

Ramon Font
Ramon Font
20.04.2023  ·  09:38

Ostres Vicent, feia temps que no llegia un article tant clarivident. A veure si aquesta revolució (tot i que em conformo que només sigui revolta) que fa tant que tenim pendent, no trigui gaire. Necessitem uns bona neteja, no només de gent, sinó també de pensament. Altrament el futur que ens espera no és gens engrescador.

Enric Emo
Enric Emo
20.04.2023  ·  09:45

En el cas del tancament bar Brusi tambe hi ha un altre component. Els amos diuen que tanquen cansats d’assumir l’enduriment de les normatives. I es que els burocrates mediocres porten incorporat el cancer d’inflar continuament les ordenances i reglaments. Tota administració hauria de tenir una autoritat independent encarregada de simplificar.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
20.04.2023  ·  11:01

Estic totalment d’acord amb el Sr Jaume Bonet.
Cal foragitar tot l’establishment actual que viu dels diners públics, dels nostres impostos, i que gestiona aquests diners en benefici propi, no de l’administrat.
Per a fer això cal fer ús del poderós dret de vot.

Votar hem de votar sempre, no escoltem als apòstols de l’espanyolisme que, manipulant la nostra decepció amb governs actuals, com la ER del Gran Botifler Oriol Junqueras, ens demanen no votar, o votar en blanc o el vot nul. Fent això deixem les nostres institucions en mans de les sangoneres actuals o de l’espanyolisne militant que sempre votarà.
Cerquem partits que tinguin la independència com a objectiu principal, descarto doncs la CUP, per exemple, que posa el carro davant dels nous quan prioritza mesures socials per davant de la independència. Lògicament descarto la ER de Junqueras, no és independentista. Pel que fa a Junts tenim una corrent amb el MHP Carles Puigdemont o Clara Ponsati, que els votaria, però també hi ha una part que si s’imposa no em convencerà.
Es a dir com diu el Sr. Bonet, hi ha també altres partits o llistes electorals independentistes, de les quals ja veurem si cauen o no en la roda de la comoditat política, però que de moment serviran per a fer net, foc nou.

El que sí és important també és concentrar el vot, car un vot molt dispers beneficia les sangoneres actuals. Per a això vaug veure amb bons ulls el que VW faci una anàlisi de partits independentistes que ens pugui servir d’orientació alhora de votar.

Josep Soler
Josep Soler
20.04.2023  ·  11:33

Un article el de Vicent -ja en porta més d’un- on mostra la seva clarividència i capacitat de visió. Per tant el nostre agraïment més sincer.
Algú diu que en altres ciutats es donen fenòmens semblants, que per a mi no no és altra cosa que reafirmar que aquesta tendència actual –dels aprofitats de sempre, en això no hi ha dretes ni esquerres– per construir el seu castell inexpugnable (Ciutadella en aquest cas).
Personalment no puc estar més d’acord amb el Sr. Vicent. Crec que queda ben entès que si es pot instaurar un món, on els més ganduls i inútils són els que obtindran els millors sous, queda palès que és aquesta casta tambe pot introduir sistemes com el que a tall d’exemple ens posa el Vicent , segons el qual a París, van començar amb aquest invent que la Sra. Colau tant enamora: “I així, després d’expulsar-los de París i enviar-los a la perifèria, l’esquerra caviar va decidir que els cotxes dels qui no tenien prou diners per a viure a la capital eren vells i contaminaven. I, en compte d’invertir en transport públic, van pretendre obligar a canviar-los”.
Jo mateix, que tinc una filla vivint a Gràcia, em costa molt poder-la visitar, per culpa d’aquest invent que ha imposat la Sra. Colau de control de cotxes vells, aixó si, des del seu al·lucinant i sumptuós automòbil, que li permet passejar-se per tota la ciutat, sense necessitat d’agafar-ne mai, cap d’els seus complicats serveis de Tranport public.

Mercè Duran
Mercè Duran
20.04.2023  ·  11:35

Estic d’acord
Però fem tard

Aleix Gaus
Aleix Gaus
20.04.2023  ·  11:58

Solució és una revolta per la independència i aixi tota aquesta burgesia saltaria per els aires

Felip Ojeda
Felip Ojeda
20.04.2023  ·  11:59

Com sempre carreguem contra “nova burguesía” funcionaris amb sous normals per les tasques que desenvolupan (que altres feines es cobrin menys cal arreglar-lo, pero no baixant sous), però tot això és una bona campanya de la burguesía de tota la vida que perd poder…i no pot consentir-lo…No podem oblidar que la majoria d’aquest alts funcionaris a Catalunya provenen del fons Conveniencia i Unió… es veritat que l’esquerra comet errades, algunes importants, però lo que no soporta la dreta de tota la vida es la perdua del poder de tota la vida. L’independentisme té unan paper en trencar aquest esquemes, però no en el sentit que agrada a la burguesía de tota la vida!!! Si fraccionem més el vot, seguirem perdent…i perdent. Si algú vol ser funcionari presente-se a les oposicions i guany…ara entrarà en feudes de exCiU on tot ho intentan manegar els de sempre!!!

conxa raspall
conxa raspall
20.04.2023  ·  13:21

Encara resultara que tots el mals de Barcelona en el últim segle, son culpa de Ada Colau!!!!! . va home va!..
Des anys convergents, dels % de diners públics a botxacas privadas, de les inversions sense planificar, del nepotisme socialista, i un etc. larg, massa llarg, d’aixo res, la culpa es de Colau… i apa tots tranquils!
Al meu parer, la Colau es la millor alcaldessa/de, que ha tingut la ciutat en anys, en molts anys.
I si no fa mes cosses es perque no li deixen fer, com per ejemple, el topall dels lloguers, que li varen tombar…. limitar el sous de l’ajuntament també li van tombar… querellas per tot arreu quant es mou per fer algo…

Salvador Molins
Salvador Molins
20.04.2023  ·  13:42

A qui hem de donar suport i votar?

“Reafirmem el Primer d’octubre, comprometem-nos completar la DUI del 27 d’octubre de 2017, enxarxem-nos al territori i preparem la Llista Cívica com van fer els Països Bàltics, tot esperant la concreció del Gran Pacte objectiu de la prop passada Conferència Nacional de l’independentisme civil unilateral.

Fent-me, meves, les idees exposades avui per Partal i comentades per vosaltres, més concretament la de

“JOSEP BLESA
19.04.2023 · 23:45

L’independentisme sobirà és la nostra resposta a la globalització homogeneïtzadora i colonitzadora aliena.”

Repeteixo i dic:

Catalans! que res no ens faci oblidar ni un segon el Mandat del 1r d’octubre. Som ací per a la Independència urgent, no ho oblidem.

Mantinguem viva la flama, continuem i incrementem les nostres tasques d’alliberament nacional, fem que llueixin les estelades i fem que la paraula INDEPENDÈNCIA ressoni per tot arreu, de forma contínua i persistent.

“La INDEPENDÈNCIA és llibertat”, “La INDEPENDÈNCIA és vida”, “La INDEPENDÈNCIA és Catalunya”, …

Il·lusionem-nos, coordinem-nos, enxarxem-nos sobre el territori, entrenem-nos per quan arribi el moment oportú i necessari. Fem-ho per trencar aquell “no hem sabut organitzar-nos” o qualsevol vençut “no podrem” o qualsevol anàlisi erroni “no hi ha res a fer”.

Ara és urgent, com solem dir i com ens va ensenyar Joan Fuster: “o ara o mai” !

Catalunya no nega als altres.
Catalunya s’afirma com Nació lliure entre el concert universal de les nacions que han d’ésser respectades i lliures.

Tots, els catalans lliures, necessitem mobilitzar-nos junts com l’oxigen que respirem!

Visquem la Llengua, la Nació sencera i la Independència, són indestriables!

“Perquè el català visqui, s’ha de viure en català.”

“No lluitem per la llengua dels nostres avis, sinó per la dels nostres néts”

El català, potser sols el català, pot salvar Catalunya i també Barcelona.

PS: Colau ho pot ser tot, però el que de veritat ha demostrat una i una altra vegada és que no té ni és res de catalana.

Trias i els altres ho hauran de demostrar, perquè, ho sento, les primeres passes de Trias fent vores a l’independentisme no hem donen cap confiança.

A Berga, en segons quines llistes està passant el mateix, fent vores a l’independentisme amb excuses com “som molts, som diversos”. Mala peça al teler!

Qui donarà la cara, sense embuts, arreu, per la llengua, per la nació sencera i pel Primer d’Octubre? El que ho faci és qui hem de votar!

Antoni Sans
Antoni Sans
20.04.2023  ·  15:23

Escriu Rosa:
Aquesta nova burgesia de polítics i funcionaris no és exclusiva de la dreta ni de l’esquerra.

Barcelona ha estat històricament feu de “l’esquerra”. Primer PSC i després Comuns i la Generalitat de CDC. Però en l’època del tripartit l’esquerra tb hi va posar la pica i centenars de càrrecs i endollats s’hi van quedar, fins avui.
Però el cas més clar i paradigmàtic és el Parlament de Catalunya on des de bon principi hi ha hagut polítics “de per vida” i funcionaris i diputats amb condicions laborals escandaloses. Com les jubilacions daurades que va impulsar el president Benach d’ER. Privilegis que quan la Presidenta Laura Borràs ha volgut eliminar s’ha posat en contra a tota la cámara. Funcionaris i polítics de tots els colors polítics.

Només persones sense ambicions continuistes a la política poden acabar amb aquesta xacra. Ni partits ni llistes cíviques persones honestes de veritat.

ramon pons
ramon pons
20.04.2023  ·  17:41

Una editorial per emmarcar. Boníssima

Jordi Camprubí
Jordi Camprubí
20.04.2023  ·  19:03

Excel·lent anàlisi. Ara bé com diu el senyor Quinquillà a Barcelona hi ha molt vividor que no fot brot i viu de l’okupació (conec alguns fills de famílies ben estants) o de la subvenció i ajudes múltiples.

Jordi Torres
Jordi Torres
20.04.2023  ·  19:18

L’editorial m’ha fet pensar en l’inefable tàndem ecosostenible: Mayol-Saura, que durant anys ens van sermonejar des de sengles cadires municipals, d’aquelles ben calefactades i millor retribuïdes que esmenta l’article. Encara recordo com la Sra. Mayol va tenir l’ocurrència de plantar un enorme i caríssim avet de Nadal als Jardinets de Gràcia, la gràcia redundant del qual era que s’havia d’il·luminar amb l’energia generada per una bicicleta que van posar allà al costat. L’objectiu era que el pedaleig esforçat dels transeünts engegués aquell enginy i ensenyés a tothom les bondats de les energies renovables, de la mobilitat urbana sostenible, i de tal i Pasqual. El problema va ser que la petita bobina de la bicicleta no produïa suficient energia per a encendre el llamp de bombetes que hi van penjar a l’arbrot, així que, dissimuladament, van fer passar un cable per terra per connectar-lo a un fanal pròxim. Quan vaig comentar aquesta enèsima eco-bajanada amb el meu cunyat, que carrega a la dreta, va referir-se als polítics d’Iniciativa com a “bio-pijos”.

El meu cunyat tenia raó, i la cosa no ha canviat pas gaire des de llavors. Els que ara ens renyen perquè malgastem energia o perquè el nostre vehicle contamina massa pertanyen a aquesta mateixa casta de polítics que s’han habituat a pontificar des de la seva bombolleta feta de malbaratament públic. Amb la seva incompetència i el seu cinisme, afebleixen les causes que diuen defensar. Ens prenen l’oportunitat de tenir un debat seriós i entenimentat sobre energia, habitatge, educació, cultura… Tot allò que toquen ho converteixen en carnassa del pensament més reaccionari que, amb raó, atacarà els seus arguments de pa sucat amb oli i la seva hipocresia. Fan el mateix mal la bicicleta de la Sra. Mayol, que no sabia el que és un amper (potser ara ja ho sap), que el simbòlic mocador palestí de la Sra. Colau amb què embolica el seu analfabetisme geopolític.

Ramon Marquillas
Ramon Marquillas
20.04.2023  ·  21:24

Molt bon editorial, fa anys que aquesta destrucció de Barcelona i per extensió tot Catalunya, no para.
Fa temps que vaig deixar de viatjar , totes les ciutats tenen el mateix , cafè “restaurants” , i massificació.
Per pensar-hi, Gràcies Vicent

Pauli Morer
Pauli Morer
20.04.2023  ·  22:56

I com exemple tenim la gravació, entre indecent i ridícula, de la pallassa de l’alcaldessa en una botiga de pakis en que felicita el Ramadà a l’amo o encarregat, no li he sentit dir Bona Pasqua! a cap botiguer català, mentre tanquen bars de tota la vida farts de la persecució de les burrocràcies al servei de la casta funcionarial que ens governa.

Marc Mateos
Marc Mateos
20.04.2023  ·  23:43

Cal fer fora de manera urgent a tota la colla de sangoneres que són a la política únicament per ocupar càrrecs i cobrar sous.
Gràcies per fer-nos-en cinc cèntims dels precedents a França.
L’esquerra que ja no és esquerra ni és res més que una colla de voltors a sou del Poder, aquí, allà i arreu.

xavier solaní
xavier solaní
21.04.2023  ·  00:04

No entenc, abans de la decadència de BCN hem tingut la de la costa, molt made in Cat. Un cop destrossada han continuat a BCN. Alguns comentaris esmenten la paraula colons. El VP esmenta el VN quan té més a prop el Xavier Domènech, que diu que els colons no existeixen aquí. Vaja, quants diners i títols regalats. Colons només els americans que “només van haver de matar 4 indis”. Els colons que van venir i decidir lliurement, amb o sense estímul franquista-PSC-CiU, l’aniquilació del país (cultura, paissatge, enfortiment de la infraqualitat), que dura uns 70 anys, no són colons diu aquell. Els hi hem regalat tot als colons i a la casta. (El regal no és refereix a l’economia i al gran esforç de molts “colons”).

Marià Armengol
Marià Armengol
21.04.2023  ·  01:42

No hi vec remei, doncs el problema es ben dins de nosaltres mateixos, per permetre barbaritats sostingudes en el temps.
La degradacio no ha començat a Can Pixa, com be diu el sr. Xavier, 00.04 (totalment d’acord). El territori, molt especialment la costa, va anar davant. Ara tenim el que ens mereixem, culpa del nostre caracter que, per tal de satisfer un debil ego, preferim considerar-nos pacifics, d’esquerres, feministes i acollidors de tot passavolant que aterri a casa nostra en lloc de defensar clarament els nostres drets…
Veiem a França que passa amb la reforma de les pensions, per pujar l’edat de jubilacio a 62 anys!!!…Quan aqui fins als 67… i res…
Ens pugen l’electricitat a preus insostenibles, amb beneficis de les empreses estratosferics… i en lloc d’anar i cremar les seves seus i oficines, fem acudits de com posar la rentadora a les 4 de la matinada…
A UK va haver de plegar en Boris Johnson per haver-se ‘fotut’ quatre gin-tonics… (uuuiii…gravissim…), aqui la sra. ColaCau ens ‘pacifica’ a voluntat…, i el sr. Aragones ens insulta cada dia (algun dia diversos cops),,, i no passa res.
Si, a parer meu la culpa, tota, no es d’ells (ells fan els que han de fer: aprofitar-se’n), es tota nostra, per permetre-ho.
PS: Votar cada quatre anys, pinça al nas inclosa, es pot dir democracia, si no hi ha cap ‘control de resultats’??

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any