Fotografia: M.I.

Dels llibres que vaig llegir l’any passat n’hi ha un que m’ha interessat molt més que cap altre, inclosos els que he llegit enguany. Encara el rellegeixo. No m’acostuma a passar, rellegir un llibre que no és (per a mi, sí) un clàssic. Me’l vaig comprar sense saber-ne res, pel títol, que ara titula aquestes ratlles. Feia dies que no em comprava cap llibre de narrativa així, a cegues. El lligam que hi he establert em fa pensar que potser és així com val més la pena llegir, quan un llibre et busca i se’t planta al davant. Perquè els llibres ho fan, això. Tenen vida pròpia i busquen els lectors. Un títol, una llibreria que el sàpiga destacar, una bona coberta que vagi a l’essencial. Tot això té aquest llibre.

La seva autora és Vivian Gornick, escriptora nord-americana que farà aquest mes de juny 83 anys, va nàixer al Bronx novaiorquès el 1935. El llibre és un volum que en realitat són dos, Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, dos llibres de memòries separats per trenta anys. L’Altra Editorial, d’Eugènia Broggi, ha tingut l’encert de reunir-los i publicar-los junts. És el llibre que regalaré aquest Sant Jordi, un exemplar, dos, tres o més. És molt ben traduït per Josefina Caball, llisca de manera formidable.

La Gornick serà a Barcelona l’11 de maig, per participar en el festival Primera Persona al CCCB, que reuneix creadors que treballen a partir de la pròpia experiència vital i així l’expliquen, en primera persona. Potser li preguntaran i la faran parlar sobretot de feminisme, del qual va ser una veu forta i lliure als anys setanta des de les pàgines del Village Voice. Un feminisme radical, anarquista en diu ella en el llibre. Espero que no, espero que la facin parlar sobretot del pòsit fecund d’aquest llibre: la soledat urbana i com l’expressivitat humana que campa pel carrers és una cura diària, un aliment. La dona singular i la ciutat és això: records, passejades, trobades a peu de carrer amb persones conegudes i amb desconeguts, paraules, gestos i converses sentides, lectures, visites i trobades amb amics, l’amor eròtic, i reminiscències de la mare, a la tensa relació que evoca la primera part del llibre, els Vincles ferotges. És una veu literària que va a fons, molt a fons, de la pròpia experiència i converteix una prosa confessional en crítica cultural.

Després he vist que altres lectors aprecien sobretot la primera part del llibre, la narració sense contemplacions de la relació amb la mare, una dona forta i alhora vulnerable, dominadora i alhora necessitada, jueva socialista de classe baixa que viurà en un dol perpetu per la mort del marit que ofegarà sovint la filla. Un relat publicat quan la Gornick havia fet els cinquanta i encara vivia la mare. També són passejades. És certament un relat colpidor, punyent en molts moments, còmic en altres. No obstant, a mi m’interessa més el segon, el de la dona que camina tota sola per la ciutat i l’escolta, recollint els retalls de converses i de trobades, rememorant lectures, amors i històries d’abans i d’ara, que Gornick va publicar fa només tres anys, quan ja en tenia vuitanta. No parla de política, i tot finalment acaba sent polític, humà.

És una simfonia de veus. Com ara en aquest fragment:

«A la Sisena Avinguda, hi ha dos homes baixets i de pell fosca repenjats en un taxi aparcat. L’un diu a l’altre: “Mira, és ben senzill. A són els costos variables, B són els ingressos bruts, C són les despeses generals. ¿Ho captes?’ L’altre home fa que no amb el cap. “No siguis ruc!”, s’exclama el primer home. “Ho has d’entendre”.
A Park Avenue, una senyora respectable i ben vestida diu a la seva amiga: “Quan era jove, els homes eren el plat principal, ara són un condiment”.
Al carrer Cinquanta-set, un home que fa cara de noi diu a un altre: “No m’havia adonat que fóssiu tan bons amics. ¿Què et va donar, ella, perquè ara la trobis tant a faltar?”. “No és tant el que em va donar”, respon l’altre, “és el que no es va endur”.»

Bon Sant Jordi.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb