El discurs punyent de Rami Abou Jamous: “No és tan sols l’assassinat d’un poble, és l’assassinat de la història”

Rami Abou Jamous, periodista i autor del Journal de bord de Gaza al diari digital francès Orient XXI, ha estat guardonat amb el premi Nord-Sud del Consell d’Europa que es va donar a Lisboa el passat 19 de maig. Aquest és un premi que s’atorga anualment des de 1995 per reconèixer la trajectòria de dues figures o organitzacions que han destacat en la defensa dels drets humans, la democràcia i la solidaritat internacional.

Com que hi ha una manca greu d’informació sobre la magnitud del patiment quotidià i el desastre dels palestins de Gaza, la veu d’Abou Jamous és cada dia més valorada, escoltada i llegida a França. Tal com escrivia Xavier Montanyà a VilaWeb: “Rami és un testimoni de primera magnitud per a conèixer el dia a dia dels ciutadans enmig de la fam i sota les bombes. Els problemes que els assetgen, la mort, el desesper, la humiliació constant, la “no-vida” a què han estat condemnats davant el silenci i la passivitat del món que, ara, sembla que comença a reaccionar, quan per a molts ja és massa tard. I el mal que s’ha fet durarà generacions.”

Abou Jamous va fer un punyent discurs en rebre el premi, tot i que no va poder assistir presencialment a l’acte, a causa de la situació que viu actualment a Palestina. De totes maneres, va utilitzar l’altaveu de la sala perfer un crit d’alerta en favor del poble palestí i criticar que la humanitat assisteix a un genocidi en directe: “No accepto aquest premi com una distinció personal. Ho accepto en nom de Palestina. En nom de Gaza”, va dir. I va afegir: “El genocidi és l’assassinat d’un poble. Però el que estem vivint no és només l’assassinat d’un poble. És l’assassinat de la història. És l’assassinat de la terra. És l’assassinat de l’educació, la salut, l’arqueologia, el passat, fins i tot el futur; i, sobretot, és l’assassinat de la humanitat del poble palestí.”

A banda, va recordar que, actualment, fer periodisme a Gaza s’ha convertit en un acte de supervivència i resistència. “Vull retre homenatge als meus companys periodistes assassinats per l’ocupació. Als qui portaven una càmera, un micròfon o una llibreta fins al seu últim alè. No van ser mers testimonis. Són la memòria viva d’un poble silenciat amb massa freqüència”, va dir, tot afegint que el fet de rebre aquest premi demostra que el treball que fan tots aquests periodistes no és en va, perquè hi ha un món que els mira i s’informa a través seu.