Ahir mateix avisava en el meu editorial que el govern socialista espanyol ens duria ràpidament cap a la confrontació, pensàs què pensàs l’independentisme. Pedro Sánchez ha decidit de deixar el PP sense oxigen electoral i convertir-se en el continuador de Mariano Rajoy. I ha posat fil a l’agulla ràpidament. Les detencions d’ahir i tot el lamentable espectacle mediàtico-polític consegüent són la concreció del tomb estratègic del Partit Socialista. Aquesta serà una campanya electoral atípica i podem esperar-ne qualsevol cosa, com poguérem comprovar ahir.

L’operació desencadenada de matinada va ser de manual, propagandística. L’Audiència espanyola, el tribunal d’excepció hereu del TOP franquista, ordena una ràtzia a càrrec de més de cinc-cents membres de la seua policia militar, desplaçats per a crear la impressió de la violència. Que immediatament filtren un vídeo grotesc on volen fer passar un sac i una olla com a terrorisme. El tribunal imprimeix aleshores un comunicat en què parla de la desarticulació d’un grup terrorista existent només en la seua imaginació i barreja els CDR amb accions violentes. L’argument és –diuen– que han trobat ‘material i substàncies, considerades precursores per a la confecció d’explosius, susceptibles (tot esperant confirmació dels especialistes) de ser utilitzades en la fabricació d’artefactes’.

L’enrevessada neollengua orwelliana de les institucions espanyoles amaga –perquè per això la fan servir i té aquesta funció– que això que han trobat són substàncies que, tècnicament, es poden fer servir per a fabricar artefactes però que, de fet, gairebé tots tenim a casa, inclòs Pedro Sánchez, perquè a la vida quotidiana les fem servir per a coses tan innòcues com ara adobar les plantes del balcó o tintar-nos els cabells. Però no ens enganyem: a ells tant els fa què troben; tan sols els importa posar els fonaments per a l’enverinament social, una tasca a què s’apliquen immediatament els mitjans i els polítics espanyolistes. I, dit i fet, al cap de pocs minuts ja hi ha televisions i polítics que parlen obertament de bombes, sense que hi haja cap de bomba ni res de paregut. De fet, a les sis de la vesprada posen en llibertat gent detinguda a les sis del matí acusada de terrorisme i els diuen que ixen amb càrrecs… de terrorisme. El fiscal del govern de Sánchez, responsable d’aquest desficaci, és el mateix que va tenir Tamara Carrasco confinada durant mesos per una careta i un xiulet i que encara manté a l’exili Adrià Carrasco. Això és un intent d’acorralar l’independentisme i, alhora, la dissidència. No té res a veure amb el terrorisme. Un altre judici al procés, un altre cas Altsasu. Un dia més de la perversa pseudo-democràcia espanyola.

A l’article d’ahir Joan Ramon Resina avisava, amb aquesta seua documentada eloqüència, sobre on acabaria portant això: ‘L’estat per al qual la justícia no existeixi com a idea sinó sols com a lletra, no es podrà mantenir i tard o d’hora sucumbirà.’ La resposta ahir del carrer, multitudinària i indignada en moltíssimes viles i ciutats, va en aquesta línia. A una provocació d’aquest abast, tan solament s’hi pot respondre amb la confrontació democràtica, decididament, i fent palesa la voluntat de fer caure aquest estat espanyol per al qual la justícia ja no existeix.

Ahir l’independentisme es va despertar una mica més i es va aclarir una mica més encara. Com ho demostren les xifres i les imatges pertot arreu: a Cerdanyola, a Vic, a Lleida, a Manresa… Com ho demostra la contundència de la resposta i el fet de tornar a veure gent gran i jovent junts, decidits. Com ho demostren, en fi, les imatges de Sabadell amb la plaça de Sant Roc plena de gom a gom cridant ‘Fora les forces d’ocupació!’, un crit enormement aclaridor, que tots sabem que reclama moltes assumpcions prèvies i que delimita gràficament com s’ha allunyat ja una bona part de la població.