La darrera setmana ha estat important en termes polítics, a l’estat espanyol però encara més al Principat. Per les pistes que dóna sobre el futur immediat.

El punt de partida, que haurem de recordar durant anys perquè és el signe del canvi de rumb, va ser aquesta piulada del PSOE dilluns passat, avui fa una setmana. Pedro Sánchez feia un tomb radical i passava a demanar el vot al PP i a Ciutadans, potser també a Vox. ‘Per un govern progressista l’estabilitat del qual no depenga de les forces independentistes catalanes.’

Por un Gobierno progresista cuya estabilidad no dependa de las fuerzas independentistas catalanas. pic.twitter.com/Wxt5yN7cuV

— PSOE (@PSOE) September 16, 2019

El procés cap a la independència té fitons, pedres que marquen com ha anat evolucionant tot plegat i que expliquen com s’han mogut les coses. El ‘Som una nació, nosaltres decidim’ de la reacció a la sentència o l”A por ellos’ de Felipe VI, per a posar-ne dos d’extrems. Comence a estar segur que en aquesta llista haurem d’afegir aquesta piulada, que marca el dia que el PSOE va fer el pas definitiu cap a la criminalització de l’independentisme i va avisar de la campanya que faria d’ara endavant, començant per les tenses eleccions que s’acosten. El PSOE encapçalarà el nacionalisme espanyol per deixar sense alè el PP.

Després del piulet hi ha hagut una certa desorientació. Per una banda, en una part de l’independentisme, no tan sols d’ERC, que encara confiava que Sánchez podia ser ‘una altra cosa’ i que s’agafava com a un ferro roent a aquell anomenat esperit de Pedralbes –quan el govern espanyol per primera i única vegada es va obrir a parlar d’alguna cosa que anava més enllà de la constitució. És lògic que siga així, perquè acceptar que el PSOE tanca totes les portes és acceptar, en definitiva, que l’estratègia prevista no funcionarà. I això no és fàcil de fer d’avui per demà. Per una altra banda, la constatació del canvi de marxa imposat per Sánchez ha desesperat també especialment aquells –que n’hi ha– que des d’un cert espanyolisme o des del neoautonomisme estan convençuts que per la via de la confrontació Espanya, malgrat les aparences, té les de perdre.

Siga com siga, els dies han anat passant i el PSOE ha anat alçant el to contra l’independentisme, com era previsible. Ahir mateix Iceta, per exemple, barrava el pas a qualsevol amnistia, fins i tot abans que se n’haja pogut parlar seriosament dins l’independentisme. I alhora, amb el mateix calendari, en medis independentistes començaven a moure’s coses i a veure’s reaccions que pense que caldrà seguir amb atenció.

Apunte sobretot al carrer. Divendres a Barcelona hi va haver un acte a la rambla de Catalunya, un altre davant una caserna de la Guàrdia Civil a Gràcia, la plaça de Sant Jaume va rebre Colau i Carmena (que ha fitxat per Espanya Global…) amb crits per la llibertat dels presos polítics i encara es va fer un pregó alternatiu de la Mercè que el podeu veure, íntegre, en vídeo. El to de tot plegat apuntava canvis. Hi ha una part de la societat que aparentment ha decidit que la sentència no es pot acceptar i que si no reacciona l’independentisme institucional, anirà a la seua. Hi ha una part de l’independentisme que s’ha endurit en aquests dos anys i no tan sols contra l’estat. L’anunci que els Mossos d’Esquadra preparen gasos per a combatre les respostes a la sentència va causar estupor i indignació a la vegada. El govern, i concretament la part de govern que pertany a Junts per Catalunya, sembla un desori. Mentre el president Torra assumeix la necessitat de fer front amb dignitat a les amenaces, el conseller Buch amenaça. Supose que hi deu haver alguna explicació, però jo no n’hi sé trobar cap.

Amb tot plegat, la política torna a bullir com no es veia de feia temps. Hi ha les eleccions i se susciten moviments de tota mena, els previsibles dels partits parlamentaris i els no tan previsibles de grups que en són fora però que desperten una forta curiositat. Fachin avisa que el Front Republicà pot anar-hi, però que seria raonable una llista de consens –ell sap que és pràcticament impossible. Primàries parla de crear una candidatura de blocatge. Endavant fa una crida al boicot… Hi ha una activitat al carrer que es nota qualitativament diferent. Hi ha el Tsunami Democràtic, que encara no sabem gaire bé què és, però que motiva un intens debat. I hi ha el Procés Constituent pilotat per Lluís Llach, al qual hauríem de parar molta atenció –ahir el vàrem entrevistar–, perquè pot relligar moltes voluntats.

Ja ho hem vist aquest cap de setmana: ara eixiran enquestes l’una darrere l’altra i entrarem en el circ de la conformació del vot. Però cal entendre, perquè hi som a temps, que aquesta campanya serà molt diferent de totes les altres. Perquè hi ha un element que té la possibilitat d’endur-s’ho tot com una rierada: la sentència. La sentència –i la reacció del PSOE si continua pel camí de l’agressió–, però sobretot la reacció del carrer. També de les institucions catalanes però sobretot, hi insistesc, del carrer. I em fa la sensació que aquesta vegada són ells que han decidit que era l’hora d’imposar-nos la confrontació, mentre nosaltres encara ens barallàvem sobre si sí o si no. Supose que ho fan convençuts que és bo per a l’unionisme però, si efectivament aquest és el camí que han triat, no saben quin enorme error han comès i quin gran favor que ens han fet, al moviment independentista.

PS. L’editorial, com cada dia, va ser escrit ahir abans de les deu, que és l’hora en què el reben els subscriptors. I aquest matí ens hem despertat amb el soroll dels helicòpters i tropes de la Guàrdia Civil en diverses poblacions del Principat per a detenir independentistes en això que a VilaWeb hem anomenat ‘ràtzia’, recordant el 1992. A les ordres, novament i encara, de l’abominable Audiencia Nacional espanyola. I lligat, precisament, amb això el professor Joan Ramon Resina ens explica a la perfecció avui en el seu article què passa amb els estats, com l’espanyol, en què la justícia degenera fins a l’extrem que veiem. L’heu de llegir.