A la seva tesi de màster sobre Sòcrates, obra de joventut que revela el geni del gran pensador danès, Kierkegaard contraposa el Sòcrates de Xenofont amb el de Plató. Parlant del primer, diu que té el defecte d’ensenyar massa la intenció de l’autor, que seria demostrar l’enorme injustícia comesa pels atenesos a l’hora de condemnar el filòsof. Ho fa tan bé, això, Xenofont, que sembla que vulgui convèncer els lectors que la sentència era absurda o errada. D’aquesta manera aconsegueix que Sòcrates sembli no sols innocent sinó també innocu. La qual cosa porta a preguntar-se què va prendre als atenesos per veure en Sòcrates quelcom més que un vell xerraire que no feia ni mal ni bé. I quina complicitat en la bogeria els hauria unit amb Plató en condemnar i immortalitzar un perfecte filisteu com aquell?

Xenofont no sols esborra tot allò que en Sòcrates hi havia de perillós; tampoc no té en compte la situació, i la situació, diu Kierkegaard, és de màxima importància quan es tracta de la personalitat del filòsof. Convé de tenir present la idea d’ironia de Kierkegaard ara que s’acosta la sentència dels presos catalans, una sentència que tothom creu que és escrita de fa temps i és coneguda i compartida per l’executiu, protestes d’independència judicial i separació de poders a banda. Hi ha una contradicció palmària entre negar l’existència de presos polítics i descarrilar el procés judicial ordinari, traslladant-lo de la jurisdicció natural al Tribunal Suprem. Com n’hi ha entre la macrooperació impulsada pels fiscals en sintonia amb l’acusació ‘popular’, que no és ni més ni menys que l’opció política que encarna la involució de tot el sistema, i la pretesa ‘transparència’ de l’acte de fe en què es crema l’heretgia separatista a la pira mediàtica. No abuso de metàfora. La referència a aquells espectacles de la monarquia espanyola dels segles XVI i XVII no rau tant en la circumstància que Espanya tracti el separatisme d’heretge com en el fet que l’heretgia sigui separatista per definició. La secularització de l’acte de fe (amb l’ostentosa retirada del crucifix de la sala del judici) no hauria d’amagar-ne ni la intenció ni el mecanisme. Si apartar el crucifix abans de començar la vista tenia per finalitat evitar la comparació amb el Sant Ofici, la conseqüència haurà estat la contrària, car prioritzar l’interès de l’estat per sobre de la veritat situa Marchena en el lloc precís del Gran Inquisidor als Germans Karamàzov de Dostoievski. 

L’inquisidor avantposa l’interès d’estat a la veritat i envia Déu a la foguera en un acte que no és sinó el reflex extern d’una disposició interna. Com el Gran Inquisidor, el Suprem substitueix la veritat per l’ídol i la justícia transcendent pel legalisme com a eina del poder, i encara portada al límit de l’apropiació utilitària. El ‘garantista’ Marchena posposa la realitat vital a la unitat de la nació, silencia testimonis i afavoreix relats visiblement fabricats amb l’objectiu de fonamentar la condemna que ja té al calaix. Creient-se per sobre del bé i del mal, amb l’arrogància de qui no creu en la justícia més enllà de l’artefacte que comanda, amb la seva toga disfressa d’absolut allò que sols és relatiu, perquè és històric. Marchena i la legió dels seus corifeus, val a dir la Bèstia social, donen categoria de Llei a una llei particular, l’espanyola, emanada d’una constitució que no sols té els dèficits i els vicis de la situació en què fou promulgada, sinó que s’interpreta a cada moment en virtut de la correlació de forces i interessos d’una situació que ja no és la de 1978.

Expulsar el crucifix de la sala del Suprem fou, més que un símbol, un atestat de la reducció del judici a un afer de poder. Aquí s’aplica la definició de justícia de Simone Weil, que l’anomena ‘aquell fugitiu del camp dels conqueridors’. I és que poder i justícia són incompatibles. El poder no és mai just pel sol fet de ser poder, car la justícia no és l’aplicació literal de la llei, que és i sempre serà el codi dels vencedors, sinó l’equilibri d’allò que s’ha desequilibrat en el funcionament de la societat, de l’organisme, en les relacions personals, en el sistema ecològic o en el cosmos. D’aquí ve que els grecs antics insistissin en la necessitat de mesura i temessin les conseqüències de la desmesura, de la hubris.

El paral·lelisme amb què he començat l’article hi és i no pas perquè algun dels presos s’hagi comparat amb Sòcrates, sinó per la distorsió del caràcter moral dels acusats que causa el fet d’insistir en la seva innocència i innocuïtat, com han fet les defenses i una part de l’opinió catalana, sens dubte de bona fe però amb resultats nefastos per a la reputació dels presos i els objectius pels quals són jutjats. Basar la defensa en la seva presumpta innocència equival a negar els fets o, ja que no és fàcil d’esborrar esdeveniments notoris, almenys rebaixar-los, alleugerir-los, deformar-los. En aquest cas, dissimulant la voluntat de ruptura i separació territorial que implicaven el referèndum del Primer d’Octubre i la declaració del dia 27. L’estratègia de la defensa ha estat d’intentar d’establir que s’havia respectat la legalitat espanyola i de presentar el referèndum com una acció democràtica dins aquella mateixa legalitat. Com a exercici de la llibertat d’expressió, doncs. Democràtic ho era, i encara exemplarment, però del punt de vista de la legalitat espanyola els jutges i els fiscals tenien raó de denunciar l’independentisme de rebel, al marge de la definició penal i dels condicionants tècnics d’aquesta imputació. L’unionisme té raó de percebre un perill en els fets de l’octubre del 2017 i és lògic (en la lògica de la confrontació) que hagi intentat de conjurar-lo escapçant els caps visibles del moviment. Si el procés s’hagués circumscrit a l’expressió simbòlica d’un desig, no s’hauria arribat a la repressió policíaca i jurídica que vivim. S’hi va arribar perquè, com que el referèndum es va declarar vinculant i es va procedir a una proclamació institucional de la república, l’estat va creure’s la maniobra tant o més que el poble que empenyia els polítics. En conseqüència, va actuar defensivament… i injustament.

El problema rau en la legalitat espanyola i en el sofisma que canviar-la requereix reformar la constitució, quan el procediment prescrit per a fer-ho la converteix en irreformable. I això la fa terriblement injusta, o si es vol, la transforma en un reflex de la injustícia inherent a la societat espanyola. Aquesta, que sols la reformaria per escanyar encara més Catalunya, ha inscrit en la constitució la garantia de la seva inviabilitat, car una constitució no és res si no té legitimitat allà on s’aplica. 

L’independentisme és un perill per a l’estat espanyol, de la mateixa manera que Sòcrates esdevingué un perill anorreant el prestigi de les figures públiques a la polis d’Atenes. Per l’octubre no cal esperar clemència. Els independentistes seran condemnats no per una violència inventada, que haurà estat l’excusa per al judici, sinó per no haver cregut en els déus de l’estat i haver-ne introduït de nous, tal com recollia l’acusació de Melet contra Sòcrates. I també per haver corromput els joves amb noves doctrines, és a dir, per suposat adoctrinament. A l’Apologia, Sòcrates redueix a l’absurd les diverses acusacions de Melet, però la resposta decisiva, la que el defineix per a la posteritat, és que una mort honorable és preferible a viure deshonorat. Sòcrates no se’n penedia, d’haver viscut d’acord amb la seva convicció. Allò que li feia triar la mort abans que retractar-se era la responsabilitat de la missió que, segons ell, li havia encomanat una divinitat. Sòcrates anà a la mort per respecte a una llei superior, no pas als jutges que el coaccionaven amb unes lleis potinejades per a emmordassar-lo. Sòcrates rebutja l’indult si és en canvi de barrar-li l’activitat acostumada i avisa els seus jutges que ho tornarà a fer. Encara més, els avisa que, traient-lo del mig per estalviar-se les denúncies de la seva presumpció, no aconseguiran sinó multiplicar el nombre dels seus acusadors, com els passarà també als qui avui persegueixen l’independentisme als tribunals. 

Tant Sòcrates com Plató defensen el compliment de la llei com una de les primeres virtuts ciutadanes, però no confonen mai la idea moral de justícia amb la seva refracció en un estat corrupte administrat per jutges venals. A la República, Plató diu que la justícia és la condició de la vida de l’individu i de l’estat, i que l’estat ideal és l’encarnació de la justícia. Però adverteix que l’estat és la realitat de la qual la justícia és la idea. D’això es desprèn, en clau platònica, que l’estat per al qual la justícia no existeixi com a idea sinó sols com a lletra, no es podrà mantenir i tard o d’hora sucumbirà davant les forces històriques, com va succeir a Atenes. Ja abans del judici de Sòcrates, la democràcia atenesa havia estat vençuda per Esparta i restà sotmesa a una mena d’article 155. Però vint-i-vuit anys després de l’assassinat de Sòcrates (o, per alguns, del seu suïcidi), Esparta fou vençuda per Tebes i aquesta per Macedònia tres dècades més tard. Atenes era definitivament dissolta en formes polítiques de dominació forana. Però Sòcrates va esdevenir el referent universal de la filosofia i el model de la dignitat del pensador. 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb