L’entrevista amb Lluís Llach comença a la inversa de la manera com ha anat realment. La giro. La política, la deixo en segon terme, la tirem cap avall. Li reservem el titular. La conversa, en una terrassa d’un bar, ha estat una mica dispersa. Potser per la claror del mar, potser perquè pesa més que no sembla, potser perquè les Medes són allà, de sempre, i formen part del paisatge de Llach d’ençà que la seva mare el portava a l’Estartit. O potser per res de tot això. La veritat és que la dispersió ens porta a l’essència. I parlem de la mort de Laura Almerich, de la manera com es viu l’absència, de l’amistat, de fer-se vell, de mirar la mort com un dels fets més importants de la vida.

No som en uns dies fàcils, les amenaces del 155 són a l’aire d’una manera constant. Les paraules i els fets són a punt de tocar-se. Llach és clar i el missatge no es desdibuixa: el poder de confrontació és al carrer. L’apoderament de la gent és la força més real que tenim. Ni eleccions ni invents dissuasius. I en aquest apoderament, el Debat Constituent va prenent forma. Ja no és un nom buit. És un projecte polític que pot ser transcendent, en què a la primavera del 2020, milers de persones hauran construït un mapa de carreteres per a arribar a un país millor.

Fa una temporada llarga que per a molts, el dia a dia, no para d’omplir-se de cabòries i angoixes polítiques, però la vida fa el seu curs. Fa ben poc se us va morir la Laura…
—La Laura es va morir d’una manera meravellosa. Ens havíem educat per això. Una de les coses per les quals vaig deixar de cantar va ser per ben morir-me. I la Laura, això també ho tenia claríssim. Ara l’enyoro molt més que no la setmana després de morir-se. Ara hi ha aquella distància estranya en què tot és ple de referències a ella. Des de la seva mort em sento molt solet. Sobretot en coses molt rares, amb aquelles intimitats que tens amb aquelles persones amb qui més convius i més t’estimes. La Laura i jo no necessitàvem telefonar-nos, podíem estar un mes sense veure’ns ni dir-nos res. Però en aquesta estima hi havia una presència de saber-nos, una protecció, una llibertat. No sé com dir-t’ho. Tinc records impressionants. Vam acabar com havíem començat. L’envelliment i la mort són un acte de la vida preciós. Si no ens ajuden, no sortim del punt zero, però arribar-hi també és molt difícil. La gent normalment ho soluciona esborrant-lo de la seva vida. A mi això em sembla una bajanada perquè morir-se és un dels actes importants d’aquesta vida.

Encarar la mort no és fàcil
— És una etapa que no es pot dir que sigui exquisida, però si estàs obert et porta coses boniques. Amb la Laura vivíem la mort d’aquest punt de vista. Jo no hi era quan es va morir perquè havia anat a predicar. Si no hi arribo a anar, em mata. Però abans d’anar-me’n, a les dotze del migdia, la recordo asseguda al llit i em va dir: ‘jo estic bé, us veig bé. Deixeu-me marxar, jo he de fer el meu camí.’ Nosaltres vam viure la mort com un aprenentatge. Amb la Laura, sense mai dir-nos-ho, sense racionalitzar-ho mai, hem pujat a tots els trens que ens han passat. La primera vegada que vaig anar a l’Àfrica a portar una maleta per a una mare d’un noi i jo no en tenia ganes, vaig anar-hi amb ella. Aquest pujar a trens contínuament vol dir poder experimentar, vol dir poder renovar tots els paràmetres amb els quals vius.

Què voleu dir?
—Et podria parlar de l’Àfrica, però també del parlament. Entrar-hi va ser posar en contradicció tot el meu sistema de valors. D’això, fer-ne una experiència que t’enriqueixi i que no es converteix amb un empresonament està molt bé. A vegades l’experiència me la imagino com uns barrots que s’aixequen i poden convertir el què fas en una presó de la qual no saps sortir. Tenir aquesta capacitat, que no et dic que jo la tingui, perquè això no passi està molt bé.

A vegades dieu: ‘Sóc vell….’ Però ara n’heu parlat positivament
—La gent, si dius que et fas vell, s’entristeix i jo els dic ‘sou bojos…’

Ara em feu pensar en ‘El vell’ de Kavafis.
—Sí, per què et penses que vaig triar triar dues cançons de Kavafis, ‘Ítaca’ i ‘El vell’?. Mira, saps què passa, que aquesta societat a l’ésser humà el tracta molt malament, el fa treballar fins a 65 anys, en el 80% dels casos les persones no treballen en allò que els agrada, després els donen una merda per a sobreviure. Jo divideixo la vida en tres actes, això és Shakespearià. És veritat que a l’últim acte és quan passen les coses. La solitud, veure que el decaïment físic és real, l’abandó de la gent que t’estimes perquè es van morint… Jo ara gairebé no tinc viu cap amic més gran que jo. Tot això, si t’ho mires de l’altre cantó, pot ser fantàstic. A mi em causa admiració i trobo que és una meravella la capacitat d’una persona gran per a adaptar-se a tot això. Però entenc que vivim en una societat on la mort és el pitjor acte. Hi ha l’obsessió de ser jove.

Tant que parlem de drets, però sembla que els dels vells no comptin massa.
—Quan era a Nacionalistes d’Esquerres, recordo que amb l’Armand de Fluvià treballàvem la protecció dels drets sexuals i parlàvem de la sexualitat dels vells. Com pot ser que siguem tan bèsties amb els nostres vells que els posem en caixes on res no està preparant perquè puguin fruir, si en tenen ganes, de la seva pròpia sexualitat? Es considera ridícul que els vells s’estimin i s’enamorin. Jo he vist vells enamorar-se, d’una manera que jo no he sabut enamorar-me mai. El decaïment físic s’ha de confrontar amb una gran generositat personal. M’explico? Amb una gran disponibilitat cap a la vida. I això també pots fer-ho per egoisme, perquè la vida s’acaba. Doncs si s’acaba, frueix-la i obre’t.

Canviant de tema, fa uns quants mesos dèieu que si esperàvem a la sentència per reaccionar, potser seria tard. Com és que no hem reaccionat?
—Hi ha diferents factors, i el de l’escapçament dels lideratges ha estat important. Un altre és el xantatge als empresonats i als exiliats, i en aquest tema molta gent ha estat molt prudent per a no fer mal i fins fa poc no s’havia tocat. També n’hi ha tercer, que la gent no té consciència del seu apoderament. Es pensa que l’han moguda perquè l’han feta moure i això no és veritat. S’ha mogut perquè s’ha mogut per ella mateixa. Jo, quan era diputat, sempre deia: ‘Som aquí perquè vosaltres ja hi éreu.’

—La sentència encara la veieu com una oportunitat?
—Sí, la sentència encara és la gran oportunitat davant la disbauxa d’estratègies. La sentència és la mort de la constitució assassinada pels mateixos que la defensen. Actualment vivim un cop d’estat fet per un braç al qual no estàvem avesats del tot, que és el braç judicial, i que s’ho ha pres molt a la valenta. Que la selecció de la cúpula judicial espanyola és el resultat d’una destil·lació de fa anys, això és clar. Aznar es va atrevir més que els altres, però abans ja ho feien. Triaven els seus i prou. Tot això és molt dur, sobretot per a una ciutadania que es va sentir decebuda perquè, com molt bé diu el president Puigdemont, l’1 d’octubre es va fallar molt, el 3 es va fallar molt, el 10 es va fallar molt i el 27 es va fallar molt. Això ha causat un impacte fort. Que sigui l’última no es pot dir mai, però sí, la gran oportunitat estratègica és la sentència. Ells es van preparant. Jo no sé què ha de ser-ne la resposta, però sí que sé el què no pot ser.

Heu deixat ben clar que unes eleccions no són una resposta a la sentència.
—I tant que no. Si algú proposa seriosament unes eleccions, jo ho entendria com un intent de desmobilitzar. És a dir, estigueu-vos a casa, que ja votarem! No, home, no, per favor.

Aquesta setmana també ha sortit com un globus sonda que deia que un govern de concentració podria ser també una resposta.
—Un govern de concentració l’entendria si la concentració fos per a fer la confrontació amb l’estat espanyol. Ara, fer un govern de concentració com un gest dissuasiu no.

Què teniu al cap?
—S’ha de veure quines són propostes per a buscar la confrontació activa, democràtica i pacífica contra l’estat i quines són de caràcter dissuasiu. La confrontació és l’única que pot eixamplar la base. Jo no accepto que la confrontació vagi contra el creixement de l’independentisme, per mi la confrontació és la base de l’eixamplament. A mi, eleccions i governs de concentració em sonen a dissuasiu, digui qui ho digui, per mi són maneres de voler canalitzar la indignació perquè la gent s’estigui a casa.

I la confrontació institucional com la veieu?
—La confrontació a les institucions s’ha de fer però serà molt feble. El poder de l’estat és immens. Això no vol dir que s’hagi de menysprear el paper que pugui tenir. Aquest lideratge l’exerceix el president Torra sol. Està molt bé que la presidència de la Generalitat mantingui la dignitat de la confrontació, davant l’actitud d’un estat tan bèstia.

Després del primer d’octubre potser vam fallar confiant-hi massa, en les institucions?
—Hi havia molta confiança en uns dirigents que es van arriscar. Potser si no hi hagués hagut aquests dirigents la gent s’hauria preparat més. Però és que a mi també em va passar, al parlament jo tenia la confiança que hi anàvem. Bé, tot això s’ha acabat com s’ha acabat. Entre allò que hem après i allò que hem viscut, és clar que ara per ara el poder de confrontació és al carrer. La meva experiència aquests vuit mesos de Debat Constituent és que la gent està cansada però que hi és tota, tota. I si no s’utilitza és perquè no es vol o no se’n sap. Vas a les comarques i tots hi són, i quan te’n vas els trobes drets i disposats.

Però s’han d’adonar que tenen aquest poder encara que el lideratge no hi sigui.
—I qui et diu que no passarà? En són ben conscients i hi ha qui ho treballa molt seriosament. Però jo no en sé res perquè estic molt ficat en el procés constituent.

No hem d’esperar la unitat estratègica?
—Aquí hi ha una teoria que jo no accepto que és que s’eixampla per la conquesta. La confrontació també porta a la conquesta perquè a Catalunya, a la gent, pensi com pensi, veure el frau democràtic constant li pot fer creure que un altre estat, una altra societat, són possibles.

Quan parlàvem de repressió heu anomenat el xantatge als presos, en podem parlar?
—Mira, jo m’estimo molt la gent de la presó, alguns especialment, i algunes sobretot, però en una reunió en què jo vaig ser molt important es va discutir si en el cas de repressió aquell govern que era constituït havia de quedar-se o anar-se’n. L’acord, excepte una persona de qui no diré el nom, va ser d’anar-se’n en virtut d’aquest argument claríssim que podem ser molt més forts a fora fent feina. També recordo una cosa que a mi em va tocar profundament el cor, en una de les últimes reunions que hi va haver del que jo en dic ‘Sanedrí’, en Rafael Ribó, que venia de Madrid, va fer una intervenció curta però històrica, i va dir que Jordi Sànchez deia: ‘Sobretot no us deixeu posar a la presó de cap manera.’

I del judici, què en penseu?
—Mira, jo fins i tot em considero amic d’alguns dels advocats, però crec que el millor al·legat dels últims dies hauria estat aixecar-se i anar-se’n. Desautoritzar el sistema judicial amb vista a Europa i l’estat hauria tingut una gran significació. Ara, això és el meu parer i parlo des de fora, que si hi hagués estat no sé què hauria fet.

Parleu de construir, sembleu molt content amb el projecte del debat constituent…
—Construïm una cosa interessant, gosaria dir que important. Quan vaig acceptar tenia els meus dubtes, però m’he animat quan he vist que podíem construir quelcom de seriós. A mi em sembla que em varen agafar perquè jo podia mobilitzar, però la sorpresa és que m’han mobilitzat a mi. Som en un moment molt maco, que són les jornades formatives que duren dos mesos. Aquest projecte necessita gent apoderada que desitgi un canvi per al país i vulgui expressar com pot ser.

Sempre diuen que els catalans estem massa cofois de nosaltres mateixos, però ara que heu recorregut el país penseu que el país és més modern i progressista que no sembla pas.
—Sí, és més modern. Hi ha molta gent que pensa que tal com va el món el vell sistema no tira més. No sé per què, potser perquè sortim d’una crisi econòmica. Ara ja no cal ser antisistema, el sistema s’ensorra i en aquest procés faran sofrir molt a la gent i no sé com acabarà perquè aquest sistema sempre ha tingut la capacitat de reinventar-se. El sistema s’autodestrueix.  És un sistema molt dur, molt fort, que està acostumat a fer com sigui per subsistir, o sigui que abans de rendir-se l’armen. Però crec que ara ja som en un canvi de paradigma. Ja en vivim la caiguda. Ara hem de veure com ens hi entaforem.

És un moment molt complex
—Sempre que decidim de dir: ‘Hola!, som aquí’, ho és. Sempre passa alguna cosa, mira la història. Potser hauríem de fer una carta astral per decidir quan ho fem (riu). Però ara hi ha canvis estructurals econòmics tan bèsties que potser també poden ser una oportunitat. L’altre dia a la jornada formativa que vàrem fer a Tortosa va sorgir un tema apassionant: l’energia deixa de ser un material expropiable. Això és un canvi de xip molt bèstia. Resulta que el cel de Porrera és de Porrera. L’aire i el sol són de tots.

D’aquestes jornades formatives, ahir també en vàreu fer una a Girona sobre seguretat i relacions internacionals. Ara quantes en falten?
—Encara ens falta tractar cinc temes més, el d’organització territorial a Sabadell, el dels drets que es farà a Tarragona, el del règim econòmic a Lleida, el d’organització política a Manresaels elements constituents, que és l’últim i es farà a Barcelona. En aquestes jornades formatives els ponents fan unes exposicions molt bones, però els participants les enriqueixen molt amb preguntes, propostes i provocacions. La veritat és que la gent té molta, molta preparació. Per participar-hi t’hi has d’inscriure per internet o presencialment.

Després de les jornades formatives començarà una nova fase, que no serà únicament presencial. Hi podrà participar tothom?
—En aquesta fase que començarà al novembre s’hi podrà participar de tres maneres diferents. Una serà mitjançant les associacions que han mobilitzat les enteses comarcals, que són les que convoquen i les que han fet aquesta feina prèvia. I aquí hi podrà haver una participació sobre àmbits concrets o bé generalista. Perquè m’entenguis, per exemple el Patronat de la processó de Verges pot agafar quatre taules i pot promoure una participació generalista perquè la gent opini. Al mateix temps, els col·legis d’advocats, que participen molt en el debat, en poden organitzar una per a gent que només vulgui opinar sobre temes jurídics. Hi haurà una altra manera molt important de participar i que donarà molta transversalitat, que és per a la gent que no es vulgui sentir condicionada. S’ho podran muntar des de casa, fent grups de tres o quatre persones. Podrà ser una família, un grup d’amics... Aquesta fase s’acabarà entre març i abril i a partir d’aquí ja hi hauria el Fòrum.

Per fer això necessitareu una bona estructura informàtica.
—Sí, hi haurà una estructura informàtica potent, que facilitarà la traçabilitat i la transparència. Això ens permetrà de sistematitzar les respostes informàticament.

Us la prohibiran.
—La protegirem.

Si al final no hi haurà una constitució, què hi haurà?
—No volem fer una constitució ni podem. Volem, amb l’apoderament de la gent, fer un mapa de carreteres molt explícit d’allò que la majoria d’aquest país voldria. I que aquest mapa serveixi per a qualsevol opció política –l’independentisme i el sobiranisme també– que honestament vulgui fer una feina de transformació. Jo no sé si aquest país és a punt per a fer una aturada de país que ho faci trontollar tot, però per fer això sí que et puc dir que està preparat.

Tal com ho desenvolupeu, amb aquest treball de base a partir de les vuitanta preguntes, pot acabar sortint una feina de molt de gruix, però també el debat constituent pot esdevenir un moviment amb una gran capacitat mobilitzadora per la quantitat de gent que hi pugui participar?
—És molt important dir-li a l’estat espanyol en un moment que es pensa que ens va guanyant: ‘Ei! Fem un procés constituent.’ Aquest missatge que decidim i pensem el nostre futur també s’ha d’enviar a Europa. És un missatge d’una fortalesa bestial. Per això que deies de la capacitat mobilitzadora del projecte és cert. La gent que treballa habitualment en aquest món sap que en cap cas, ni tenint l’estat a favor, ni amb campanyes molt grans, s’ha arribat al 2% de participació. Doncs mira, si aquest projecte surt bé, potser podem superar aquest xifra i això també voldrà dir moltes coses.

La vostra persistència i coherència són impactants.
—Mira, a això no li pots donar importància, per mi és estar tranquil amb mi mateix. La gent dóna una pàtina d’heroïcitat a la coherència, quan en realitat és un egoisme. Jo vinc d’uns temps molt difícils, fill d’una família molt dretana, que de cop i volta arriba a Barcelona i descobreix un altre món, homosexual i antifranquista, gràcies als Setze Jutges primer, gràcies a les lluites obreres després. La gent es pensava que jo els feia un favor i resulta que me’l fotien a mi. Recordo molt la gent de la Motor Ibèrica. M’educaven. Era un nen fill de la burgesia de l’Empordà. I arribes allà i veus la gent que passa gana per haver reivindicat els seus drets. No hi ha cap mena d’heroïcitat ni mèrit. Jo vaig dir què vaig voler perquè la gent m’ho va permetre. Fins i tot quan els cantants havien d’anar plegant, jo vaig poder ser lliure perquè la gent em venia a veure.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb