‘La gent parlava el català, però no el sabia escriure. Faltava el gramàtic.’ Aquestes paraules tan simples –i tan precises– del filòleg Narcís Garolera són una guia per a entendre la importància de l’obra de Pompeu Fabra, un home que va connectar amb el poble, amb totes les capes del poble, perquè hi havia la necessitat social d’endreçar, codificar i dignificar aquella llengua mil·lenària que parlava tothom.

Diem ‘Pompeu Fabra’ i tots pensem en un diccionari gruixut i vermell, o bé en una gramàtica –que ara, justament, fa cent anys. Però què en sabem, de la vida del Mestre? I de l’obra, què en podem dir més enllà d’aquests dos volums? L’any 2005 es van començar a publicar les Obres completes de Fabra. El novè i darrer volum va sortir vuit anys més tard, el 2013. L’obra, que fou una iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser dirigida per Jordi Mir i Joan Solà, amb la col·laboració de desenes de filòlegs. Aquesta publicació va revelar a molta gent –també a molts professionals de la llengua– la immensitat de l’obra fabriana i, consegüentment, va reforçar la idea que hom ja tenia de la seva capacitat intel·lectual. Però, ultra això, aquestes Obres completes van contribuir a humanitzar el personatge. I el van humanitzar no tan sols per les indicacions biogràfiques que esquitxen els estudis introductoris, sinó perquè un cop d’ull ràpid als índexs d’aquests nou volums permet d’adonar-se que Fabra fou molt més que un gramàtic.

La tria següent és subjectiva i incompleta, com totes. Però, si més no, és un intent de transmetre aquesta idea polièdrica de Pompeu Fabra. Hi descobrireu l’obra d’un científic apassionat per la llengua, però també un home d’idees polítiques fermes, un divulgador excel·lent i, sobretot, un apassionat de la ciència, de la llengua i, en definitiva, de la seva nació. La tria inclou dos llibres gratuïts (que són a la xarxa) i l’enregistrament d’un text important dins el seu corpus teòric.

1. Pompeu Fabra. Biografia essencial, d’Artur Bladé i Desumvila (Pòrtic, 1969)
De Pompeu Fabra, se n’han escrit més de vint biografies íntegres. Són remarcables, per exemple, les de Domènec Guansé i les de Josep Miracle. Però la gran virtut d’aquesta és la brevetat. La vida de Fabra hi és sintetitzada en poc més de cent vint pàgines. Bladé, escriptor, professor i periodista autodidacte amb grans inquietuds culturals, va escriure aquesta obra a partir de converses directes amb Fabra, completades amb lectures de més llibres i articles. Tot i el caràcter laudatori de l’obra, és prou útil per a fer-se una idea de l’ambient en què va néixer Fabra, de l’evolució fins a la seva consagració com a filòleg i, finalment, l’exili i la mort.

2. Teoria de la llengua literària segons Fabra, de Xavier Lamuela i Josep Murgades (Quaderns Crema, 1984)
Heus ací un llibre rigorós per a entendre la importància de Pompeu Fabra com a teòric de la llengua catalana. Les explicacions dels autors serveixen per a fonamentar les bases de la reforma fabriana, per a estudiar la influència (i l’oportunitat) del moment històric en què va acomplir la seva tasca i per a caracteritzar molt detalladament un dels fets que el van preocupar més intensament: la interferència lingüística, especialment del castellà. Hi ha tres apèndixs que contenen una munió de texts, cartes i documents corresponents al procés de normativització. Josep Murgades és catedràtic de la UB, traductor i un dels fundadors de la revista els Marges. Xavier Lamuela és catedràtic de la UdG, romanista estudiós de l’occità i del friülà.

3. El llenguatge de les ciències i Pompeu Fabra, d’Oriol Casassas (Fundació UCE, 2008)
Aquest petit volum (només té quaranta-set pàgines) és un text totalment revelador. El principal atractiu del llibre és descobrir com Fabra enginyer químic, que dedicà a aquesta activitat els primers anys de vida professional– s’encara a la tasca normativitzadora en l’àmbit tècnic i científic. L’objectiu de la feina de Pompeu Fabra en aquest àmbit és respondre a dues necessitats: la d’un llenguatge tan precís i concís com sigui possible i la de la incorporació de mots nous que satisfacin els avenços tecnològics i científics. El pediatre Oriol Casassas, autor d’uns quants volums sobre medicina, fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i dirigí el Diccionari Enciclopèdic de Medicina (GEC).

4. Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme, de Vicent Pitarch (Fundació Carles Salvador)
Un bon llibre per a desmentir tòpics, sobretot veient com ha actuat aquests darrers decennis la dreta anomenada ‘valencianista’. L’autoritat científica i moral de què gaudia Fabra influí sens dubte els valencianistes de pre-guerra. Aquest estudi ofereix una antologia breu de documents i testimonis que proven aquesta connexió i que ens persuadeix que l’obra i la figura de Fabra exerciren tal influència sobre el valencianisme que en condicionaren la configuració. S’hi destaca el text titulat ‘La llengua dels escriptors valencians i balears’, del 1918 (escolteu-lo ací, amb la veu de Fabra). El filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch –membre del IEC– ha publicat una bona colla de llibres sobre la llengua al País Valencià.

5. Petita història de Pompeu Fabra, d’Albert Jané i Pilarín Bayés (Mediterrània, 2010)
Sembla que enguany, amb motiu de l’Any Pompeu Fabra, es reeditarà aquesta història que aproxima als infants la vida i la trajectòria de l’home que va fixar i modernitzar la normativa de la llengua catalana per convertir-la en una gran eina al servei de la nació sencera. El text d’Albert Jané –un dels més grans divulgadors de la gramàtica, director durant molts anys de la revista Cavall Fort–, va acompanyat de les il·lustracions acolorides de Pilarín Bayés, amb un estil inconfusible.

6. Converses filològiques (internet).
Entre el 1919 i el 1928, Pompeu Fabra va publicar uns articles breus sobre llengua al diari La Publicitat. La intenció d’aquests articles era, sobretot, divulgar la normativa que s’havia començat a forjar, però anava molt més enllà, car s’hi reflectien els pensaments, convenciments, dubtes i polèmiques que condicionaven la tasca normativitzadora empresa pel Mestre. Per una altra banda, així com l’estil de les obres acadèmiques és plenament objectiu i sobri, en les Converses s’hi pot veure un estil més subjectiu, compromès, que connecta plenament amb el lector. En total, l’edició de referència (Obres completes, vol. 7, IEC, 2011) conté 915 texts, perquè s’hi han afegit articles previs i posteriors a les Converses estrictes. La selecció dels articles ha anat a cura del doctor Joaquim Rafel, director del projecte del Diccionari del català contemporani, del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i de les Oficines Lexicogràfiques del IEC. El volum, enriquit amb l’aportació de Josep Murgades, es pot llegir i descarregar gratuïtament ací.

7. Fabra abans de Fabra (correspondència amb J. Casas Carbó), de Lluís Marquet (Eumo-UdG, 2002)
L’epistolari complet de Pompeu Fabra inclòs en les Obres completes (volum 8) és format per 492 cartes, que ocupen gairebé 700 pàgines. Però s’han publicat també diversos llibres de correspondència fabriana. Un de molt interessant és el que aplega les cartes entre Fabra i Coromines, per exemple. Tanmateix, l’aplec Fabra abans de Fabra, a càrrec de Lluís Marquet, té algunes virtuts que el fan atractiu. Joaquim Casas Carbó va tenir cura de la publicació de dos llibres importants de la primera època de Fabra: Qüestions de gramàtica catalana (1911) i Gramàtica de la lengua catalana (1912). Fabra, catedràtic de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, li escrivia des d’aquella ciutat, de manera que les cartes són farcides d’indicacions, rectificacions i consideracions d’impressió que Casas intentava seguir al peu de la lletra. El to directe d’aquests texts, escrits sense embuts, ens ajuda a veure un Fabra més humà, de vegades afable i enèrgic, de vegades preocupat i fins i tot malcarat. Lluís Marquet, gran estudiós de l’obra de Fabra i del vocabulari científic i tècnic del català, va transcriure totes les cartes a partir dels originals conservats a l’Ateneu Barcelonès.

8. Les principals faltes de gramàtica (Editorial Barcino, 1937)
El compromís de Pompeu Fabra amb la divulgació de la normativa el va dur a elaborar material didàctic perquè els catalans poguessin aprendre-la bo i practicant. N’és un exemple paradigmàtic la col·lecció d’opuscles de l’Editorial Barcino, que contenien unes brevíssimes explicacions acompanyades d’exercicis per a practicar i consolidar la teoria. En total, són una quinzena de volums (cursos pràctics i llibres d’exercicis de 40 a 100 pàgines cadascun), elaborats o supervisats per Fabra. La resta d’autors són Jeroni Marvà (pseudònim dels pedagogs Artur Martorell i Emili Vallès) i Bernat Montsià (pseudònim de Cèsar August Jordana). El llibret de què parlem, tot i ésser editat l’any 1937, no us costarà gens de trobar.

9. Curs de llengua catalana per correspondència (Obres completes, vol. 8, IEC, 2011)
Aquesta obra –només consultable dins les Obres completes– és singular des de molts punts de vista, però potser sobretot per la manera com fou rescatada. Jordi Mir, un dels curadors de les Obres completes de Fabra, explica les vicissituds que van passar abans de poder-ne aplegar el material íntegre a Perpinyà, concretament a l’Arxiu del Departament dels Pirineus Orientals. Fabra es va encarregar de la direcció tècnica del curs, és a dir, la preparació de les lliçons i els exercicis, la tria dels texts, els exàmens i el control general. Aquest curs, adreçat als exiliats que volien aprendre català, fou un encàrrec del Servei de Cultura Catalana de la Generalitat de Catalunya i es va dur a terme l’any 1948. El curs tenia tres nivells: el de professors, el del públic general i el dels alumnes que sabien francès (que no van rebre la gramàtica en català, sinó la Grammaire catalane de 1941). El material fou tramès en lliuraments successius a 247 inscrits de tot el món. En el primer lliurament, s’hi adjuntava la Gramàtica catalana de 1946, elaborada expressament. Els encarregats de mantenir contacte amb els inscrits i corregir-ne els exercicis eren Josep Maria Corredor, Ferran Rahola i Enric Roig. Un fet especial va marcar l’aventura d’aquest curs: Fabra va morir quan encara no s’havia acabat la tramesa, per Nadal del 1948. Però el curs no es va pas interrompre, perquè se’n van fer càrrec els seus ajudants.

10. Traducció d’Espectres, d’Ibsen (1893), conjuntament amb Joaquim Casas-Carbó.
Fabra va traduir tres obres de teatre (potser alguna altra, però no és segur). No era pas un gran entusiasta de la dramatúrgia i sembla que va fer aquestes traduccions més aviat com un exercici lingüístic. Per contextualitzar aquestes traduccions s’ha de tenir en compte el moment en què es van fer. A la darrera dècada del segle XIX, la revista L’Avenç havia començat la campanya per la reforma lingüística, molt polèmica, que va suscitar el rebuig de la revista Lo Teatro Catalá (arran, justament, de la defensa del mot ‘teatre’). A la redacció de la revista Jaume Massó i Torrents va cridar l’atenció sobre el teatre de tesi d’Ibsen, tan conegut a Europa. Fou així com Fabra i Joaquim Casas-Carbó, ajudats per les traduccions anglesa i francesa, es van atrevir a girar el text noruec –que no entenien prou bé– al català. Si voleu saber com van fer aquest exercici lingüístico-literari, podeu llegir Espectres ací.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb