Fotografia: Olia Danilevich (Pexels).

L’estudi dels verbs a l’escola i a l’institut sol ésser un apartat feixuc: aquelles llistes de temps verbals inacabables, les conjugacions, els verbs irregulars, les excepcions… Avui us presentem un article que volem que sigui pràctic. Hem mirat d’esbrinar on ens entrebanquem, quines errades cometem més sovint i quins consells poden ésser fàcils i útil per a evitar-les.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

1. Sabent, volent, saber, voler…

No hi ha cap gerundi que acabi en -guent ni cap infinitiu que acabi en -guer. De manera que hem de dir sabent (i no sapiguent), volent (i no pas volguent), saber (i no sapiguer), voler (en lloc de volguer). Tampoc no són correctes visquent, nasquent, beguent, creguent, riguent, sortiguent, partiguent, sinó que hem de dir vivint, naixent, bevent, creient, rient, sortint, partint.

Gerundi: quan és correcte i quan no ho és?

2. Imprès, mòlt, venut, cabut, inclòs, sabut…

Hi ha unes quantes formes de participi que cal recordar. Hem de dir imprès (i no imprimit), mòlt (i no pas molgut), venut (i no vengut), cabut (i no capigut), inclòs (no pas incluït), interromput (no interrumpit), sabut (no sapigut), obtingut (no pas obtès), pretès (no pas pretengut)…

3. Interromps, inclouen, debato, admeti…

Els verbs anomenats incoatius són els que, després de l’arrel, afegeixen l’increment -eix- (o -esc- o -isc-, segons el parlar). Ho són la majoria de verbs de la tercera conjugació, com ara el verb patir: pateixo (o patesc, o patisc). Tanmateix, no ho són mai els de la segona conjugació. Per tant, hem de dir interromps (i no pas interrompeixes), inclouen (no incloeixen), debato o debat (i no pas debateixo, ni debatesc ni debatisc), admeti o admeta (i no admeteixi ni admitesca ni admitisca), reps (i no pas recibeixes), etc.

Per què els verbs són el motor del català?

4. S’ajup, bulli, escupen, tusses…

Tot i que hem dit que molts verbs de la tercera conjugació són incoatius (com patir, servir, aclarir…), hem de recordar que ajupir, bullir, escopir i tossir no ho són. Per tant, direm s’ajup (i no pas s’ajupeix), bulli (i no bulleixi), escupen (i no escopeixen), tusses (i no tosseixes), etc. Alguns verbs, com ara mentir i acudir, admeten la doble conjugació: ments i menteixes, se m’acut i se m’acudeix. En alguns parlars també segueixen aquest doble patró certs verbs com ara llegir (llegisc/llisc), engolir (engoleixen/engulen), afegir (afegeixes/afiges), vestir (vesteixen/visten)… El cas del verb lluir és diferent: quan vol dir ‘aparèixer lluminós’ no és incoatiu i en els usos figurats, sí. Per tant, direm Com lluen els estels, però El vestit li llueix poc.

5. Aparec, conec, contradiuen

La primera persona del present d’indicatiu dels verbs aparèixer i conèixer és aparec (no pas apareixo) i conec (no coneixo). Això també serveix per als derivats: desaparec, reconec, desconec. Per una altra banda, tinguem en compte que contradir segueix el model de dir. Per tant, direm contradic (i no pas contradeixo), contradiuen (i no contradeixen).

6. Si voleu beure, beveu. I si no, no begueu

A l’hora d’emprar l’imperatiu, podem tenir alguna dificultat en verbs com ara beure o seure. Com sabem si hem de dir beveu o begueu? Tinguem en compte que la forma de la segona persona del singular (tu) es correspon amb la de la segona persona del plural (vosaltres). I que la de la tercera persona del singular (vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera del plural (vostès o ells). Ho resumim en aquesta imatge tan simple:

Així doncs, si diem sigues, direm sigueu; però si diem beu, direm beveu (no pas begueu); i si diem escriu, direm escriviu (no escrigueu). En canvi, com que diem begui (vostè), també direm beguem i beguin; i tal com diem escrigui, direm escriguem i escriguin. Sempre seguim les correspondències del quadre. En les ordres negatives, sempre hi ha una g, perquè no fem servir l’imperatiu, sinó el subjuntiu: no begueu, no escrigueu

“Digues-me” o “digue’m”? Com fem l’imperatiu?

7. Estudies, agraït, conduïa

Quan l’infinitiu té una vocal abans de la terminació, alerta. Observem verbs com ara estudiar, copiar, odiar: no hem de dir estúdies, sinó estudies (amb l’accent fònic a la i), copia (i no pas còpia), odio (i no òdio). Per una altra banda, en verbs com ara conduir, agrair, atapeir, hi ha unes quantes formes que duen dièresi a la i. Quan n’hi posem? Sempre que les normes ortogràfiques no ens permetin de posar-hi accent. Per això escrivim agraíem, però agraït; conduíeu, però conduïa. Tinguem en compte, a més, que hi ha quatre temps verbals que no han de dur dièresi: l’infinitiu (atapeir), el gerundi (atapeint), el futur (atapeirà) i el condicional (atapeirien).

Català per a confinats (6): la dièresi

8. Jeure, treure, néixer

Els verbs jeure, treure i néixer tenen una particularitat ortogràfica: quan la e és àtona es converteix en a. De manera que escrivim jeuen, però jaurà; treus, però traiem; neix, però nascut. De fet, cal tenir en compte que els infinitius d’aquests verbs tenen una doble forma: jaure-jeure, traure-treure, nàixer-néixer, de manera que en alguns parlars totes les formes es fan amb a: jauen, traus, naix

9. Collir, cosir, escopir, sortir, tossir i més

Una cosa semblant passa amb els verbs collir, cosir, escopir, sortir, tossir, però el canvi ortogràfic es fa justament quan l’arrel és tònica: aleshores es canvia la o per una u. De manera que escrivim collirà, però culls; cosia, però cus; escopirem, però escupi; sortia, però surto; tossim, però tussen. Dels verbs voler i poder, hi ha quatre formes que ens fan dubtar (i són les úniques que hem de recordar): vulguem, vulgueu, puguem, pugueu. Tenen la particularitat que, a la primera síl·laba, hi escrivim una u, a diferència de la resta de formes amb l’arrel àtona (com ara volia, voldran, volguéssim, volguéssiu…).

10. Els ous es ponen i els concerts es componen

Diem pondre i no posar quan parlem de ‘fer ous’. Per tant, les gallines ponen ous (no els posen); així mateix, si volem dir ‘amagar-se un astre sota l’horitzó’, el verb adient és pondre’s i no posar-se. El sol, doncs es pon (per això diem posta de sol). Per una altra banda, no hem d’emprar composar quan volem dir, per exemple, ‘escriure una obra de música, una novel·la, un poema…’ o bé ‘formar un tot reunint o combinant elements diversos’: amb aquests significats hem de dir compondre. Per exemple, Va compondre setze concerts. Igualment, els derivats són descompondre i recompondre (i no pas descomposar ni recomposar).

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.