Quan donem una ordre, generalment, fem servir el mode verbal imperatiu. En la major part de verbs, no presenta cap dificultat. Amb “portar”, per exemple, no hi tindrem pas dubtes:

  • porta tu
  • porti vostè (o ell)
  • portem nosaltres
  • porteu vosaltres
  • portin vostès (o ells)

Com veieu, l’imperatiu té cinc persones, i no pas sis, perquè hi manca la primera (no ens solem donar ordres a nosaltres mateixos).

Aquesta facilitat del verb “portar” no la trobem pas en tots els verbs. Hi ha imperatius que presenten entrebancs, que ens fan dubtar, principalment en les formes de la primera i la segona persones del plural. Hem de dir “enteneu-me” o “entengueu-me”?, “diem-ho clar” o “diguem-ho clar”? “seiem!” o “seguem!”?

Abans de veure detalladament aquests entrebancs, fem un cop d’ull a aquesta imatge de correspondència entre les persones de l’imperatiu:

Aquesta figura ens diu que la forma de l’imperatiu de la segona persona del singular (tu) es correspon amb la de la segona persona del plural (vosaltres). I que la de la tercera persona del singular (vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera del plural (vostès o ells).

Entrebanc 1: “beveu” o “begueu”?

El dubte, sobretot, està en les formes de nosaltres i vosaltres. I concretament, està a saber si la forma de l’imperatiu d’aquestes dues persones porta una g (begueu) o no (beveu). Doncs n’hi ha prou de mirar el gràfic de les fletxes: com que sabem que la segona persona del singular és beu, la segona del plural serà beveu. És a dir, si la del singular no va amb g, la del plural tampoc.

–No cal que facis compliments: beu!
–No cal que feu compliments: beveu!

En canvi, en el verb ésser hi ha d’haver una g en la segona del plural, perquè també n’hi ha una en la del singular.

–Sigues responsable.
–Sigueu responsables.

Entrebanc 2: “escrivim-li” o “escriguem-li”?

Si tornem a mirar la imatge de més amunt, veiem que per a la primera persona del plural (nosaltres) hem de tenir en compte la tercera del singular (vostè). Com ho fem per saber si hem de dir “escrivim-li” o “escriguem-li”? Molt fàcil. Com que la tercera del singular és “escrigui”, amb una g, en la primera del plural també hi haurà d’haver una g. Per tant, “escriguem-li”:

–Escrigui-li una lletra.
–Escriguem-li una lletra.

Una cosa semblant passa amb el verb “seure”. Diem moltes vegades “Seiem!” i hauríem de dir “Seguem!”.

Així doncs, no l’errem: direm “escriguem-li”, però “escriviu-li”; i “seguem”, però “seieu”.

Entrebanc 3: “no hi seieu” o “no hi segueu”?

Encara parlant de les confusions per l’ús de les formes amb el so g, hem de parlar de les ordres negatives. En aquests casos, tot és més simple, perquè no fem servir el mode imperatiu, sinó un altre (el present de subjuntiu) i les formes dubtoses d’aquests verbs sempre van amb g. Per tant, serà no diguem, no escriguem, no seguem… i també no digueu, no escrigueu, no segueu… 

Entrebanc 4: “digue’m” o “digues-me”

En el mode imperatiu hi ha una certa varietat dialectal. Per exemple, en el català central el verb “dir” té una forma general, “digues”, i una forma adaptada, “digue”, quan va seguida d’un pronom feble: “digue’m”, “digue-li”… Aquesta segona forma, justament perquè és dialectal, no és aconsellable en texts formals d’abast general, sinó que es recomana “digues-me” i “digues-li“. Tampoc no són recomanables les corresponents occidental  (“dis-me”, “dis-li”) i algueresa (“diu-me”, “diu-li”).

Això mateix passa amb “sigues” (“sigues-me franc” millor que no pas “sigue’m franc”), “estigues” (“estigues-te quiet” millor que no “estigue’t quiet”) i “tingues” (“tingues-ho en compte” millor que no pas “tingue-ho en compte”).

També són dialectals combinacions amb una vocal de suport, com ara “promete’m”, “more’t”, “fote’t”, “ajupe’t”, “sente’t”. En contexts formals, les formes adients són “promet-me”, “mor-te”, “fot-te”, “ajup-te”, “sent-te”.

I, finalment, en registres formals tampoc no s’haurien de fer servir combinacions reductives com ara “anem’s-en” (cal dir “anem-nos-en”), “estigueu’s-hi” (“estigueu-vos-hi”), “emportem’s-el” (“emportem-nos-el”).


Més informació:

Explicació teòrica completa (Parla Catalana)
Gramàtica essencial (IEC): imperatius irregulars
Gramàtica essencial (IEC): alteracions en la combinació amb pronoms
Exercicis (al final de la pàgina)


PS. Els subscriptors han establert un diàleg molt interessant sobre els límits de l’ús de formes dialectals en la llengua estàndard. A Twitter també s’ha suscitat aquest debat. Saber què és formal i què és informal i, dins l’informal, què és col·loquial i què no. I, àdhuc, què és acceptable i quan cada forma és una feina d’orfebreria que cal anar treballant, perquè cadascú –de segur– té una part de raó.

Fent referència als subscriptors, sembla ben raonable això que diu Tomàs Moreta: “Tot i que en una carta o un correu a un client direm ajup-te, en un whats a un grup d’amics escriurem ajupe’t .” Ben d’acord també amb Àngela Busquet, que fa una proposta molt interessant: “Podríem escriure convèncer-me i llegir convence’m, no? Escriure-ho malament és fer-nos petits.” Jordi Miralda proposa de no apostrofar segons quines formes, seguint la pronúncia del català central: “No cal apostrofar ens n’anem, perquè ningú no ho diu així, sinó que fem la s de ens sonora per poder-ho ajuntar amb en, i per això cal no apostrofar.” Tanmateix, Maria Dolors Fortuny li replica: “A Mallorca deim (diem) mos n’anam, i no ens en anam. Mos n’anam! (així, amb mos i amb apòstrof.” Pura Peiró demana si a l’hora de despenjar un telèfon cal dir “digue’m” o “digueu-me”. No cal dir que, com que parlem de llengua col·loquial, servirien totes dues formes (la segona, més estesa abans, hi ha qui creu que cal recuperar-la). Rafel Moreno li respon: “Trobe que amb un diga (digui) o digueu, n’hi ha prou per a contestar al telèfon o quan truquen del carrer. Això de diga’m a soles sempre m’ha fet pudor de castellà (potser vaig errat).” Potser no. Jordi Estany també toca un fenomen lligat amb la formalitat, d’alguna manera: “Diuen que no és correcte dir es suposa, sinó que cal dir se suposa.” I tot seguit retreu la incoherència de fer dir “se suposa” i no fer dir “te tanco la porta”. Fabra va donar prioritat a “se suposa” i no va admetre “te tanco”, sens dubte, perquè aquesta era la pràctica del català central. Però aquesta recomanació ha estat qüestionada, sobretot per parlants dels altres dialectes. I el IEC què en diu? La nova gramàtica ho explica així: “En comptes de la forma reforçada es, se sol usar la forma plena se davant de verb començat per [s] per a evitar el contacte de sibilants: Se sentien molts crits; La festa se celebra demà. Aquesta forma, de fet, és la més habitual en els registres formals, però és igualment acceptable l’ús de es: Sempre es citaven al mateix lloc.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.