Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Sovint lamentem l’estat de la llengua. Cada dia sembla que costi més de viure en català amb una certa normalitat. Ens sentim impotents. Els entesos diuen que capgirar la situació és a les nostres mans i ens donen una fórmula clara: no dimitim, parlem sempre i amb tothom en català, encara que l’interlocutor no hi parli. És la manera de no retrocedir. Per una altra banda, segur que molts també us demaneu què podeu fer per evitar el deteriorament de la llengua –que no és evolució–, cada dia més acastellanada. Potser també hi podem intervenir individualment, al nostre entorn, quan ens comuniquem amb els fills, els néts, els nebots… En fi, cadascú s’ho sap. El títol de l’article parla de “corregir”, perquè ens entenguem. Hi ha qui s’estima més insinuar, hi ha qui tria predicar amb l’exemple. El com, ja el decidireu. En aquest article parlem del què. I d’un què molt concret: una selecció de deu errades gramaticals i una manera de superar-les. És, simplement, una proposta, per si no voleu estar plegats de braços.

1. “On estàs?”

La confusió dels anomenats verbs atributius és una de les errades gramaticals més freqüents. Sense entrar a detallar els usos dels verbs ésser i estar, hi ha una norma que podem retenir molt fàcilment: quan indiquem la mera localització d’algú, fem servir el verb ésser. No diguem, doncs, “On estàs ara mateix?”, sinó “On ets ara mateix?”; ni “Les claus estan a la tauleta”, sinó “Les claus són a la tauleta”. Recordem també que el menjar és bo o dolent (no està bo ni està dolent). I que la normativa recomana de dir, “és calb”, “és casat”, “és viu”, “és sord”, “és boig”, etc., sense cedir a la pressió del castellà.

2. “Bosses, vols?”

Avui dia, massa gent prescindeix dels pronoms, sobretot a l’hora de parlar. Hi ha els pronoms personals forts (jo, tu, ell…) que no perillen pas; més aviat, si de cas, de vegades se n’abusa. I hi ha una altra mena de pronoms, anomenats “febles“, que sovint la gent jove elimina indegudament. Sobretot els pronoms anomenats adverbials, en i hi. Observem aquests exemples: “Tinc vint anys; i tu quants en tens?” (i no: “…i tu quants tens?”); “Demà hi ha la festa al Casal. Hi aniràs?” (i no pas: “…Aniràs?”). “De bosses, en voleu?” (i no: “Bosses, voleu?”).

3. “Tres pedres petites i dues grosses”

Hi ha tres casos en què en català fem servir la preposició de amb valor partitiu, una característica que no té el castellà. Primer de tot, entre un quantitatiu i un adjectiu: “Ha agafat cinc pedres: tres de petites i dues de grosses” (i no pas “tres petites i dues grosses”). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: “De boira, no n’he trobat, no” (i no pas: “Boira, no n’he trobat, no”); ací hi escauria també l’exemple que hem vist adés: “De bosses, en voleu?”. I finalment, en una negació parcial, amb no pas: “Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus” (en lloc de “…però no pas greus”).

4. “Les vuit i mitja de la nit”

En català hi ha dues maneres de dir les hores: la que es fa servir en català central i en una part del nord-occidental i la que es fa servir a la resta (al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord…). El cas és que, per influència del castellà, el primer sistema es va esborrant, sobretot a l’àrea de Barcelona. Caldria recuperar, doncs, expressions com ara “dos quarts de nou” (“les vuit i mitja”), “tres quarts de cinc” (“les cinc menys quart”), “un quart i mig de tres”… Així mateix, recordem que al costat de tarda (mot d’origen castellà) tenim horabaixa (propi de les Illes) i vesprada (propi del País Valencià); i que quan es fa fosc no és ni la tarda ni la nit, sinó el vespre (“Són les vuit del vespre” i no pas “Les vuit de la tarda” ni “Les vuit de la nit”).

5. “Com no m’has dit res…”

Ací hem de parlar de dues menes d’errades gramaticals. La primera consisteix a convertir la locució conjuntiva com que en com en oracions causals com ara aquestes: “Com que no venia, li he telefonat” (i no pas “Com no venia…”), o bé “Ja ho entenc, però com que no ha dit res tothom s’ha pensat que ja s’hi avenia” (i no pas “…però com no ha dit res…”).

La segona errada és, justament, dir com que en un lloc que no hi correspon. Ho veurem amb dos exemples: “És com si no s’atrevissin a dir-ho” (i no “És com que no s’atreveixen a dir-ho”), “Semblava que no l’entenia” (i no pas “Era com que no l’entenia”).

6. “Se m’ha passat”

En els verbs també hi ha un cert desgavell, per influència del castellà. Per exemple, es fan servir amb pronom verbs que no en duen i a la inversa. Hauríem de dir “Avui ens entrenem” (i no pas “Avui entrenem”), “M’imagino que no ho has acceptat” (i no “Imagino que”). I, a l’inrevés, “M’ha caigut la forquilla” (i no “Se m’ha caigut…”), “Calla d’una vegada” (i no “Calla’t…”), “Demano una taronjada” (i no “Em demano…”), “La bicicleta ha sortit del camí” (en lloc de “…s’ha sortit del camí”). Atenció especialment al verb passar: “Seu i et passarà el mareig” (i no pas “…se’t passarà”), “T’asseguro que ni m’ha passat pel cap” (i no “…ni se m’ha passat pel cap”), “M’ha passat per alt!” (i no “Se m’ha passat!”), “Ja passaré per casa teva” (en lloc de “Ja em passaré…”).

7. “Anem a veure”

En català normatiu, quan hem d’expressar una acció imminent o futura no fem servir la locució anar a + infinitiu. De manera que diem “Vegem què ens ha dut” (i no “Anem a veure què ens ha dut”), “Escoltem què diu” (i no pas “Anem a escoltar què diu”), “És groc, com us ensenyaré ara” (i no “…com us vaig a ensenyar ara”). Una frase com “Anem a comprovar si ho han fet bé” és correcta si realment anem a un lloc, és a dir, si ens desplacem; altrament, hem de dir “Comprovem si ho han fet bé”. Lamentablement, és una de les errades gramaticals que sentim més a les nostres televisions.

8. “Vindrem els dos”

Quina diferència hi ha entre “els dos nois” i “tots dos nois”? Doncs que el primer sintagma no té (necessàriament) un valor de grup o de totalitat. Per això, sempre havíem dit frases com ara aquestes: “Quins d’aquests tres dies va faltar a classe? Tots tres” (i no pas “Els tres”); “Lleó, tigre i linx: tots tres animals són salvatges” (en lloc de “Els tres animals…”). També hem de fer servir tots dos quan volem dir “l’un i l’altre”, és a dir, quan és sinònim d’ambdós: “Hi havia d’anar ella i prou, però hi vam anar totes dues” (i no pas: “…hi vam anar les dues”).

9. “Dóna-li al play“

L’ús espuri del verb donar ha acabat trastocant moltes frases que pronuncia el nostre jovent. Per influència del castellà, novament, sentim, per posar-ne tres exemples, “dóna-li al play“, “m’ha donat amb la pilota” o “si t’acostes et donaré”. Ací no parlem d’una qüestió simplement lèxica, com passa quan algú diu donar en lloc de fer (donar una abraçada, un petó, una sorpresa…), sinó que fem servir un verb de manera que ens pot arribar a canviar l’estructura de l’oració i, de retruc, arraconar expressions genuïnes. En el primer cas, podríem dir “pitja play” (sense la contracció al). En el segon, “m’ha clavat (o donat) un cop de pilota” o “m’ha tocat amb la pilota”. I en el tercer “si t’acostes, t’estovaré (o t’allisaré, t’atonyinaré, t’estomacaré, et clavaré una nata, et faré una cara nova, et tocaré el crostó…).” Trieu i remeneu, però no doneu, si us plau.

10. “Tindrem que anar-hi”

Finalment, parlem de les perífrasis d’obligació. En català, la principal és haver de, en lloc de la castellana tenir que: “Hem d’anar de pressa” (i no “Tenim que anar de pressa”). Tampoc no és català, és clar, haver-hi que: “S’ha de matinar” (i no pas “Hi ha que matinar”). Així mateix, hem de reivindicar el verb caldre, que darrerament sembla que perd pistonada, no tan sols per aquestes locucions castellanes, sinó per dues que són correctes, però que s’han estès més del compte perquè n’hi ha de semblants en castellà: ésser necessari o fer falta. “No cal que vinguis” (“No fa falta que vinguis”, “No és necessari que vinguis”). I també val més evitar la locució ser precís que, encara que algun diccionari l’admeti: “Cal establir unes noves bases” (millor que: “És precís establir…”).

Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”